Activitat 44. Una altra formulació del cogito

Aquest fragment pertany a l’obra titulada Meditacions metafísiques, de René Descartes, i tracta fonamentalment sobre el caràcter d’indubtabilitat de l’existència del “jo”. Podem situar aquest text en el moment en que Descartes a través del seu dubte metòdic ja ha dubtat de tot: dels sentits, de la realitat i de les veritats matemàtiques; per tant de la única cosa de la que li queda dubtar és del fet que ell dubta, que ell es qüestiona conceptes, realitats, experiències, etc.

El filòsof inicia el fragment plantejant si a més de tot allò, de totes les coses de les quals ha dubtat, hi ha quelcom de naturalesa diferent, de la qual no es pugui dubtar baix cap concepte, atès que pel seu caràcter ha d’existir necessàriament. Aleshores es planteja si tot allò que ell és, tot allò que pensa, que reflexiona, en definitiva tots els seus atributs, no han estat dipositats al seu cos per obra d’algú altre; en aquest cas Déu, un Déu creador que esdevé garantia de la veritat i es converteix en unitat. Però Descartes diu que tampoc és necessari que allò que ell és hagi estat creat per Déu, que també és possible que el filòsof sigui la seva pròpia causa; fet que més endavant demostrarà que és impossible que Déu sigui la causa de l’home, ja que una substància infinita no pot ser la causa d’una finita. D’aquesta manera que és ell ? que som les persones ? Perquè alguna cosa hem de ser per necessitat, i el filòsof ho resolt posteriorment dient que l’home és una substància pensant: pensa, per tant, existeix.

A través del seu dubte metòdic ja ha demostrat que no existeixen els coneixements provinents dels sentits, no existeix el cel, ni la terra, ni la realitat, no existeixen fins i tot les veritats matemàtiques; ha demostrat que res no existeix, a excepció d’una cosa: ell. Si l’home ha dubtat de tot, s’ha persuadit i adonat finalment que res no existeix, ell ha estat present en tot aquest procés, essent el subjecte de totes les accions, el protagonista d’aquesta aventura d’indagació i de dubte que ha passat per diferents fases. Per tant, i consegüentment de tot això l’home ha d’existir indubtablement.

Tot seguit introdueix la hipòtesi del geni maligne, present en la seva tesi sobre les veritats matemàtiques, evocant que hi ha un ésser que empra tota la seva força per enganyar-lo, confondre’l i que no se n’adoni de la veritat, la qual és representada per Déu, el creador sincer que mai ens enganyaria, essent aquest geni maligne enganyador una espècie de diable, i representant així l’antítesi entre el rei del cel i el rei del infern. No obstant, que aquest geni maligne intenti enganyar a l’home resulta quelcom positiu, perquè prova que està intentant enganyar-lo, pertorbant la seva pau a través de tretes; i si actua sobre ell vol dir que existeix. Així altra vegada podem observar com indubtablement l’home ha d’existir.

Finalment, i després d’haver sintetitzat totes aquestes proposicions, Descartes demostra com la seva hipòtesi de l’home com a substància pensant i existent és certa.

En el text podem observar com Descartes es planteja si tot allò que ell és, que pensa i es qüestiona, és a dir el seu coneixement, ha estat dipositat en el seu esperit per Déu o qualsevol altre poder, i això es pot comparar amb la concepció del coneixement com a il·luminació plantejada per Sant Agustí. El filòsof medieval considera que l’home posseeix al seu interior una sèrie de veritats innates, les quals han estat dipositades virtualment en la nostra memòria i actualitzades en la seva contemplació pel Verb, en qui existeixen eternament aquestes veritats. D’aquesta manera el coneixement per a Agustí d’Hipona és una acció de Déu en nosaltres i una mostra de la seva presència interior com a Mestre il·luminant que ens ensenya la veritat i ens remet a Ell.