Activitat 43. Distinció entre el somni i la vigília

El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra Meditacions metafísiques de Descartes i tracta principalment del dubte de la realitat, és a dir, de la dificultat de distingir el somni i la vigília; la possibilitat que les coses fossin imaginàries.

Primer de tot Descartes inicia el fragment reconeixent que tot allò que el filòsof ha après fins al moment parteix dels sentits, des de les coses més simples fins als conceptes que semblen més viables, segurs i vertaders. No obstant, aquests sentits ens enganyen, i només que ho facin una vegada ja és molt probable que ho tornin a fer en altra ocasió, per tant s’ha de dubtar d’ells. És el que el filòsof anomena dubte dels sentits: s’ha de dubtar d’aquells coneixement que parteixen dels sentits, perquè ens enganyen; no ens en podem refiar d’allò que ens enganya de vegades, i els sentits ho fan, per tant el coneixement sensible esdevé un coneixement de coses probables, no fermes.

Tot seguit el filòsof continua dient que tot i que no ens en podem refiar dels sentits, hi ha idees, coses, de les quals no podem dubtar malgrat les percebem a través d’aquests sentits enganyadors. Aquí és on apareix la figura del “jo”, l’eix central de la filosofia cartesiana; Descartes diu que ell existeix, i que no pot dubtar de la seva existència, tot i que si que pot dubtar que tot el que l’envolta sigui no més que un mer somni. Que ell està assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb un paper a les mans i envoltat d’altres coses producte de la natura, no es pot dubtar ? El filòsof diu que sí; ell pensa, i si pensa consegüentment existeix, però la natura que l’envolta és la realitat o un somni ?

Per seguir parlant d’aquest tema posa un exemple: Descartes no dóna crèdit al observar com estant desperts molts homes viuen d’acord amb un somni, creient-se el que no són, enganyats amb les seves pròpies mentires, fent d’ells mateixos un personatge vivent fictici fruit de la seva follia; quelcom semblant al que fa Descartes quan somia, s’imagina a ell mateix en unes altres circumstàncies, un altre entorn, una altra vida, tot el que és propi d’un somni irreal, malgrat que en el somni tot sembla ben real. D’aquesta manera hi ha homes que desperts somien i altres que somiant creuen que estan desperts, i davant d’aquest conflicte ni el propi Descartes sap distingir amb nitidesa ni té cap mena de proba que li doni la resposta; així que davant de la impossibilitat de distingir ell somni de la vigília, s’ha de dubtar de la pròpia realitat.

Uns altres filòsofs que compartien aquesta visió de la realitat, i es mostraven partidaris de no refiar-se’n de res, eren els escèptics. Segons deien no podem conèixer les coses en si, ja que la sensació només te a veure amb l’aparença; no es pot dir que això és sinó que això em sembla. No ens en podem refiar de la raó perquè els seus coneixements es basen en les sensacions; tot el que és exterior a la persona és indiferent i sovint ens hem de decantar per allò més probable però no pas per això cert, davant la impossibilitat d’arribar a l’essència de les coses. Els escèptics s’abstenen de tot judici, no creuen que res que els envolta sigui real, dubten de tot, i aquí és on coincideixen amb el pensament de Descartes i el seu dubte metòdic.