Aquest fragment pertany a l’extracte sobre el Tractat de la naturalesa humana, del filòsof escocès David Hume (1711-1776 Edimburg), qui ell mateix cataloga la seva filosofia com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l’acció humana, és senzilla i clara; i en aquest text en particular fa una referència a la crítica del principi de causalitat, defensant que la relació entre causa i efecte es basa en l’experiència i és impredictible.
En el text, Hume cita a Adam, ésser el qual si que té coneixement però el que no té és experiència prèvia, és a dir, no té passat. Hume diu: “la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme, que el curs ha d’estar d’acord amb el passat”. El que pretén dir l’autor és que no hi ha cap fonament per suposar que en el futur de les mateixes causes se’n vagin a derivar els mateixos efectes; esperem en el futur efectes semblants al passat, hi ha així una esperança de futur ja que l’ésser humà és un animal de costums, d’hàbits.
Seguint amb el text diu: “afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat”, d’aquesta manera evoca que l’experiència no ens mostra que una determinada causa produeixi un determinat efecte, sinó que uns fets s’esdevenen en una conjunció constant. No hi ha certesa absoluta sobre res, només hi ha probabilitat de que quelcom succeeixi. Així continua: “estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat”. La teoria de Hume diu que el costum no produeix un coneixement sinó només creença, és una part sensitiva de l’ésser humà. Pel que fa a aquesta teoria el filòsof creu que no té cap fonament racional, es basa en l’hàbit o costum; el costum no forma part de la raó sinó de l’aspecte sensitiu de la naturalesa humana, és guia dels nostres actes.
Finalment el filòsof arriba a la conclusió que no podem estar segurs de res del que succeirà en el futur, només podem creure que succeirà tal i com ho ha fet fins ara, però res no impedeix que el que s’esdevé avui no ho faci demà. No obstant, Hume no és considerat un escèptic absolut, radical, sinó moderat, atès que almenys parla i creu en les creences.
La principal diferència entre Hume i autors com Plató, Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino és que Hume considera que la manera més fiable de conèixer la realitat és per mitjà de les impressions donades pels sentits mentre que Plató, Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino creuen que el camí a la veritat és la raó.
Una altra diferència important amb Aristòtil és la teoria potència-acte, atès que Hume creu que els conceptes de causa i efecte estan condicionats pel costum que en fer alguna cosa ocorri sempre el mateix però res ens assegura que això vagi a ser sempre així, per tant no podem assegurar que alguna cosa sigui la causa d'una altra, afegint a això que no posseïm cap tipus d'impressió de la causa simplement percebem dos fets diferents que relacionem en les nostres ments.
Amb aquest raonament ensorra la creença de Sant Tomàs d'Aquino que Déu existeix associant-ho amb la causa motora (Déu com a causa primera de la resta de causes i que és causa de si mateix).
També discrepa amb Descartes en l'ús de la raó com a mètode per arribar a la veritat per mitjà del dubte que porta a Descartes al raonament “Penso després existeixo”, al contrari que Hume que opina que el que ens porta a creure que existeixim és que percebem i que així i tot no podem estar segurs de la nostra existència ja que no tenim percepcions directes del “jo”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario