Activitat 49. Impressions i idees

Aquest text pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i es pot resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.

El fragment objecte d’estudi en qüestió pertany a la seva obra titulada Investigació sobre l’enteniment humà, i tracta fonamentalment sobre la distinció que realitza l’autor respecte els dos continguts o percepcions de la ment: les idees i les impressions.

Primer de tot Hume aclareix que aquesta divisió és fàcilment distingible pels graus de força i de vivesa en que les percepcions arriben a la nostra ment. Les impressions són les més fortes i les més intenses, ja que estan relacionades directament amb l'experiència present, amb els sentits; Hume diu que són les més importants. En canvi, les idees, més dèbils i amb menys intensitat, són còpies o imatges febles de les impressions, les quals s’esdevenen quan pensem i raonem. Per tant, hi ha una relació de reflex entre els dos tipus de percepcions: les impressions són la causa de les idees o les idees són les còpies de les impressions.

David Hume, empirista anglès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important. El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen els sentits poden ser falsos. A més, parla d'un ésser absolut, Déu, i de la evidència de l'existència del “jo”. Aquest pensament es totalment contrari al de Hume, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que dels sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes. També es contrari en el fet que Hume intenta explicar el coneixement, i en general tota la seva filosofia, sense haver de justificar-se a través d'un ésser absolut com ho fa Descartes (entre d'altres), que otorga a Déu tot el poder.

El text també es pot comparar amb la filosofia platònica, també contraria. Plató defensava que hi havia dos mons, l'intel·ligible i el sensible, al qual pertanyien les idees i les coses respectivament. La relació entre les idees i les coses també era de reflex, com la de Hume entre les impressions i les idees, però en aquest cas, Plató explica que les coses sensibles són còpies imperfectes de les idees. Per tant, tant Plató com Hume defensen una relació de reflex, de mirall, entre les sensacions i les idees, els sentits i l'enteniment, però per a Plató la base són les idees i per Hume són les sensacions o impressions.