El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra del filòsof danès Justus
Hartnack titulada Breve historia de la
filosofia, i tracta sobre quines són les dues condicions necessàries i
fonamentals que s’han de donar per a poder captar les impressions sensibles de
l’experiència: l’espai i el temps.
En el text, Hartnack, únicament parla sobre l’espai, però diu que tot
el que esmenta sobre aquest s’aplica d’igual manera al temps. L’autor parteix
d’una distinció fonamental i lògica entre totes les coses sensibles que es
troben en l’espai i l’espai pròpiament dit. Resulta impossible intuir quelcom
sensible sense que estigui ubicat en algun lloc, per tant necessàriament
l’espai ha d’existir; tot i que resulta impossible ubicar l’espai en algun lloc,
atès que aquest equival al tot, a la globalitat, l’espai no pot superar els
seus propis límits.
No obstant, Hartnack diu que no és gràcies a l’experiència que ho
sabem això, que resulta indispensable que els objectes estiguin ubicats en
l’espai per a poder existir i perquè les persones els puguem percebre; no és un
coneixement après a través de l’experiència, no la necessitem per aprendre que
tot el que existeix és perquè es troba en algun lloc i en algun moment
determinat, sinó que es tracta d’una proposició que ja la tenim els subjectes
cognoscents prèviament.
Per aquest motiu Hartnack evoca a Kant en el seu text, perquè és
equiparable a un element a priori, que no necessita de l’experiència per a
poder existir: totes les persones sabem que per què quelcom existeixi s’ha de
trobar en un determinat lloc, però recuperant la distinció que realitza el
filòsof al inici del text, el concepte d’espai en si mateix ha de ser
necessari, i també esdevé universal, atès que tothom coneix aquesta necessitat.
Nosaltres no podem conèixer l’espai en si mateix, no és comparable a una taula
o un bolígraf que es percep sensiblement, en cap moment veurem un espai en si
mateix pel carrer; això és degut a que l’espai mateix esdevé una condició
fonamental per a tota experiència. És necessària però imperceptible, així com
també ho és el temps.
Podem comparar la teoria filosòfica que evoca Hartnack, la del filòsof
alemany Kant, amb la del francès racionalista René Descartes:
Un primer punt en comú és la primacia del subjecte de coneixement en la
realitat. Per a Descartes és el “cogito”, el jo penso, el principi indubtable a
partir del qual poder deduir tota la realitat, l'única realitat de la qual no
puc dubtar una vegada que he aplicat el dubte metòdic. Kant, de la mateixa
manera, posa el subjecte de coneixement com a punt de partida de la reflexió
filosòfica en el seu gir copernicanokantià: solament puc saber què puc conèixer
sabent el que el subjecte posa prèviament en el coneixement. Així en els dos
autors el subjecte té primacia ontològica. La investigació del real parteix del
jo.
Kant i Descartes poden ser considerats idealistes. De la mateixa
manera que per a Kant només puc conèixer les coses en la mesura que són
fenòmens, per a Descartes solament puc conèixer les coses en la mesura que són
continguts del pensament.
Però, a diferència de Descartes, una valoració positiva de
l'experiència per part de Kant fa que per al filòsof alemany les entitats de
les quals parla la metafísica no puguin ser considerades coses reals, sinó
meres idees. Si per a Descartes la idea
de substància és una idea innata que es refereix a alguna cosa real (Déu,
cossos i ànimes) per a Kant és només una categoria de l'enteniment que té una
funcionalitat a l'hora d'establir determinats judicis sobre la realitat. Per a Kant
la categoria de substància ens permet conèixer sempre i quan serveixi per a unificar
el que proporciona l'experiència sensible. És per tant una categoria de
l'enteniment, i no quelcom realment existent com pensava Descartes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario