Activitat 58. La felicitat segons Mill

Aquest fragment pertany a l’obra de John Stuart Mill titulada L’utilitarisme (1861), i tracta fonamentalment sobre la felicitat, aquell estat d’ànim que es produeix en la persona quan creu haver aconseguit una fita desitjada.

Abans d’iniciar l’anàlisi del fragment en qüestió, cal descriure breument la tesi del filòsof anglès. John Stuart Mill, un dels principals autors de l'utilitarisme, considera que una acció és correcta quan proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones; per això, per decidir si una acció és correcta ha de calcular la quantitat de bé o mal generada per una acció i, en funció d'aquest fet, decidir. El que té valor és el valor del benestar en la vida dels individus. Els interessos de tots els ciutadans tenen exactament el mateix pes, i per això, la felicitat s'aconsegueix millor quan la societat deixa lliures als ciutadans per perseguir el que ells pretenen com a felicitat.

La felicitat és l'única finalitat suprema per a l'ésser humà, i John Stuart Mill ho justifica considerant que l'única evidència per afirmar que alguna cosa és desitjable és que la gent la desitja. La gent desitja ser feliç i persegueix la felicitat com un autèntic objectiu de la seva vida. Tot el que desitgem ho fem sobre la consideració que ens proporciona plaer. Cal distingir entre el que desitgem, ja que ens fa feliços, del que desitgem per poder arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem felicitat, són el camí cap a la felicitat, atès que podem arribar a un major nivell de la comprensió de la felicitat a través del coneixement i l'experiència.

Davant de la concepció tradicional de la felicitat, com a idea suprema, diferent dels diferents mitjans per aconseguir-la, Mill considera que gràcies al fet que aquests mitjans ens podem proporcionar la felicitat, el desig d’assolir-los esdevindrà la pròpia cerca de la felicitat, ja que en obtenir-los estarem més propers a la felicitat final “allò que abans es desitjava com un instrument per aconseguir la felicitat, passa a ser desitjat per si mateix (...) des del moment que és desitjat per si mateix esdevé una part de la felicitat (...) la persona és feliç amb la seva mera possessió”. Mill desmenteix que la felicitat sigui una idea abstracta, sí que existeix en la mesura que assolim aquests mitjans que contenen la felicitat en si mateixos, tot i que mai podrem assolir la felicitat en termes complerts. Com diu el filòsof, és un tot concret: la felicitat com a idea general concretada en els petits detalls que perseguim per arribar a ella.

Així, John Stuart Mill considera que només el plaer és desitjable en si mateix, i que les accions seran considerades correctes o incorrectes en funció de si proporcionen la felicitat dels interessats o no. Cal assenyalar que considera la felicitat com la cerca del plaer i la fugida del dolor. No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors i plaers inferiors, i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una clara influència del pensament d'Epicur i d'Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l'ésser humà: el coneixement, i el treball intel·lectual. Per això afirmarà en la seva frase més cèlebre: "És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet".

Podem comparar la teoria de la felicitat de Mill amb la d’Epicur: La primera semblança entre ambdós filòsofs la trobem en el més bàsic dels seus sistemes ètics: en l'objectiu de l'ètica.

Segons Epicur, l'objectiu de l'ètica consisteix a aconseguir la felicitat i la manera d'aconseguir-la és buscar el que produeix plaer i evitar el que produeix dolor. Aquest mateix enfocament és adoptat per Stuart Mill quan sosté: "el plaer i l'exempció del dolor són les úniques coses desitjables com a finalitats". Per tant, d'aquesta comparació podem afirmar que les ètiques d'Epicuro i Stuart Mill es basen en un mateix concepte: la felicitat.

D’aquesta manera veiem que ens trobem davant de dos sistemes ètics amb grans semblances entre si. En efecte, tots dos equiparen la felicitat amb el plaer i el plaer amb la contemplació intel·lectual. Seria d'esperar que dues ètiques amb tantes similituds en els seus fonaments, portessin necessàriament a conclusions similars. No obstant això, cal destacar que aquests dos sistemes es dissocien i acaben donant consells diferents per a la vida pràctica. Així, a partir d'un mateix tronc inicial, s'obren dues branques: l'hedonisme egoista d'Epicur i l'universalista de Stuart Mill.

Importància del reciclatge davant les noves tecnologies

L’altre dia varem realitzar a classe una enquesta sobre l’ús dels dispositius mòbils i les noves tecnologies. Em pregunto que n’opinen les persones que apareixen en el vídeo...

Activitat 57. L'espai i el temps

El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra del filòsof danès Justus Hartnack titulada Breve historia de la filosofia, i tracta sobre quines són les dues condicions necessàries i fonamentals que s’han de donar per a poder captar les impressions sensibles de l’experiència: l’espai i el temps.

En el text, Hartnack, únicament parla sobre l’espai, però diu que tot el que esmenta sobre aquest s’aplica d’igual manera al temps. L’autor parteix d’una distinció fonamental i lògica entre totes les coses sensibles que es troben en l’espai i l’espai pròpiament dit. Resulta impossible intuir quelcom sensible sense que estigui ubicat en algun lloc, per tant necessàriament l’espai ha d’existir; tot i que resulta impossible ubicar l’espai en algun lloc, atès que aquest equival al tot, a la globalitat, l’espai no pot superar els seus propis límits.

No obstant, Hartnack diu que no és gràcies a l’experiència que ho sabem això, que resulta indispensable que els objectes estiguin ubicats en l’espai per a poder existir i perquè les persones els puguem percebre; no és un coneixement après a través de l’experiència, no la necessitem per aprendre que tot el que existeix és perquè es troba en algun lloc i en algun moment determinat, sinó que es tracta d’una proposició que ja la tenim els subjectes cognoscents prèviament.

Per aquest motiu Hartnack evoca a Kant en el seu text, perquè és equiparable a un element a priori, que no necessita de l’experiència per a poder existir: totes les persones sabem que per què quelcom existeixi s’ha de trobar en un determinat lloc, però recuperant la distinció que realitza el filòsof al inici del text, el concepte d’espai en si mateix ha de ser necessari, i també esdevé universal, atès que tothom coneix aquesta necessitat. Nosaltres no podem conèixer l’espai en si mateix, no és comparable a una taula o un bolígraf que es percep sensiblement, en cap moment veurem un espai en si mateix pel carrer; això és degut a que l’espai mateix esdevé una condició fonamental per a tota experiència. És necessària però imperceptible, així com també ho és el temps.

Podem comparar la teoria filosòfica que evoca Hartnack, la del filòsof alemany Kant, amb la del francès racionalista René Descartes:

Un primer punt en comú és la primacia del subjecte de coneixement en la realitat. Per a Descartes és el “cogito”, el jo penso, el principi indubtable a partir del qual poder deduir tota la realitat, l'única realitat de la qual no puc dubtar una vegada que he aplicat el dubte metòdic. Kant, de la mateixa manera, posa el subjecte de coneixement com a punt de partida de la reflexió filosòfica en el seu gir copernicanokantià: solament puc saber què puc conèixer sabent el que el subjecte posa prèviament en el coneixement. Així en els dos autors el subjecte té primacia ontològica. La investigació del real parteix del jo.

Kant i Descartes poden ser considerats idealistes. De la mateixa manera que per a Kant només puc conèixer les coses en la mesura que són fenòmens, per a Descartes solament puc conèixer les coses en la mesura que són continguts del pensament.

Però, a diferència de Descartes, una valoració positiva de l'experiència per part de Kant fa que per al filòsof alemany les entitats de les quals parla la metafísica no puguin ser considerades coses reals, sinó meres idees. Si per a  Descartes la idea de substància és una idea innata que es refereix a alguna cosa real (Déu, cossos i ànimes) per a Kant és només una categoria de l'enteniment que té una funcionalitat a l'hora d'establir determinats judicis sobre la realitat. Per a Kant la categoria de substància ens permet conèixer sempre i quan serveixi per a unificar el que proporciona l'experiència sensible. És per tant una categoria de l'enteniment, i no quelcom realment existent com pensava Descartes.  

Activitat 56. Categories d'Aristòtil i Kant

Aristòtil

Aristòtil va ser potser el primer filòsof a abordar l'estudi sistemàtic de les categories escrivint un llibre sobre elles, i el seu enfocament en línies generals és materialista i que concep les categories com a reflex de les propietats generals dels fenòmens objectius. Segons Aristòtil, les categories són:

• Substància: És la base primària, invariable de tot quant existeix, conservada malgrat totes les transformacions, a diferència dels objectes i fenòmens concrets subjectes a canvis, és l'essència més general i profunda, la causa de la qual i fonament no es troben fins i tot en alguna altra cosa, sinó en ella mateixa. Exemples de substàncies poden ser: Sòcrates, el Papa, el planeta Venus, aquesta poma, etc.
• Quantitat: Magnitud, nombre, extensió, ritme en què els processos transcorren, grau de desenvolupament de les propietats, etc. La quantitat és una determinació de les coses gràcies a la qual aquesta pot dividir-se (real o mentalment); en parts homogènies i heterogènies.
• Qualitat: És allò en virtut de la qual cosa algú té alguna cosa, és a dir, per a Aristòtil això era alguna cosa que la gent i els objectes tenen. Pot entendre's aquesta concepció entenent que les qualitats són propietats, com a vermell, blau, aspre, pesat, etc.
• Relació: És moment necessari d'interconnexió de tots els fenòmens, conduït per la unitat material del món, les relacions entre les coses són tan objectives com les coses mateixes. Les coses no existeixen al marge de la relació; aquesta és sempre una relació de coses. L'existència de tota cosa, les seves peculiaritats i propietats objectives.
• Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol. Lloc que en una sèrie d'ordenada de noms ocupa cadascun d'ells. El lloc és el referent a una porció de l'espai (situat això en la noció d’exterioridat infinita) en la qual pot estar un objecte o cos.
• Temps: La matèria, en el seu moviment, manifesta cicles. La magnitud que aquesta propietat genera se li crida temps. El temps és la magnitud física que mesura la durada o separació de les coses subjectes a canvi, això és, el període que transcorre ens dos esdeveniments consecutius que es mesuren d'un passat cap a un futur, passat per un present.
• Situació: Acció i efecte de situar o situar-se. Disposició d'una cosa pel que fa al lloc que ocupa. Realitat que requereix d'una resposta; pot ser un problema que ha de solucionar-se, una elecció entre dues alternatives o la simple necessitat de donar una resposta verbal.
• Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra. Circumstàncies que afecten a un procés o a l'estat d'una persona o cosa. Cada cosa sobre la terra aquesta condicionada per factors aliens i no aliens a aquesta cosa.
• Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el "arkhé" manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses. Es pot diferenciar segons el lapse de temps considerat en acció instantània, acció mitjana, etc.
• Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte. La passió també es pot definir com l'afició o l'interès profund sobre un tema. També s'associa al que se sent quan hi ha una motivació o apassionament per l'interès en una meta a aconseguir.

Kant

Kant planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions. Kant, sobre la base de l'exposat anteriorment estableix que les categories són: Causa i Efecte.

• Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.
• Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.

La relació existent entre causa i efecte és solament un aspecte, encara que de summa importància, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que denominem realitat objectiva. És solament en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.

Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:

• Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.
• Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.
• Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà, o sigui, del que Kant crida el “jo transcendental”.

  

Kant, a diferència d'Aristòtil, afirma que les categories no són propietats de les coses, sinó funcions de la subjectivitat humana, del nostre enteniment, que unifiquen les percepcions produint els objectes. Les categories converteixen els fenòmens subjectius en alguna cosa objectiva que, sotmesa a lleis, té valor universal. Si tots els éssers humans tenim la mateixa estructura lògica, tots ens fem les mateixa representacions. Jo rebo sensacions diferents, però tots els éssers humans les classifiquem igual.

Les categories es regeixen per una lleis que són ELS PRINCIPIS TRANSCENDENTALS. La unificació de diverses categories en un objecte és obra de la CONSCIÈNCIA PURA O APERCEPCIÓ TRANSCENDENTAL. D'aquesta procedeix la unitat de l'objecte conegut.

Activitat 55. Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot ell procedeix d'ella

Aquest text del filòsof alemany Immanuel Kant pertany a la seva obra dedicada a la teoria del coneixement, titulada Crítica de la raó pura, on explica l’origen i els límits del nostre coneixement, i concretament en aquests dos paràgrafs parla sobre els elements del coneixement, a través de la distinció fonamental entre matèria del coneixement i forma del coneixement.

Ja a la primera frase del text Kant afirma rotundament que “tot el nostre coneixement comença per l’experiència”, és a dir, no hi ha coneixement que no parteixi dels sentits, atès que tot s’inicia amb les impressions sensibles, les quals constitueixen la matèria del coneixement, allò que ens ve donat; hi ha d’haver intervenció primerament d’algun sentit (vista, oïda, olfacte, tacte o gust) per a què es produeixi qualsevol mena de coneixement.

A la segona frase del text, escrita en forma de pregunta però contenint ja l’afirmació, és a dir expressat mitjançant el bell recurs de la pregunta retòrica, Kant amplia com comença el coneixement pels sentits. Diu que és necessària la presència dels objectes per despertar la nostra facultat de conèixer, d’allò que ens ve donat, que esdevenen la porta d’entrada al coneixement, per tant, si no hi ha aquests no hi ha coneixement, i quan els objectes són percebuts pels nostres sentits se’n produeix una representació directament, o el nostre enteniment elabora aquestes dades aportades pels sentits com si fos una matèria bruta, amb la qual el nostre enteniment en fa coneixement.

“Per tant, en l’ordre temporal, cap coneixement no precedeix l’experiència i tot coneixement comença amb ella”. És a dir, cronològicament, tot coneixement comença amb l’experiència, no hi pot haver res anomenat pròpiament “coneixement” que sigui anterior a ella. Si no hi ha aquests objectes que ens desperten el coneixement nosaltres estem “adormits”, a l’espera que algun sentit es desperti per la presència d’un objecte.

“Però, encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l’experiència.” En aquesta primera frase del segon paràgraf, Kant fa una distinció molt important: encara que tot comença temporalment amb l’experiència, no tot ell en procedeix, és a dir, hi ha coneixements que ja hi eren, que no necessiten de l’experiència perquè ja els tenim els subjectes cognoscents. Aquest fet el filòsof l’explica amb la darrera frase: “En efecte, podria passar que el nostre coneixement empíric fos una composició del que rebem mitjançant les impressions i del que produeix la nostra pròpia facultat de conèixer a partir d’ella mateixa”. Així el coneixement és una composició, una mescla, del que rebem pels sentits (les impressions) i d’alguna cosa que nosaltres mateixos produïm sense objectes, això seran els “a priori”, concepte que no surt al text però és el que està dient Kant. Es tracta d’un coneixement independent de l’experiència i per això pot dir abans que no tot el coneixement procedeix d’ella; en el moment de captar les impressions el subjecte els dona forma gràcies a les nostres facultats de coneixement, es tracta d’allò que nosaltres posem, la forma del coneixement.

Finalment podem comparar la teoria del coneixement de Kant amb la del filòsof empirista Hume. Hume defensa, basant-se en els seu principi empirista i d'immanència, que tot el coneixement està basat en les impressions obtingudes de l'experiència, el record de la qual serien les idees. Aquestes serien les, com ell les anomena "qüestions de fet": ens donen coneixement contingent i probable, mai universal. A més també accepta com a coneixement les relacions entre idees que fa la nostra ment. Per això, Hume nega la possibilitat de la Metafísica com a coneixement i de la ciència, doncs l'obtingut a través dels sentits no ho podem universalitzar, arribant a negar fins i tot les idees de causa i substància.

Kant, d'altra banda, estableix que el coneixement ha de complir dues condicions: la formal i l'empírica. Defensarà doncs les possibilitats imposant la primera condició a la segona. Amb tot, només seran científics els judicis sintètics a priori. Així, gràcies a la sensibilitat i a l'enteniment la ciència és possible. No obstant això, també negarà la Metafísica com a coneixement per no complir la condició material, malgrat admetre que a l'ésser humà li és impossible una vida al marge de la Metafísica, doncs tendeix naturalment a aquesta. El coneixement de Hume seria el que per a Kant només és la sensibilitat però mancaria del caràcter reflexiu de l'enteniment.

Activitat 54. Resposta a la pregunta de la Il.lustració

http://dl.dropbox.com/u/74714438/Resposta%20a%20la%20pregunta%20de%20la%20Il.lustraci%C3%BD%C3%BD.pdf

Activitat 53. La moral de Hume

Aquest text pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i es pot resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.

El fragment objecte d’estudi pertany a la seva obra titulada Investigació sobre els principis de la moral, i com el seu propi nom indica parla sobre la moral. Hume diu que l'única manera de poder diferenciar entre el bé i el mal és mitjançant els sentiments, al contrari del que diuen els racionalistes que basen la seva moral en la raó; aquí l’autor realitza una crítica a la moral concebuda pels filòsofs anteriors, basada en la regla del més just, el criteri de justícia, determinat pel lógos, podríem dir que adopta una actitud crítica vers la metafísica en si. No té cap sentit basar la moral en quelcom intel·ligible, atès que tot el que succeeix en la nostra vida depèn del físic, de la realitat visible, així com totes les accions i esdeveniments que se’n deriven; els sentiments, les passions, les emocions, les pors, els dubtes,... són els qui, segons el parer de l’autor, constitueixen el criteri vàlid de la moral.

La moral de Hume és criticada perquè sembla egoista quan realment no ho és, ja que no busca només la felicitat individual, sinó que també es preocupa per la felicitat de la comunitat a la qual pertany; en altres paraules, busca la màxima felicitat pel major nombre de persones. A més, en el text, també trobem la diferència entre virtut i vici; la primera és aquella bona acció que després donarà el sentiment d'aprovació , i el vici és aquella acció que després donarà un sentiment de desaprovació; aquí Hume realitza una crida a la coherència tan personal com col·lectiva. Si obres bé et sentiràs bé amb tu mateix, segons el teu parer hauràs fet el correcte, i no només serà una sensació individual, sinó que des de l’òptica de la comunitat també ho hauràs fet: la societat recolzarà la teva bona acció o decisió.

Hume i Mill comparteixen la mateixa moral, un emotivisme moral, on els nostres sentiments guien les nostres actuacions. Ambdós autors es basen en la màxima felicitat per al major nombre de persones. L’utilitarisme, defensat per Mill i iniciat per Hume, no és una teoria egoista , atès que entén que cada persona ha de tenir en compte no només la seva felicitat sinó la de la comunitat a la qual pertany. Segons diuen les nostres actuacions estan mogudes pels nostres sentiments, fugint del dolor i buscant el plaer. Les persones tenim els sentiments d’empatia, que ens permeten posar-nos en el lloc dels altres i són aquests els que ens mouen a actuar bé.