Activitat 51. Anàlisi de la causalitat

Aquest fragment pertany al Tractat de la naturalesa humana, obra més important del filòsof escocès David Hume, qui va néixer al 1711 i va morir al 1776 a Edimburg. La seva filosofia està catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l'acció humana, i és senzilla i clara.

El text tracta fonamentalment sobre el tema de les qüestions de fet, un dels dos objectes de la investigació humana que Hume distingeix. Aquestes qüestions de fet no han de ser necessàries i el coneixement que ens proporcionen depèn de l'experiència sensible, per això és un coneixement probable, atès que no en podem estar segurs del tot. Entre aquestes qüestions de fet hi ha una relació de causa i efecte, és a dir, una és la causa i una altra l'efecte que se’n deriva; perquè es produeixi aquesta relació entre dues qüestions de fet, han de succeir tres circumstàncies: la contigüitat, la prioritat i la conjunció constant.

Hume diu: La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. Podem separar i unir idees com vulguem però s’ha de seguir uns principis o lleis per les quals la ment passa d’una idea a una altra. Aquesta contigüitat provoca que la causa pot tenir infinits efectes sense contradicció.

La causa i l'efecte han d'estar connectades necessàriament al temps i a l'espai, o sigui, que han de coincidir en el mateix moment i en el mateix espai, ja que si la causa no es trobés en el mateix lloc i al mateix temps que l'efecte, aquest últim no seria possible de cap manera. A més, la causa sempre ha de ser anterior a l'efecte, ja que té prioritat. Finalment, perquè es produeixi una relació de causa-efecte entre diverses qüestions de fet, aquesta relació que hem esmentat ha de tenir lloc sempre.

El pensament de Hume el podem comparar amb la teoria de la relació causa i efecte d'altres filòsofs: Plató, el filòsof grec del segle IV a.C., va relacionar les idees i les coses sensibles de la seva concepció dualista del món com a causes i efectes. Ell deia que les idees eren les causes de les coses, i per tant, les coses els efectes de les idees, ja que les coses eren simples còpies imperfectes de les idees. Al contrari que Hume, Plató creia que aquesta relació causa-efecte sempre era la mateixa. El filòsof escocès argumenta que existeix aquesta relació, però només en les condicions que exposa al text. Una altra diferència és que Hume fa aquest tipus de relació entre dos qüestions de fet, és a dir, entre dues coses que estan considerades del mateix tipus, i en canvi Plató parla de la relació de causa i efecte entre diferents substàncies: les idees i les coses.