Com a filosofia entenem l’estudi d’una gran varietat de problemes fonamentals sobre qüestions com l’existència, el coneixement, la veritat, la moral, la ment, el llenguatge... Per tant es concep com quelcom beneficiós per a la persona, que desenvolupa la seva capacitat per pensar, reflexionar i extreure les seves pròpies conclusions sobre assumptes bàsics de l’ésser humà; però resulta positiu fins a quina mesura ?
L’autor de la frase del títol, David Hume, vara ser un filòsof empirista i gran crític del prototip de filòsofs oposats a ell, és a dir els racionalistes, els qui vivien la seva ciència indagant i renegant dels sentits, construint realitats ultramundanes i oblidant que per sobre de tot, apart d’éssers racionalistes som éssers sociables i actius, que els uns depenem dels altres per a ser feliços i sobretot per viure. Hume fa una crida a la coherència i a la cordura: la realitat no és, esdevé; és un enigma indesxifrable, qualsevol intent de conèixer-la està destinat al fracàs, és inaccessible al coneixement humà, la podem experimentar però mai conèixer-la.
D’aquesta manera tothom és lliure de pensar el que vulgui dins de la seva ment però s’ha de tenir sentit comú i basar-se en el que veiem, l’experiència i tot allò que se’n derivi, no cal inventar-se cap logos, jo, idees innates ni cap món intel·ligible, mai podrem demostrat que tots aquests conceptes siguin vertaders, però en canvi si que podem acceptar la realitat que se’ns presenta, la realitat sensible i mundana, aprofitar-la, gaudir-la i viure-la com el que som per sobre de tot: homes i dones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario