Activitat 55. Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot ell procedeix d'ella

Aquest text del filòsof alemany Immanuel Kant pertany a la seva obra dedicada a la teoria del coneixement, titulada Crítica de la raó pura, on explica l’origen i els límits del nostre coneixement, i concretament en aquests dos paràgrafs parla sobre els elements del coneixement, a través de la distinció fonamental entre matèria del coneixement i forma del coneixement.

Ja a la primera frase del text Kant afirma rotundament que “tot el nostre coneixement comença per l’experiència”, és a dir, no hi ha coneixement que no parteixi dels sentits, atès que tot s’inicia amb les impressions sensibles, les quals constitueixen la matèria del coneixement, allò que ens ve donat; hi ha d’haver intervenció primerament d’algun sentit (vista, oïda, olfacte, tacte o gust) per a què es produeixi qualsevol mena de coneixement.

A la segona frase del text, escrita en forma de pregunta però contenint ja l’afirmació, és a dir expressat mitjançant el bell recurs de la pregunta retòrica, Kant amplia com comença el coneixement pels sentits. Diu que és necessària la presència dels objectes per despertar la nostra facultat de conèixer, d’allò que ens ve donat, que esdevenen la porta d’entrada al coneixement, per tant, si no hi ha aquests no hi ha coneixement, i quan els objectes són percebuts pels nostres sentits se’n produeix una representació directament, o el nostre enteniment elabora aquestes dades aportades pels sentits com si fos una matèria bruta, amb la qual el nostre enteniment en fa coneixement.

“Per tant, en l’ordre temporal, cap coneixement no precedeix l’experiència i tot coneixement comença amb ella”. És a dir, cronològicament, tot coneixement comença amb l’experiència, no hi pot haver res anomenat pròpiament “coneixement” que sigui anterior a ella. Si no hi ha aquests objectes que ens desperten el coneixement nosaltres estem “adormits”, a l’espera que algun sentit es desperti per la presència d’un objecte.

“Però, encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l’experiència.” En aquesta primera frase del segon paràgraf, Kant fa una distinció molt important: encara que tot comença temporalment amb l’experiència, no tot ell en procedeix, és a dir, hi ha coneixements que ja hi eren, que no necessiten de l’experiència perquè ja els tenim els subjectes cognoscents. Aquest fet el filòsof l’explica amb la darrera frase: “En efecte, podria passar que el nostre coneixement empíric fos una composició del que rebem mitjançant les impressions i del que produeix la nostra pròpia facultat de conèixer a partir d’ella mateixa”. Així el coneixement és una composició, una mescla, del que rebem pels sentits (les impressions) i d’alguna cosa que nosaltres mateixos produïm sense objectes, això seran els “a priori”, concepte que no surt al text però és el que està dient Kant. Es tracta d’un coneixement independent de l’experiència i per això pot dir abans que no tot el coneixement procedeix d’ella; en el moment de captar les impressions el subjecte els dona forma gràcies a les nostres facultats de coneixement, es tracta d’allò que nosaltres posem, la forma del coneixement.

Finalment podem comparar la teoria del coneixement de Kant amb la del filòsof empirista Hume. Hume defensa, basant-se en els seu principi empirista i d'immanència, que tot el coneixement està basat en les impressions obtingudes de l'experiència, el record de la qual serien les idees. Aquestes serien les, com ell les anomena "qüestions de fet": ens donen coneixement contingent i probable, mai universal. A més també accepta com a coneixement les relacions entre idees que fa la nostra ment. Per això, Hume nega la possibilitat de la Metafísica com a coneixement i de la ciència, doncs l'obtingut a través dels sentits no ho podem universalitzar, arribant a negar fins i tot les idees de causa i substància.

Kant, d'altra banda, estableix que el coneixement ha de complir dues condicions: la formal i l'empírica. Defensarà doncs les possibilitats imposant la primera condició a la segona. Amb tot, només seran científics els judicis sintètics a priori. Així, gràcies a la sensibilitat i a l'enteniment la ciència és possible. No obstant això, també negarà la Metafísica com a coneixement per no complir la condició material, malgrat admetre que a l'ésser humà li és impossible una vida al marge de la Metafísica, doncs tendeix naturalment a aquesta. El coneixement de Hume seria el que per a Kant només és la sensibilitat però mancaria del caràcter reflexiu de l'enteniment.