Activitat 58. La felicitat segons Mill

Aquest fragment pertany a l’obra de John Stuart Mill titulada L’utilitarisme (1861), i tracta fonamentalment sobre la felicitat, aquell estat d’ànim que es produeix en la persona quan creu haver aconseguit una fita desitjada.

Abans d’iniciar l’anàlisi del fragment en qüestió, cal descriure breument la tesi del filòsof anglès. John Stuart Mill, un dels principals autors de l'utilitarisme, considera que una acció és correcta quan proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones; per això, per decidir si una acció és correcta ha de calcular la quantitat de bé o mal generada per una acció i, en funció d'aquest fet, decidir. El que té valor és el valor del benestar en la vida dels individus. Els interessos de tots els ciutadans tenen exactament el mateix pes, i per això, la felicitat s'aconsegueix millor quan la societat deixa lliures als ciutadans per perseguir el que ells pretenen com a felicitat.

La felicitat és l'única finalitat suprema per a l'ésser humà, i John Stuart Mill ho justifica considerant que l'única evidència per afirmar que alguna cosa és desitjable és que la gent la desitja. La gent desitja ser feliç i persegueix la felicitat com un autèntic objectiu de la seva vida. Tot el que desitgem ho fem sobre la consideració que ens proporciona plaer. Cal distingir entre el que desitgem, ja que ens fa feliços, del que desitgem per poder arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem felicitat, són el camí cap a la felicitat, atès que podem arribar a un major nivell de la comprensió de la felicitat a través del coneixement i l'experiència.

Davant de la concepció tradicional de la felicitat, com a idea suprema, diferent dels diferents mitjans per aconseguir-la, Mill considera que gràcies al fet que aquests mitjans ens podem proporcionar la felicitat, el desig d’assolir-los esdevindrà la pròpia cerca de la felicitat, ja que en obtenir-los estarem més propers a la felicitat final “allò que abans es desitjava com un instrument per aconseguir la felicitat, passa a ser desitjat per si mateix (...) des del moment que és desitjat per si mateix esdevé una part de la felicitat (...) la persona és feliç amb la seva mera possessió”. Mill desmenteix que la felicitat sigui una idea abstracta, sí que existeix en la mesura que assolim aquests mitjans que contenen la felicitat en si mateixos, tot i que mai podrem assolir la felicitat en termes complerts. Com diu el filòsof, és un tot concret: la felicitat com a idea general concretada en els petits detalls que perseguim per arribar a ella.

Així, John Stuart Mill considera que només el plaer és desitjable en si mateix, i que les accions seran considerades correctes o incorrectes en funció de si proporcionen la felicitat dels interessats o no. Cal assenyalar que considera la felicitat com la cerca del plaer i la fugida del dolor. No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors i plaers inferiors, i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una clara influència del pensament d'Epicur i d'Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l'ésser humà: el coneixement, i el treball intel·lectual. Per això afirmarà en la seva frase més cèlebre: "És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet".

Podem comparar la teoria de la felicitat de Mill amb la d’Epicur: La primera semblança entre ambdós filòsofs la trobem en el més bàsic dels seus sistemes ètics: en l'objectiu de l'ètica.

Segons Epicur, l'objectiu de l'ètica consisteix a aconseguir la felicitat i la manera d'aconseguir-la és buscar el que produeix plaer i evitar el que produeix dolor. Aquest mateix enfocament és adoptat per Stuart Mill quan sosté: "el plaer i l'exempció del dolor són les úniques coses desitjables com a finalitats". Per tant, d'aquesta comparació podem afirmar que les ètiques d'Epicuro i Stuart Mill es basen en un mateix concepte: la felicitat.

D’aquesta manera veiem que ens trobem davant de dos sistemes ètics amb grans semblances entre si. En efecte, tots dos equiparen la felicitat amb el plaer i el plaer amb la contemplació intel·lectual. Seria d'esperar que dues ètiques amb tantes similituds en els seus fonaments, portessin necessàriament a conclusions similars. No obstant això, cal destacar que aquests dos sistemes es dissocien i acaben donant consells diferents per a la vida pràctica. Així, a partir d'un mateix tronc inicial, s'obren dues branques: l'hedonisme egoista d'Epicur i l'universalista de Stuart Mill.

Importància del reciclatge davant les noves tecnologies

L’altre dia varem realitzar a classe una enquesta sobre l’ús dels dispositius mòbils i les noves tecnologies. Em pregunto que n’opinen les persones que apareixen en el vídeo...

Activitat 57. L'espai i el temps

El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra del filòsof danès Justus Hartnack titulada Breve historia de la filosofia, i tracta sobre quines són les dues condicions necessàries i fonamentals que s’han de donar per a poder captar les impressions sensibles de l’experiència: l’espai i el temps.

En el text, Hartnack, únicament parla sobre l’espai, però diu que tot el que esmenta sobre aquest s’aplica d’igual manera al temps. L’autor parteix d’una distinció fonamental i lògica entre totes les coses sensibles que es troben en l’espai i l’espai pròpiament dit. Resulta impossible intuir quelcom sensible sense que estigui ubicat en algun lloc, per tant necessàriament l’espai ha d’existir; tot i que resulta impossible ubicar l’espai en algun lloc, atès que aquest equival al tot, a la globalitat, l’espai no pot superar els seus propis límits.

No obstant, Hartnack diu que no és gràcies a l’experiència que ho sabem això, que resulta indispensable que els objectes estiguin ubicats en l’espai per a poder existir i perquè les persones els puguem percebre; no és un coneixement après a través de l’experiència, no la necessitem per aprendre que tot el que existeix és perquè es troba en algun lloc i en algun moment determinat, sinó que es tracta d’una proposició que ja la tenim els subjectes cognoscents prèviament.

Per aquest motiu Hartnack evoca a Kant en el seu text, perquè és equiparable a un element a priori, que no necessita de l’experiència per a poder existir: totes les persones sabem que per què quelcom existeixi s’ha de trobar en un determinat lloc, però recuperant la distinció que realitza el filòsof al inici del text, el concepte d’espai en si mateix ha de ser necessari, i també esdevé universal, atès que tothom coneix aquesta necessitat. Nosaltres no podem conèixer l’espai en si mateix, no és comparable a una taula o un bolígraf que es percep sensiblement, en cap moment veurem un espai en si mateix pel carrer; això és degut a que l’espai mateix esdevé una condició fonamental per a tota experiència. És necessària però imperceptible, així com també ho és el temps.

Podem comparar la teoria filosòfica que evoca Hartnack, la del filòsof alemany Kant, amb la del francès racionalista René Descartes:

Un primer punt en comú és la primacia del subjecte de coneixement en la realitat. Per a Descartes és el “cogito”, el jo penso, el principi indubtable a partir del qual poder deduir tota la realitat, l'única realitat de la qual no puc dubtar una vegada que he aplicat el dubte metòdic. Kant, de la mateixa manera, posa el subjecte de coneixement com a punt de partida de la reflexió filosòfica en el seu gir copernicanokantià: solament puc saber què puc conèixer sabent el que el subjecte posa prèviament en el coneixement. Així en els dos autors el subjecte té primacia ontològica. La investigació del real parteix del jo.

Kant i Descartes poden ser considerats idealistes. De la mateixa manera que per a Kant només puc conèixer les coses en la mesura que són fenòmens, per a Descartes solament puc conèixer les coses en la mesura que són continguts del pensament.

Però, a diferència de Descartes, una valoració positiva de l'experiència per part de Kant fa que per al filòsof alemany les entitats de les quals parla la metafísica no puguin ser considerades coses reals, sinó meres idees. Si per a  Descartes la idea de substància és una idea innata que es refereix a alguna cosa real (Déu, cossos i ànimes) per a Kant és només una categoria de l'enteniment que té una funcionalitat a l'hora d'establir determinats judicis sobre la realitat. Per a Kant la categoria de substància ens permet conèixer sempre i quan serveixi per a unificar el que proporciona l'experiència sensible. És per tant una categoria de l'enteniment, i no quelcom realment existent com pensava Descartes.  

Activitat 56. Categories d'Aristòtil i Kant

Aristòtil

Aristòtil va ser potser el primer filòsof a abordar l'estudi sistemàtic de les categories escrivint un llibre sobre elles, i el seu enfocament en línies generals és materialista i que concep les categories com a reflex de les propietats generals dels fenòmens objectius. Segons Aristòtil, les categories són:

• Substància: És la base primària, invariable de tot quant existeix, conservada malgrat totes les transformacions, a diferència dels objectes i fenòmens concrets subjectes a canvis, és l'essència més general i profunda, la causa de la qual i fonament no es troben fins i tot en alguna altra cosa, sinó en ella mateixa. Exemples de substàncies poden ser: Sòcrates, el Papa, el planeta Venus, aquesta poma, etc.
• Quantitat: Magnitud, nombre, extensió, ritme en què els processos transcorren, grau de desenvolupament de les propietats, etc. La quantitat és una determinació de les coses gràcies a la qual aquesta pot dividir-se (real o mentalment); en parts homogènies i heterogènies.
• Qualitat: És allò en virtut de la qual cosa algú té alguna cosa, és a dir, per a Aristòtil això era alguna cosa que la gent i els objectes tenen. Pot entendre's aquesta concepció entenent que les qualitats són propietats, com a vermell, blau, aspre, pesat, etc.
• Relació: És moment necessari d'interconnexió de tots els fenòmens, conduït per la unitat material del món, les relacions entre les coses són tan objectives com les coses mateixes. Les coses no existeixen al marge de la relació; aquesta és sempre una relació de coses. L'existència de tota cosa, les seves peculiaritats i propietats objectives.
• Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol. Lloc que en una sèrie d'ordenada de noms ocupa cadascun d'ells. El lloc és el referent a una porció de l'espai (situat això en la noció d’exterioridat infinita) en la qual pot estar un objecte o cos.
• Temps: La matèria, en el seu moviment, manifesta cicles. La magnitud que aquesta propietat genera se li crida temps. El temps és la magnitud física que mesura la durada o separació de les coses subjectes a canvi, això és, el període que transcorre ens dos esdeveniments consecutius que es mesuren d'un passat cap a un futur, passat per un present.
• Situació: Acció i efecte de situar o situar-se. Disposició d'una cosa pel que fa al lloc que ocupa. Realitat que requereix d'una resposta; pot ser un problema que ha de solucionar-se, una elecció entre dues alternatives o la simple necessitat de donar una resposta verbal.
• Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra. Circumstàncies que afecten a un procés o a l'estat d'una persona o cosa. Cada cosa sobre la terra aquesta condicionada per factors aliens i no aliens a aquesta cosa.
• Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el "arkhé" manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses. Es pot diferenciar segons el lapse de temps considerat en acció instantània, acció mitjana, etc.
• Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte. La passió també es pot definir com l'afició o l'interès profund sobre un tema. També s'associa al que se sent quan hi ha una motivació o apassionament per l'interès en una meta a aconseguir.

Kant

Kant planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions. Kant, sobre la base de l'exposat anteriorment estableix que les categories són: Causa i Efecte.

• Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.
• Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.

La relació existent entre causa i efecte és solament un aspecte, encara que de summa importància, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que denominem realitat objectiva. És solament en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.

Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:

• Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.
• Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.
• Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà, o sigui, del que Kant crida el “jo transcendental”.

  

Kant, a diferència d'Aristòtil, afirma que les categories no són propietats de les coses, sinó funcions de la subjectivitat humana, del nostre enteniment, que unifiquen les percepcions produint els objectes. Les categories converteixen els fenòmens subjectius en alguna cosa objectiva que, sotmesa a lleis, té valor universal. Si tots els éssers humans tenim la mateixa estructura lògica, tots ens fem les mateixa representacions. Jo rebo sensacions diferents, però tots els éssers humans les classifiquem igual.

Les categories es regeixen per una lleis que són ELS PRINCIPIS TRANSCENDENTALS. La unificació de diverses categories en un objecte és obra de la CONSCIÈNCIA PURA O APERCEPCIÓ TRANSCENDENTAL. D'aquesta procedeix la unitat de l'objecte conegut.

Activitat 55. Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot ell procedeix d'ella

Aquest text del filòsof alemany Immanuel Kant pertany a la seva obra dedicada a la teoria del coneixement, titulada Crítica de la raó pura, on explica l’origen i els límits del nostre coneixement, i concretament en aquests dos paràgrafs parla sobre els elements del coneixement, a través de la distinció fonamental entre matèria del coneixement i forma del coneixement.

Ja a la primera frase del text Kant afirma rotundament que “tot el nostre coneixement comença per l’experiència”, és a dir, no hi ha coneixement que no parteixi dels sentits, atès que tot s’inicia amb les impressions sensibles, les quals constitueixen la matèria del coneixement, allò que ens ve donat; hi ha d’haver intervenció primerament d’algun sentit (vista, oïda, olfacte, tacte o gust) per a què es produeixi qualsevol mena de coneixement.

A la segona frase del text, escrita en forma de pregunta però contenint ja l’afirmació, és a dir expressat mitjançant el bell recurs de la pregunta retòrica, Kant amplia com comença el coneixement pels sentits. Diu que és necessària la presència dels objectes per despertar la nostra facultat de conèixer, d’allò que ens ve donat, que esdevenen la porta d’entrada al coneixement, per tant, si no hi ha aquests no hi ha coneixement, i quan els objectes són percebuts pels nostres sentits se’n produeix una representació directament, o el nostre enteniment elabora aquestes dades aportades pels sentits com si fos una matèria bruta, amb la qual el nostre enteniment en fa coneixement.

“Per tant, en l’ordre temporal, cap coneixement no precedeix l’experiència i tot coneixement comença amb ella”. És a dir, cronològicament, tot coneixement comença amb l’experiència, no hi pot haver res anomenat pròpiament “coneixement” que sigui anterior a ella. Si no hi ha aquests objectes que ens desperten el coneixement nosaltres estem “adormits”, a l’espera que algun sentit es desperti per la presència d’un objecte.

“Però, encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l’experiència.” En aquesta primera frase del segon paràgraf, Kant fa una distinció molt important: encara que tot comença temporalment amb l’experiència, no tot ell en procedeix, és a dir, hi ha coneixements que ja hi eren, que no necessiten de l’experiència perquè ja els tenim els subjectes cognoscents. Aquest fet el filòsof l’explica amb la darrera frase: “En efecte, podria passar que el nostre coneixement empíric fos una composició del que rebem mitjançant les impressions i del que produeix la nostra pròpia facultat de conèixer a partir d’ella mateixa”. Així el coneixement és una composició, una mescla, del que rebem pels sentits (les impressions) i d’alguna cosa que nosaltres mateixos produïm sense objectes, això seran els “a priori”, concepte que no surt al text però és el que està dient Kant. Es tracta d’un coneixement independent de l’experiència i per això pot dir abans que no tot el coneixement procedeix d’ella; en el moment de captar les impressions el subjecte els dona forma gràcies a les nostres facultats de coneixement, es tracta d’allò que nosaltres posem, la forma del coneixement.

Finalment podem comparar la teoria del coneixement de Kant amb la del filòsof empirista Hume. Hume defensa, basant-se en els seu principi empirista i d'immanència, que tot el coneixement està basat en les impressions obtingudes de l'experiència, el record de la qual serien les idees. Aquestes serien les, com ell les anomena "qüestions de fet": ens donen coneixement contingent i probable, mai universal. A més també accepta com a coneixement les relacions entre idees que fa la nostra ment. Per això, Hume nega la possibilitat de la Metafísica com a coneixement i de la ciència, doncs l'obtingut a través dels sentits no ho podem universalitzar, arribant a negar fins i tot les idees de causa i substància.

Kant, d'altra banda, estableix que el coneixement ha de complir dues condicions: la formal i l'empírica. Defensarà doncs les possibilitats imposant la primera condició a la segona. Amb tot, només seran científics els judicis sintètics a priori. Així, gràcies a la sensibilitat i a l'enteniment la ciència és possible. No obstant això, també negarà la Metafísica com a coneixement per no complir la condició material, malgrat admetre que a l'ésser humà li és impossible una vida al marge de la Metafísica, doncs tendeix naturalment a aquesta. El coneixement de Hume seria el que per a Kant només és la sensibilitat però mancaria del caràcter reflexiu de l'enteniment.

Activitat 54. Resposta a la pregunta de la Il.lustració

http://dl.dropbox.com/u/74714438/Resposta%20a%20la%20pregunta%20de%20la%20Il.lustraci%C3%BD%C3%BD.pdf

Activitat 53. La moral de Hume

Aquest text pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i es pot resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.

El fragment objecte d’estudi pertany a la seva obra titulada Investigació sobre els principis de la moral, i com el seu propi nom indica parla sobre la moral. Hume diu que l'única manera de poder diferenciar entre el bé i el mal és mitjançant els sentiments, al contrari del que diuen els racionalistes que basen la seva moral en la raó; aquí l’autor realitza una crítica a la moral concebuda pels filòsofs anteriors, basada en la regla del més just, el criteri de justícia, determinat pel lógos, podríem dir que adopta una actitud crítica vers la metafísica en si. No té cap sentit basar la moral en quelcom intel·ligible, atès que tot el que succeeix en la nostra vida depèn del físic, de la realitat visible, així com totes les accions i esdeveniments que se’n deriven; els sentiments, les passions, les emocions, les pors, els dubtes,... són els qui, segons el parer de l’autor, constitueixen el criteri vàlid de la moral.

La moral de Hume és criticada perquè sembla egoista quan realment no ho és, ja que no busca només la felicitat individual, sinó que també es preocupa per la felicitat de la comunitat a la qual pertany; en altres paraules, busca la màxima felicitat pel major nombre de persones. A més, en el text, també trobem la diferència entre virtut i vici; la primera és aquella bona acció que després donarà el sentiment d'aprovació , i el vici és aquella acció que després donarà un sentiment de desaprovació; aquí Hume realitza una crida a la coherència tan personal com col·lectiva. Si obres bé et sentiràs bé amb tu mateix, segons el teu parer hauràs fet el correcte, i no només serà una sensació individual, sinó que des de l’òptica de la comunitat també ho hauràs fet: la societat recolzarà la teva bona acció o decisió.

Hume i Mill comparteixen la mateixa moral, un emotivisme moral, on els nostres sentiments guien les nostres actuacions. Ambdós autors es basen en la màxima felicitat per al major nombre de persones. L’utilitarisme, defensat per Mill i iniciat per Hume, no és una teoria egoista , atès que entén que cada persona ha de tenir en compte no només la seva felicitat sinó la de la comunitat a la qual pertany. Segons diuen les nostres actuacions estan mogudes pels nostres sentiments, fugint del dolor i buscant el plaer. Les persones tenim els sentiments d’empatia, que ens permeten posar-nos en el lloc dels altres i són aquests els que ens mouen a actuar bé.

Activitat 52. Crítica al principi de causalitat

Aquest fragment pertany a l’extracte sobre el Tractat de la naturalesa humana, del filòsof escocès David Hume (1711-1776 Edimburg), qui ell mateix cataloga la seva filosofia com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l’acció humana, és senzilla i clara; i en aquest text en particular fa una referència a la crítica del principi de causalitat, defensant que la relació entre causa i efecte es basa en l’experiència i és impredictible.

En el text, Hume cita a Adam, ésser el qual si que té coneixement però el que no té és experiència prèvia, és a dir, no té passat. Hume diu: “la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme, que el curs ha d’estar d’acord amb el passat”. El que pretén dir l’autor és que no hi ha cap fonament per suposar que en el futur de les mateixes causes se’n vagin a derivar els mateixos efectes; esperem en el futur efectes semblants al passat, hi ha així una esperança de futur ja que l’ésser humà és un animal de costums, d’hàbits.

Seguint amb el text diu: “afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat”, d’aquesta manera evoca que l’experiència no ens mostra que una determinada causa produeixi un determinat efecte, sinó que uns fets s’esdevenen en una conjunció constant. No hi ha certesa absoluta sobre res, només hi ha probabilitat de que quelcom succeeixi. Així continua: “estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat”. La teoria de Hume diu que el costum no produeix un coneixement sinó només creença, és una part sensitiva de l’ésser humà. Pel que fa a aquesta teoria el filòsof creu que no té cap fonament racional, es basa en l’hàbit o costum; el costum no forma part de la raó sinó de l’aspecte sensitiu de la naturalesa humana, és guia dels nostres actes.

Finalment el filòsof arriba a la conclusió que no podem estar segurs de res del que succeirà en el futur, només podem creure que succeirà tal i com ho ha fet fins ara, però res no impedeix que el que s’esdevé avui no ho faci demà. No obstant, Hume no és considerat un escèptic absolut, radical, sinó moderat, atès que almenys parla i creu en les creences.

La principal diferència entre Hume i autors com Plató, Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino és que Hume considera que la manera més fiable de conèixer la realitat és per mitjà de les impressions donades pels sentits mentre que Plató, Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino creuen que el camí a la veritat és la raó.

Una altra diferència important amb Aristòtil és la teoria potència-acte, atès que Hume creu que els conceptes de causa i efecte estan condicionats pel costum que en fer alguna cosa ocorri sempre el mateix però res ens assegura que això vagi a ser sempre així, per tant no podem assegurar que alguna cosa sigui la causa d'una altra, afegint a això que no posseïm cap tipus d'impressió de la causa simplement percebem dos fets diferents que relacionem en les nostres ments.

Amb aquest raonament ensorra la creença de Sant Tomàs d'Aquino que Déu existeix associant-ho amb la causa motora (Déu com a causa primera de la resta de causes i que és causa de si mateix).

També discrepa amb Descartes en l'ús de la raó com a mètode per arribar a la veritat per mitjà del dubte que porta a Descartes al raonament “Penso després existeixo”, al contrari que Hume que opina que el que ens porta a creure que existeixim és que percebem i que així i tot no podem estar segurs de la nostra existència ja que no tenim percepcions directes del “jo”.

Activitat 51. Anàlisi de la causalitat

Aquest fragment pertany al Tractat de la naturalesa humana, obra més important del filòsof escocès David Hume, qui va néixer al 1711 i va morir al 1776 a Edimburg. La seva filosofia està catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l'acció humana, i és senzilla i clara.

El text tracta fonamentalment sobre el tema de les qüestions de fet, un dels dos objectes de la investigació humana que Hume distingeix. Aquestes qüestions de fet no han de ser necessàries i el coneixement que ens proporcionen depèn de l'experiència sensible, per això és un coneixement probable, atès que no en podem estar segurs del tot. Entre aquestes qüestions de fet hi ha una relació de causa i efecte, és a dir, una és la causa i una altra l'efecte que se’n deriva; perquè es produeixi aquesta relació entre dues qüestions de fet, han de succeir tres circumstàncies: la contigüitat, la prioritat i la conjunció constant.

Hume diu: La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. Podem separar i unir idees com vulguem però s’ha de seguir uns principis o lleis per les quals la ment passa d’una idea a una altra. Aquesta contigüitat provoca que la causa pot tenir infinits efectes sense contradicció.

La causa i l'efecte han d'estar connectades necessàriament al temps i a l'espai, o sigui, que han de coincidir en el mateix moment i en el mateix espai, ja que si la causa no es trobés en el mateix lloc i al mateix temps que l'efecte, aquest últim no seria possible de cap manera. A més, la causa sempre ha de ser anterior a l'efecte, ja que té prioritat. Finalment, perquè es produeixi una relació de causa-efecte entre diverses qüestions de fet, aquesta relació que hem esmentat ha de tenir lloc sempre.

El pensament de Hume el podem comparar amb la teoria de la relació causa i efecte d'altres filòsofs: Plató, el filòsof grec del segle IV a.C., va relacionar les idees i les coses sensibles de la seva concepció dualista del món com a causes i efectes. Ell deia que les idees eren les causes de les coses, i per tant, les coses els efectes de les idees, ja que les coses eren simples còpies imperfectes de les idees. Al contrari que Hume, Plató creia que aquesta relació causa-efecte sempre era la mateixa. El filòsof escocès argumenta que existeix aquesta relació, però només en les condicions que exposa al text. Una altra diferència és que Hume fa aquest tipus de relació entre dos qüestions de fet, és a dir, entre dues coses que estan considerades del mateix tipus, i en canvi Plató parla de la relació de causa i efecte entre diferents substàncies: les idees i les coses.

Activitat 50. La identitat personal

Aquest fragment pertany a l’extracte del Tractat de la naturalesa humana, del filòsof escocès David Hume (1711-1776 Edimburg), qui basa la seva filosofia en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i en aquest text en particular realitza una crítica a la idea de substància, i parla sobre l’ànima i la ment.

Hume inicia el text parlant sobre la l’ànima, aquest concepte que durant tants anys vara tenir una gran importància en la filosofia grega, medieval i racionalista, tot i que la concep com quelcom ben diferent: segons el seu parer, aquesta no és res més que una col·lecció d’idees simples, un sistema o successió de percepcions diferents que la ment, a qui el filòsof atorga una gran importància, uneix i separa. Totes aquestes idees o percepcions són unides per la ment però manquen de simplicitat i identitat perfecte; no les podem concebre com un tot, com una unitat, sinó com un conjunt, una pluralitat.

Seguint amb el text apareix el nom del filòsof racionalista Descartes, qui vara evocar que el pensament és l’essència de la ment, proposició que Hume desmenteix considerant-la del tot inintel·ligible, atès que tot el que existeix és particular, així com totes les idees que captem de l’experiència a través dels sentits i que formen les nostres ments. D’aquesta manera les idees més fermes, fortes i veritables, també es deriven de l’experiència, la qual es converteix en el criteri de validesa, vàlid del coneixement; no parlem d’un coneixement cert sinó més aviat probable, atès a la impossibilitat d’accedir a aquest en el món sensible, l’únic existent.

Un altre concepte que apareix en el text tot i que no directament són les idees innates. Hume diu “Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen”, d’aquesta manera dóna a entendre que els sentits capten les coses, i la nostra ment elabora i processa les idees derivades de l’experiència, però les forma, no les conté prèviament en cap moment; les idees no pertanyen a aquesta, sinó que són elaborades en ella. Així Hume s’oposa a la concepció tradicional defensada entre d’altres per Plató, Sant Agustí i Descartes, els qui consideraven l’existència de les idees innates.

Finalment Hume arriba al punt més àlgid de la seva crítica a la idea de la substància i diu que no en tenim cap d’idea d’aquesta, atès que perquè una idea pugui ser considerada vàlida ha de derivar-se d’una impressió originària, i de substància no en tenim cap, ni material ni espiritual; la substància és quelcom equivalentment definible com l’ànima: un conjunt de qualitats i percepcions particulars, però que en cap moment constitueixen una essència, sinó que la ment associa idees i forma la substància pròpiament dita, però no existent. En el text Hume posa d’exemple un préssec.

David Hume, empirista escocès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important. El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen aquests poden ser falsos. A més, parla d'un ésser absolut, Déu, i de la evidència de l'existència del “jo”. Aquest pensament es totalment contrari al de Hume, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que dels sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes. A més, segons Hume, el “jo” cartesià no és més que un conjunt de percepcions que la imaginació uneix; si la impressió del jo fos sempre idèntica hauria d’haver-hi sempre les mateixes percepcions, però no és així, estem sotmesos a canvi, som víctimes del pas inevitable del temps, i d’aquesta manera mai podrem conèixer realment el que som. També es contrari en el fet que Hume intenta explicar el coneixement, i en general tota la seva filosofia, sense haver de justificar-se a través d'un ésser absolut com ho fa Descartes (entre d'altres), que atorga a Déu tot el poder.

Per acabar d’entre les dues teories de la substància, de David Hume i René Descartes, considero que la que té un major pes en mi, i per tant la considero més vertadera i probable, és la del filòsof empirista anglès. D’entrada no sóc molt partidari de la filosofia racionalista i totes les proposicions d’aquesta envers el coneixement, la realitat, la substància, la ment, etc considero que de món tan sols n’hi ha un, en el que el temps transcorre i les persones no hi podem fer res; accedir al coneixement vertader escapa a les nostres capacitats, a la capacitat humana, és quelcom propi de déus i nosaltres som simples mortals. No hi ha cap necessita d’inventar un lógos ni un món intel·ligible, tot i que el concepte del “jo” és molt més proper a nosaltres l’enfocament que Descartes fa d’ell el considero massa exarcebat; no podem basar-ho tot en el “jo” en nosaltres, és una mostra massa exagerada d’egoisme i subjectivisme, un error més de la filosofia occidental i el mal ús que en fa aquesta del llenguatge. Per tant la postura de Hume la identifico amb la més probable de que sigui certa: el temps passa, res no roman, i si seguim amb la seva teoria filosòfica de la substància aquesta únicament és un conjunt de qualitats, percepcions i atributs, el tot és una pluralitat, el resultat d’una suma, i la persona que varem ser anys enrere és el conjunt d’unes determinades percepcions donades en un moment i unes condicions particulars, les quals no poden ser de cap manera les mateixes que en el moment actual. Així, sí que som la mateixa persona però no el mateix “jo”, la mateixa essència, la mateixa substància. Està bé pensar i reflexionar per nosaltres mateixos, però de vegades cal tocar de peus a terra i ser realistes, identificant-nos d’aquesta manera amb el nostre amic Hume.

Activitat 49. Impressions i idees

Aquest text pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i es pot resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.

El fragment objecte d’estudi en qüestió pertany a la seva obra titulada Investigació sobre l’enteniment humà, i tracta fonamentalment sobre la distinció que realitza l’autor respecte els dos continguts o percepcions de la ment: les idees i les impressions.

Primer de tot Hume aclareix que aquesta divisió és fàcilment distingible pels graus de força i de vivesa en que les percepcions arriben a la nostra ment. Les impressions són les més fortes i les més intenses, ja que estan relacionades directament amb l'experiència present, amb els sentits; Hume diu que són les més importants. En canvi, les idees, més dèbils i amb menys intensitat, són còpies o imatges febles de les impressions, les quals s’esdevenen quan pensem i raonem. Per tant, hi ha una relació de reflex entre els dos tipus de percepcions: les impressions són la causa de les idees o les idees són les còpies de les impressions.

David Hume, empirista anglès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important. El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen els sentits poden ser falsos. A més, parla d'un ésser absolut, Déu, i de la evidència de l'existència del “jo”. Aquest pensament es totalment contrari al de Hume, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que dels sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes. També es contrari en el fet que Hume intenta explicar el coneixement, i en general tota la seva filosofia, sense haver de justificar-se a través d'un ésser absolut com ho fa Descartes (entre d'altres), que otorga a Déu tot el poder.

El text també es pot comparar amb la filosofia platònica, també contraria. Plató defensava que hi havia dos mons, l'intel·ligible i el sensible, al qual pertanyien les idees i les coses respectivament. La relació entre les idees i les coses també era de reflex, com la de Hume entre les impressions i les idees, però en aquest cas, Plató explica que les coses sensibles són còpies imperfectes de les idees. Per tant, tant Plató com Hume defensen una relació de reflex, de mirall, entre les sensacions i les idees, els sentits i l'enteniment, però per a Plató la base són les idees i per Hume són les sensacions o impressions.

Activitat 48. Sigues filòsof, però enmig de tota la teva filosofia continua sent un home

Com a filosofia entenem l’estudi d’una gran varietat de problemes fonamentals sobre qüestions com l’existència, el coneixement, la veritat, la moral, la ment, el llenguatge... Per tant es concep com quelcom beneficiós per a la persona, que desenvolupa la seva capacitat per pensar, reflexionar i extreure les seves pròpies conclusions sobre assumptes bàsics de l’ésser humà; però resulta positiu fins a quina mesura ?

L’autor de la frase del títol, David Hume, vara ser un filòsof empirista i gran crític del prototip de filòsofs oposats a ell, és a dir els racionalistes, els qui vivien la seva ciència indagant i renegant dels sentits, construint realitats ultramundanes i oblidant que per sobre de tot, apart d’éssers racionalistes som éssers sociables i actius, que els uns depenem dels altres per a ser feliços i sobretot per viure. Hume fa una crida a la coherència i a la cordura: la realitat no és, esdevé; és un enigma indesxifrable, qualsevol intent de conèixer-la està destinat al fracàs, és inaccessible al coneixement humà, la podem experimentar però mai conèixer-la.

D’aquesta manera tothom és lliure de pensar el que vulgui dins de la seva ment però s’ha de tenir sentit comú i basar-se en el que veiem, l’experiència i tot allò que se’n derivi, no cal inventar-se cap logos, jo, idees innates ni cap món intel·ligible, mai podrem demostrat que tots aquests conceptes siguin vertaders, però en canvi si que podem acceptar la realitat que se’ns presenta, la realitat sensible i mundana, aprofitar-la, gaudir-la i viure-la com el que som per sobre de tot: homes i dones.

APM Top 10 Filòsofs

Activitat 47. Presentació Carta a Meneceu

Activitat 46. Comparació entre Plató i Descartes

Encara que entre Plató i Descartes passen més de dos mil anys podem trobar moltes semblances entre la principal figura de la Filosofia Antiga i el pare de la modernitat filosòfica en comparar les seves teories del coneixement.

En primer lloc tant Plató com Descartes coincideixen a lluitar contra aquelles escoles filosòfiques que neguen l'existència o la incognosciabilitat (que no es pot conèixer) de la veritat. Així, el filòsof grec s'enfronta al relativisme dels sofistes que considera que no existeixen veritats absolutes, i en la mateixa línia, Descartes cerca refutar l'escepticisme d'autors com Montaigne que sosté que l'ésser humà no pot conèixer la veritat.

Tots dos filòsofs comparteixen una especial predilecció per les matemàtiques: en el cas de Plató, mitjançant la influència del pitagorisme, el coneixement dels objectes matemàtics és un pas intermedi per al coneixement de les Idees. De la mateixa manera Descartes, a causa de la seva formació matemàtica, considera que el coneixement matemàtic és una forma de coneixement modèlic del que ha de prendre nota la filosofia per reconstruir tot l'edifici del saber.

Per a tots dos filòsofs conèixer és conèixer l'universal. Però, com caracteritzem l'universal ? Tots dos parlen d'idees però la caracterització que fan d'aquestes és diferent. En Plató les idees són entitats subsistents que es troben en un món apart, no en la ment del subjecte de coneixement. Per a Descartes, al contrari, les idees són mentals, és a dir, són continguts de consciència, de manera que quan coneixem no coneixem les coses en si mateixes, sinó mitjançant idees.

Els dos autors comparteixen la idea que l'experiència sensible no és una forma adequada de coneixement: així Plató ens diu que el filòsof ha de deixar el coneixement sensible (la caverna) per centrar-se en el coneixement intel·ligible. De la mateixa manera el filòsof francès considera que el coneixement dels sentits, l'experiència sensible no és una forma de coneixement vàlida, ja que la sensibilitat ens pot enganyar.

Aquesta espècie d’antiempirisme fa que coincideixin en la idea que la ment no és un paper en blanc. En els dos pensadors existeixen idees innates dins de la nostra ment principis evidents l'origen dels quals no es troba en l'experiència. En aquest sentit, podem considerar que els dos autors, encara que amb matisos diferents, són pensadors racionalistes. Pels dos la veritat es capta mitjançant una intuïció intel·lectual en la qual directament la ment capta l'evident i la veritat.

Una altra diferència entre ambdós filòsofs és el tema de Déu: mentre que Plató parla de l’artesà, del Demiürg, com a principi d’intel·ligència que a partir del món intel·ligible configura el sensible partint de l’element caòtic, tot i que no crea la matèria, simplement l’ordena; Descartes es mostra partidari de creure que el seu Déu cristià si que és el creador de la matèria i consegüentment del món, identificant-se així amb la idea suprema, la qual resideix a la cúspide de la piràmide, i que en el cas de Plató era el bé.

També els dos coincideixen a assenyalar la importància del mètode de cara a assentar les bases d'un coneixement cert i veritable. Tant la dialèctica com el mètode cartesià tenen aspectes en comú; els dos es componen d'un doble moviment que va del simple al complex i del complex al simple: en Plató de la multiplicitat d'Idees a la Idea de Bé i viceversa; i en Descartes de les idees complexes a les simples, i viceversa. Així, en els dos pensadors el mètode és en essència deductiu prescindint completament l'experiència.

Com a conclusió tots dos filòsofs consideren que el seu pensament té un propòsit reformador: Plató busca crear una República justa i ideal en la qual el filòsof ha de ser educat en la veritat. I en la mateixa línia Descartes persegueix reconstruir tot l'edifici del saber de la seva època. Tots dos busquen canviar amb la filosofia el món que els envolta.

Activitat 45. L'exemple del tros de cera

Aquest text correspon a un fragment de les Meditacions metafísiques,II de René Descartes, i tracta principalment sobre la impossibilitat de conèixer els cossos mitjançant la percepció sensible, atès que s’han de conèixer mitjançant una inspecció de l’esperit o enteniment.

Descartes coneix amb claredat i distinció la seva naturalesa com a subjecte pensant (“penso, després existeixo”). A continuació la preocupació del filòsof serà sortir d'aquest coneixement immediat de la seva existència, per dirigir-se cap a la realitat exterior a ell. Aleshores es pregunta: Com podem conèixer? Com podem afirmar altres existències? Per respondre a això Descartes examina acuradament diferents possibilitats de conèixer mitjançant l'exemple del tros de cera.

En primer lloc es refereix als sentits, dient que no podem confiar en el que ells ens mostren perquè les qualitats sensibles o accidentals dels objectes (color, sabor, aromes, etc.) estan subjectes al canvi, però són supèrflues ja que encara que aquestes varien no afecten el que l'objecte és, la seva essència, en aquest cas “ser” la cera.

En segon lloc Descartes es refereix a la imaginació que ens permet conèixer la cera com a cos físic extens; però tot i així mai podríem imaginar tot el canvi que l'extensió (longitud, amplària, i profunditat) i la figura podrien tenir. D'aquesta manera conclou dient que no podem conèixer la cera pels sentits o imaginació sinó gràcies a l’enteniment que ens permet tenir la idea de la cera.

Diem llavors que tenim una idea clara i diferent que “som”, però és important destacar que l'existència d'idees en el nostre pensament no és prova de l'existència de les coses que elles representen fora de la nostra. Així trobem el que ell anomena idees innates; una d'elles serà la idea de si mateix que mitjançant aquest exemple ha estat reforçada (idea de substància pensant finita = res cogitans) i la idea dels cossos (idea de substància extensa finita = res extensa).

Un altre filòsof molt semblant a Descartes és Plató, qui ja va parlar en el seu moment sobre la impossibilitat de conèixer l’essència de les coses per mitjà dels sentits. Plató va determinar que el coneixement sensible no és un coneixement fiable, i Descartes comparteix aquesta opinió, tot i que mentre aquest últim se centra en un únic món, el primer va realitzar un dualisme ontològic entre dues realitat, afirmant que en el sensible no, però en el món de les idees si que és possible conèixer les essències.

Activitat 44. Una altra formulació del cogito

Aquest fragment pertany a l’obra titulada Meditacions metafísiques, de René Descartes, i tracta fonamentalment sobre el caràcter d’indubtabilitat de l’existència del “jo”. Podem situar aquest text en el moment en que Descartes a través del seu dubte metòdic ja ha dubtat de tot: dels sentits, de la realitat i de les veritats matemàtiques; per tant de la única cosa de la que li queda dubtar és del fet que ell dubta, que ell es qüestiona conceptes, realitats, experiències, etc.

El filòsof inicia el fragment plantejant si a més de tot allò, de totes les coses de les quals ha dubtat, hi ha quelcom de naturalesa diferent, de la qual no es pugui dubtar baix cap concepte, atès que pel seu caràcter ha d’existir necessàriament. Aleshores es planteja si tot allò que ell és, tot allò que pensa, que reflexiona, en definitiva tots els seus atributs, no han estat dipositats al seu cos per obra d’algú altre; en aquest cas Déu, un Déu creador que esdevé garantia de la veritat i es converteix en unitat. Però Descartes diu que tampoc és necessari que allò que ell és hagi estat creat per Déu, que també és possible que el filòsof sigui la seva pròpia causa; fet que més endavant demostrarà que és impossible que Déu sigui la causa de l’home, ja que una substància infinita no pot ser la causa d’una finita. D’aquesta manera que és ell ? que som les persones ? Perquè alguna cosa hem de ser per necessitat, i el filòsof ho resolt posteriorment dient que l’home és una substància pensant: pensa, per tant, existeix.

A través del seu dubte metòdic ja ha demostrat que no existeixen els coneixements provinents dels sentits, no existeix el cel, ni la terra, ni la realitat, no existeixen fins i tot les veritats matemàtiques; ha demostrat que res no existeix, a excepció d’una cosa: ell. Si l’home ha dubtat de tot, s’ha persuadit i adonat finalment que res no existeix, ell ha estat present en tot aquest procés, essent el subjecte de totes les accions, el protagonista d’aquesta aventura d’indagació i de dubte que ha passat per diferents fases. Per tant, i consegüentment de tot això l’home ha d’existir indubtablement.

Tot seguit introdueix la hipòtesi del geni maligne, present en la seva tesi sobre les veritats matemàtiques, evocant que hi ha un ésser que empra tota la seva força per enganyar-lo, confondre’l i que no se n’adoni de la veritat, la qual és representada per Déu, el creador sincer que mai ens enganyaria, essent aquest geni maligne enganyador una espècie de diable, i representant així l’antítesi entre el rei del cel i el rei del infern. No obstant, que aquest geni maligne intenti enganyar a l’home resulta quelcom positiu, perquè prova que està intentant enganyar-lo, pertorbant la seva pau a través de tretes; i si actua sobre ell vol dir que existeix. Així altra vegada podem observar com indubtablement l’home ha d’existir.

Finalment, i després d’haver sintetitzat totes aquestes proposicions, Descartes demostra com la seva hipòtesi de l’home com a substància pensant i existent és certa.

En el text podem observar com Descartes es planteja si tot allò que ell és, que pensa i es qüestiona, és a dir el seu coneixement, ha estat dipositat en el seu esperit per Déu o qualsevol altre poder, i això es pot comparar amb la concepció del coneixement com a il·luminació plantejada per Sant Agustí. El filòsof medieval considera que l’home posseeix al seu interior una sèrie de veritats innates, les quals han estat dipositades virtualment en la nostra memòria i actualitzades en la seva contemplació pel Verb, en qui existeixen eternament aquestes veritats. D’aquesta manera el coneixement per a Agustí d’Hipona és una acció de Déu en nosaltres i una mostra de la seva presència interior com a Mestre il·luminant que ens ensenya la veritat i ens remet a Ell.

Activitat 43. Distinció entre el somni i la vigília

El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra Meditacions metafísiques de Descartes i tracta principalment del dubte de la realitat, és a dir, de la dificultat de distingir el somni i la vigília; la possibilitat que les coses fossin imaginàries.

Primer de tot Descartes inicia el fragment reconeixent que tot allò que el filòsof ha après fins al moment parteix dels sentits, des de les coses més simples fins als conceptes que semblen més viables, segurs i vertaders. No obstant, aquests sentits ens enganyen, i només que ho facin una vegada ja és molt probable que ho tornin a fer en altra ocasió, per tant s’ha de dubtar d’ells. És el que el filòsof anomena dubte dels sentits: s’ha de dubtar d’aquells coneixement que parteixen dels sentits, perquè ens enganyen; no ens en podem refiar d’allò que ens enganya de vegades, i els sentits ho fan, per tant el coneixement sensible esdevé un coneixement de coses probables, no fermes.

Tot seguit el filòsof continua dient que tot i que no ens en podem refiar dels sentits, hi ha idees, coses, de les quals no podem dubtar malgrat les percebem a través d’aquests sentits enganyadors. Aquí és on apareix la figura del “jo”, l’eix central de la filosofia cartesiana; Descartes diu que ell existeix, i que no pot dubtar de la seva existència, tot i que si que pot dubtar que tot el que l’envolta sigui no més que un mer somni. Que ell està assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb un paper a les mans i envoltat d’altres coses producte de la natura, no es pot dubtar ? El filòsof diu que sí; ell pensa, i si pensa consegüentment existeix, però la natura que l’envolta és la realitat o un somni ?

Per seguir parlant d’aquest tema posa un exemple: Descartes no dóna crèdit al observar com estant desperts molts homes viuen d’acord amb un somni, creient-se el que no són, enganyats amb les seves pròpies mentires, fent d’ells mateixos un personatge vivent fictici fruit de la seva follia; quelcom semblant al que fa Descartes quan somia, s’imagina a ell mateix en unes altres circumstàncies, un altre entorn, una altra vida, tot el que és propi d’un somni irreal, malgrat que en el somni tot sembla ben real. D’aquesta manera hi ha homes que desperts somien i altres que somiant creuen que estan desperts, i davant d’aquest conflicte ni el propi Descartes sap distingir amb nitidesa ni té cap mena de proba que li doni la resposta; així que davant de la impossibilitat de distingir ell somni de la vigília, s’ha de dubtar de la pròpia realitat.

Uns altres filòsofs que compartien aquesta visió de la realitat, i es mostraven partidaris de no refiar-se’n de res, eren els escèptics. Segons deien no podem conèixer les coses en si, ja que la sensació només te a veure amb l’aparença; no es pot dir que això és sinó que això em sembla. No ens en podem refiar de la raó perquè els seus coneixements es basen en les sensacions; tot el que és exterior a la persona és indiferent i sovint ens hem de decantar per allò més probable però no pas per això cert, davant la impossibilitat d’arribar a l’essència de les coses. Els escèptics s’abstenen de tot judici, no creuen que res que els envolta sigui real, dubten de tot, i aquí és on coincideixen amb el pensament de Descartes i el seu dubte metòdic.

Activitat 42. Comparació entre la teoria de Sant Anselm i la de Sant Tomàs

Tots dos autors defensen a través de les seves respectives teories l’existència de Déu, aquest ésser superior creador de totes les coses existents i sobre el qual es fonamenta l’Univers i la vida.

• Sant Anselm estableix una definició del creador, diu que és l’ésser més gran que el qual res no pot ser pensat. El filòsof presenta una prova racional a través de la qual intenta demostrar l’existència de Déu, i parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte el qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat. L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.

• Sant Tomàs proposa uns arguments basats en la via física i el caràcter d’indubtabilitat dels seus raonaments. Es tracten de les cinc proves de l’existència de Déu:

1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.

2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de manera que cal una primera causa eficient: Déu.

3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.

4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.

5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

Per tant podem veure com ambdós filòsofs creients consideren Déu com l’ésser suprem, per damunt del qual no hi ha res, creador de totes les coses. Així Sant Anselm ho defensa a través d’un raonament lògic i deductiu, més basat en suposicions, com la idea suprema per damunt de la qual no es pot imaginar ni pensar en res més; i Sant Tomàs també estableix com l’altre una definició de Déu més assimilable al primer motor immòbil d’Aristòtil i també a una creació del món ex nihilo, ja que creu que Déu es val de les idees de la seva ment en l’acte de la creació.

A més Sant Tomàs rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en la coherència lògica i més demostrable empíricament dels seus raonaments.

Finalment cal afegir que personalment em decanto i crec més certa la teoria de Sant Tomàs, ja que parteixo de la idea que és més cert allò que és més fàcil de demostrat, i mentre que Sant Anselm únicament diu paraules i no demostra res, Sant Tomàs indaga molt més en la filosofia teològica i dóna més arguments i proves per demostrar que Déu és real, que el “cap” existeix i és la causa i origen de tot.

Enllaç a un vídeo on parlen de Sant Tomàs i la seva teoria (és només la primera de les tres parts de que es compon el vídeo)

http://www.youtube.com/watch?v=HNyJfrOQXvA

Activitat 41. La irresoluble qüestió del mal

Aquest text pertany l’obra titulada Confessions, de Sant Agustí, on narra la seva autobiografia i la conversió al cristianisme, i concretament el text parla sobre el tema del mal, un tema que va turmentar al propi filòsof durant molt de temps.

Primer de tot Sant Agustí parla sobre la concepció del mal que ell tenia al principi, quan formava part de la secta dels maniqueus, els quals consideraven que hi havia dos principis: bé i mal, i la mateixa concepció que la gran majoria dels creients tenen. El defineix com quelcom propi, com una substància corpòria, la qual associa al color negre, deforme, corrupte, és a dir que és malvada, tot el contrari a la bellesa i la perfecció; i a més com considera que Déu és incapaç de crear res dolent, perquè tot el que és creat prové del seu intel·lecte, i aquest és bo i perfecte, creu que el mal existeix per si mateix, independentment de Déu, i esdevé el seu opositor, l’ésser antagònic al creador.

Seguint aquesta teoria San Agustí inicialment, quan ingressava en els files maniqueistes, considerava que l’ésser diví era finit i no omnipotent, ja que el mal s’hi oposava a ell, a més com es mostrava partidari de creure que Déu era impossible que hagués creat res dolent, preferia pensar que aquest era producte de Déu, una part seva, a la qual li assignava forma i composició pròpia, com seria el Dimoni.

D’aquesta manera el filòsof es planteja contínuament l’origen del mal, davant la impossibilitat de que Déu que és bo, així com tot el que crea, hagués creat quelcom que pogués pertorbar l’harmonia, la pau i la perfecció de la seva obra divina. Podem definir aquesta creació com: una creació en què la criatura rep el que és propi de l’ésser en la mesura en què pot participar-hi, i és per tant una bona creació, perfecta i pura, on el mal no té cabuda.

Seguint aquestes reflexions Sant Agustí arriba a la conclusió de que resulta impossible que Déu fos creador de res dolent, per tant el problema residia en la matèria, aquella amb la qual l’ésser diví va crear tot l’Univers, d’aquesta manera la matèria és imperfecte. Així el filòsof es planteja el motiu pel qual Déu no va modelar aquesta matèria sense deixar-hi cap mena de rastre d’imperfecció, la qual és en termes reals la llibertat. La llibertat és allò que fa imperfecte la matèria, a l’home. Déu va crear a l’home lliure, li dona l’oportunitat d’escollir el seu propi destí, tot i que el creador ja sap per la seva omnipotència l’acció que durà a terme el seu bastard, però dota a la persona d’aquest gran bé i tan preuat que és la capacitat d’elecció, a partir de la qual és el propi home qui comet els errors, són les decisions que prenen les persones, el mal ús de la llibertat, l’origen del mal moral en el món, i no de Déu, qui és per definició pròpia perfecte, és un deu.

Podem comparar la teoria de Sant Agustí amb la teoria de Plató sobre la dualitat de mons, a partir de la qual aquest últim considerava que hi havia dos realitats, una de sensible (coses) i una altra d’intel·ligible (idees). Plató considerava que l’origen del món sensible era l’altre, l’intel·ligible, i que un principi intel·ligent anomenat Demiürg, prenia com a model les idees, ordenava la matèria i configurava el món sensible. Tot i que aquest món sensible era imperfecte per la matèria, i passa quelcom semblant amb el món creat per Déu, que és imperfecte per la llibertat, la capacitat d’elecció, la qual esdevé el turment de l’ésser humà, la causa tota de la desgràcia al món.

A més segons Plató la matèria sempre ha existit, ja que parteix de la teoria de Parmènides en que afirma que del no-res no pot sortir res, per tant la matèria sempre ha existit, i aquesta és ordenada per l’artesà; en canvi segons Sant Agustí la matèria també és creada per Déu, i és aquest qui decideix que sigui imperfecte. Encara que en ambdues teories hi ha una idea suprema, màxima, en la qual es troba la unitat de l’ésser i la resta d’idees, valors, atributs, i en el cas de Plató és la idea de bé, i en el cas de Sant Agustí és Déu, el creador, l’ésser suprem i omnipotent que vetlla per tots nosaltres.