Activitat 40. Els paràmetres de la teoria hilemòrfica d'Aristòtil

Aquest text pertany a un fragment del llibre VII de la Metafísica d’Aristòtil, i parla principalment l’ésser, entès com a substància.

Aristòtil comença introduint el concepte de l’universal unit necessàriament a l’ésser concret, ja que segons afirma cada substància constitueix un ésser complet en la seva unitat, equiparable a l’ésser de Parmènides però enlloc d’un sol, cada individu en constitueix un. El filòsof parteix d’una visió antropocèntrica de la realitat, per a ell l’ésser esdevé el centre i tot gira en relació a ell, les coses que li passen a aquest les anomena accidents, i no podrien existir sense la substància, mantenen, per tant, una relació de dependència amb ella. Podríem considerar la substància com a subjecte de tot, però que alhora no és predicat de res. A continuació Aristòtil parla sobre els dos principis els quals formen les substàncies individuals, que són la matèria i la forma. Segons va dir la matèria és amorfa i inerta, i allò amb que està feta una cosa, mentre que la forma és allò que fa que una cosa sigui el que és, i determina consegüentment la matèria, convertint-se en la seva essència. Algunes persones poden considerar que el principi que constitueix quelcom és la matèria amb que està formada, altres poden considerar que és la forma que la configura, però com podem observar el filòsof tenia ben clar que ambdues son inseparables, l’una no pot ser sense l’altre. Finalment conclou la seva tesi aplicant aquesta teoria a un cas particular, el d’una estàtua de bronze, sent la matèria el bronze, la forma l’aparença que presenta, i la figura en si el compost dels dos, que configuren la unitat de l’ésser i la seva totalitat.

Activitat 39. La temprança en la societat

Aquest fragment pertany al llibre IV de la República de Plató, escrit durant la seva etapa de maduresa, i tracta principalment de la virtut de la temprança, corresponent a la part concupiscible de l’ànima.

Plató diferencia la virtut de la temprança de les altres dues que són el valor i la saviesa, i que pertanyen a la part irascible i la part racional de l’ànima respectivament. Segons diu, aquestes últimes es troben ubicades en els seus llocs corresponents dins l’estat ideal dissenyat pel filòsof, i els hi atorguen, als individus als quals els hi pertoca, uns trets i unes característiques específiques. Però diferencia la temprança com un valor més generalitzat, que és present per tota la ciutat, tot l’estat, i que afecta a tots i cadascun dels individus que la habiten, independentment dels seus atributs d’intel·ligència, força, riquesa, etc. Per tant podem dir que la temprança es la virtut harmònica, que impulsa a tots els habitants, governants i governats, a posar-se d’acord per establir i regular les pautes per a la convivència i les funcions de cadascú, amb la finalitat d’aconseguir l’equilibri dins la societat.

Podem relacionar la concepció de l’estat ideal de Plató amb el pensament del teòleg i escriptor anglès Tomás Moro, qui va dissenyar, a la seva obra Utopia, una comunitat fictícia amb ideals filosòfics i polítics, entre d’altres, diferents de les comunitats contemporànies de la seva època.

Activitat 38. Les parts de l'ànima i la seva relació amb l'Estat

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra titulada República, i parla sobre un dels principis de les persones que és l’ànima, les seves parts, i la relació que guarden aquestes amb unes determinades virtuts. Podem dividir el text en tres parts a partir de les tres intervencions que realitza Sòcrates.

Plató parteix de la idea que l’ànima es troba dividida en tres parts: la part racional, la part irascible i la part concupiscible, i cadascuna d’aquestes està correlacionada amb una virtut a través de la qual podem assolir el màxim bé per a l’ésser humà, que és la felicitat. La saviesa o prudència està unida a la part racional, el valor està unit a la part irascible, i la temprança està unida a la part concupiscible. Per tant per a cada part de l’ànima hi ha una virtut corresponent, sumant un total de tres virtuts. Tot i que hi ha una quarta virtut que harmonitza i equilibra les altres tres, i aquesta és la justícia.

En la primera intervenció Plató, mitjançant la figura de Sòcrates, fa referència principalment a la virtut de la justícia, esmentant que únicament les persones seran justes quan cadascuna de les parts que la componen, és a dir les parts de l’ànima, realitzin la tasca que li pertoca, adaptant-se així als límits que estableix el filòsof.

En la segona intervenció Plató introdueix ja elements de la seva teoria política sobre l’estat perfecte, vinculant estretament les parts de l’ànima amb els càrrecs exercits per les persones dins la societat. Mitjançant una pregunta indirecta el filòsof evoca l’estructuració que ha de mantenir la societat i la seva relació amb l’ànima, en que la part racional és la que ha de governar, a causa de la seva saviesa, prudència i previsió que utilitzarà per guiar i adoctrinar a la ciutadania i buscar el bé comú. Per tant relaciona la figura del governant amb els filòsof, que és l’únic que ha estat en contacte amb les idees i el coneixement, i està preparat per governar. Així mateix és la part irascible la que esdevindrà l’aliada de la racional i representa als súbdits que estan al servei i disposició del governant, o sigui als guerrers.

En la tercera i última intervenció de Sòcrates, el filòsof es refereix a les dues parts esmentades anteriorment com les més properes al coneixement, a la veritat i a les idees, i com estan instruïdes en el bon camí han d’imposar-se a l’última part que és la concupiscible, representada per la major part de la població, persones ignorants que es mouen principalment per la set d’egoisme i avarícia dels béns personals. També diu que s’ha de vigilar cuidadosament i controlar a aquesta part concupiscible, encarnada per la gran majoria de ciutadans, és a dir els governats, per tal d’evitar que hi hagin possibles revoltes, canvis en el govern, tots impulsats pels desitjos de riquesa, plaers i béns personals. Finalment Plató acaba dient que aquesta part concupiscible no pot regnar de cap de les maneres, ja que en el poder exerciria una esclavització i repressió sobre els altres, donaria lloc a formes de govern inapropiades, i es desviaria del principal objectiu que és assegurar i aconseguir el bé comú a la societat. Per tant únicament el filòsof que és qui realment està preparat per a aquesta funció és qui ha de governar i de qui és vertaderament el càrrec de cap d’estat, un estat orientat cap a la perfecció.

Podem relacionar la teoria de plató sobre l’ànima amb la teoria pitagòrica d’aquesta mateixa , que defensava també la seva existència i immortalitat i que va esdevenir una gran influència per a Plató.

Activitat 37. El coneixement racional

Aquest text de Plató pertany a la seva obra titulada Cràtil, escrita en la etapa de maduresa de l’autor, i fa referència al coneixement i la seva existència.

Plató diu que resulta impossible que fins i tot el coneixement existeixi, ja que totes les coses canvien contínuament, adoptant noves formes i conceptes, per tant el que avui és d’una manera demà canvia i ho és d’una altra. Per tant a causa d’aquest canvi perpetu en les coses ni tan sols el coneixement existeix, no podem captar el coneixement en sí. Tot i que aquesta concepció que evoca el filòsof pertany al món sensible de les coses concretes, la còpia realitzada pel Demiürg a partir de l’altre món, l’intel·ligible de les idees. Al igual que en aquest món sensible resulta impossible arribar al coneixement, captar la bellesa i les vertaderes qualitats de les coses, és en el món intel·ligible on romanen les idees en sí i on es troba l’essència dels objectes copiats, i és en aquell món on sí que podríem arribar a assolir el coneixement, degut a la seva perdurabilitat i eternitat.

Aquesta concepció de Plató es pot relacionar perfectament amb la teoria d’Heràclit d’Efes, qui sostenia que totes les coses canvien i flueixen, és a dir que res no roman. Segons evocava el filòsof, tots aquests canvis estan regulats pel lógos, que esdevé la raó universal, la mesura dels canvis. Per tant ambdós filòsofs es mostren partidaris de defensar el canvi i el flux de les coses, tot i que Heràclit únicament feia referència al món sensible i Plató esmenta que existeix un altre món on les idees romanen sempre igual, i és en allà on existeix el coneixement.

Activitat 36. Ciència (episteme) i opinió (doxa)

Aquest text pertany a un fragment del llibre V de l’obra de Plató titulada República, escrita durant la seva etapa de maduresa, i que principalment fa referència als dos graus del coneixement sobre els quals es fonamenta la seva teoria d’aquest.

Plató parteix de la teoria en la qual el coneixement es basa en dos conceptes elementals, l’opinió i la ciència, és a dir que hi ha dos graus del coneixement. El primer es basa en les coses particulars, els objectes sensibles i per tant no esdevindrà un coneixement fiable ja que manca d’objectivitat i validesa universal, mentre que el segon es basa en les idees i resultarà el foment i la base del coneixement.

En aquest context, i tal com diu el text, és el personatge del filòsof qui és capaç d’assolir el coneixement de les idees a través de la ciència, i qui arriba a la vertadera essència de les coses, per tant per la seva saviesa pura podem dir que la seva forma de conèixer és el saber. Plató diu que les persones normals i corrents no són capaces de realitzar tals fites, ja que únicament poden percebre les coses en la seva aparença, partint d’opinions subjectives, i per tant la seva forma de conèixer serà l’opinió. Sí que és cert que els humans observen bellesa i qualitats positives en les coses ja que els objectes sensibles que capten són una còpia i imitació de la seva corresponent idea del món intel·ligible, però que el do i la capacitat de veure les coses en la seva autèntica essència, veure les idees tal com són, això únicament els filòsofs ho poden realitzar, dels quals n’hi ha ben pocs. La tasca d’aquest serà, per tant, educar i guiar a la resta d’éssers humans que viuen, com diu, dormint i són ignorants, i per mitjà de l’adoctrinament podran passar de l’opinió a la ciència, podran despertar finalment i veure la veracitat de les coses i assolit d’aquesta manera el món intel·ligible.

Tot i que presentant una teoria diferent, Heràclit va esmentar en la seva filosofia un tret que caracteritza als homes i que Plató en aquest fragment també ho evoca, la ignorància dels homes. El filòsof d’Efes va esmentar que els homes esdevenien ignorants ja que realitzaven la seva vida diària preocupant-se únicament pels aspectes que els envoltaven, sense adonar-se de l’existència del lógos, per tant tan sols tenien en compte els objectes i elements sensibles del seu voltant. Plató també adopta una actitud crítica davant els homes i així mateix els anomena ignorants, ja que no poden conèixer les coses tal com són realment, no poden arribar a la seva essència i necessiten l’ajuda d’un personatge savi que els adoctrini i els condueixi cap al coneixement vertader, és a dir el de les idees.

També podem relacionar la figura del filòsof guiador i adoctrinador que Plató esmenta en el text amb el propi Sòcrates, ja que aquest fonamenta tota la seva filosofia en el diàleg, que és el mitjà a través del qual el filòsof ha d’educar a les persones per conduir-les cap al món de les idees, utilitza per tant la dialèctica. A més també podem relacionar amb aquest context la ironia socràtica ja que aquests homes que són incapaços de captar les coses en la seva essència i arribar a la veritat, per tant el filòsof els haurà de convèncer de la seva ignorància perquè se n’adonin que són limitats i puguin començar a aprendre. El mateix Sòcrates va anar descobrint progressivament la veritat que els altres porten al seu interior, va donar llum a les idees, intentant despertar coneixements que ja tenen en el seu interior les persones partint del punt 0 o ignorància.

Sòcrates evoca que les persones tenen els coneixements en el seu interior però els han d’anar despertant, i això es pot relacionar amb el record o reminiscència de Plató, segons el qual les persones compostes d’ànima, posseïm en el nostre interior tots els coneixements, ja que l’ànima abans de caure en el món sensible ha vist i ha entrat en contacte amb les idees. Quan aquesta ànima entra en els homes s’oblida de totes les idees, tot i que aquestes es troben latents, i esdevenen idees innates de les persones que es poden anar recordant mitjançat el record o la reminiscència. Per tant les persones podem assolir de nou el coneixement a través del contacte amb les coses o bé, a través de la dialèctica, que en aquest cas seria amb el filòsof adoctrinador de Plató.

Activitat 35. El Demiürg com a causa ordenadora del món

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra coneguda com a Timeu i fa referència al Demiürg o artesà, el terme amb el qual el filòsof designava al principi d’ordre que conté la causa del món.

Per entendre millor el que Plató ens pretén comunicar a través d’aquest fragment, cal esmentar breument les idees de la seva teoria, segons la qual afirma que existeix una dualitat de móns. Un és el món sensible, el de les coses particulars i concretes, mentre que l’altre és el món intel·ligible, al qual pertanyen les idees. Per tant separa les coses tangibles de les imperceptibles. Partint d’aquesta teoria diu que tots i cadascun dels objectes del món sensible tenen la seva corresponent idea en el món intel·ligible, i també diu que les coses participen de les idees, però alhora aquestes hi són presents a les coses com un paradigma al qual volen arribar.

Seguint el text i segons diu el filòsof, tot el que neix ho fa per un motiu, és impulsat per una causa que dona lloc a la seva existència i l’explica. Aquesta no és res més que la idea de la cosa en sí, és a dir que la causa del naixement de quelcom és la seva idea corresponent en el món intel·ligible, a la qual pretenen arribar. En aquest context Plató introdueix el concepte de l’artesà o Demiürg, que segons ell és el principi que ordena la matèria, la qual afirma que ha estat sempre present, ja que l’és no pot sortir del no res, influència clara de la teoria de Parmènides. Aquest Demiürg que és intel·ligent, pren d’exemple i de model les idees que pertanyen al món intel·ligible, modela i dona forma a la matèria, i finalment configura el món sensible. Per tant aquesta teoria també ens comunica quin és l’origen del món sensible, format pel Demiürg.

Cal destacar que Plató diu que el Demiürg es concentra i utilitza de model el món de les idees, que és bell, etern i immutable, i és gràcies a això que esdevé perfecte. Però si pel contrari utilitzés un model sotmès al naixement, és a dir que ha estat engendrat, que és tangible i està sotmès a les lleis físiques pròpies del món sensible, aleshores la seva obra, el seu resultat, no seria bell, perquè el model que ha utilitzat per a formar quelcom no és perfecte.

A continuació en el fragment, el filòsof explica a través d’hipèrboles com el Demiürg, un principi d’ordre dotat d’una enorme intel·ligència, ha escollit el món intel·ligible de model per les seves excel·lents qualitats per a donar lloc a l’altre món, el sensible, creat per la més perfecta i bona de les causes, l’artesà.

Finalment Plató conclou dient que aquest món sensible configurat pel Demiürg amb molta cura i destresa, és una còpia idèntica del món intel·ligible. Tot i que cal destacar que és possible que l’artesà hagi intentat recrear en un món el que hi ha a l’altre, però la diferència és que en el sensible les idees estan representades a través de coses concretes, i per molt que hi participin d’ella no són la idea, per tant esdevenen quelcom propi.

Activitat 34. Comentari del fragment del mite de la caverna

Aquests textos de Plató pertanyen a la seva obra coneguda com a República, i es troben dins de llibre VII. Es tracta principalment d’un diàleg entre Sòcrates i Glaucó, i fa referència al mite de la caverna i la significació que té aquest amb la dualitat de mons que defensa el filòsof: el sensible (coses) i l’intel·ligible (idees).

Plató ens exposa un cas en el que uns individus es troben presoners a l’interior d’una caverna. A l’entrada hi brilla una forta llum enlluernadora, i a l’interior de la caverna hi ha un foc que il·lumina l’estança. Aquests homes estan lligats de cap a peus i únicament poden mirar cap a la paret, on veuen reflectides, gràcies al foc, unes ombres de diferents tipus d’homes transportant objectes fets amb tota mena de materials. Per als presoners aquelles imatges d’ombres que perceben són l’autentica realitat, ja que tota la vida les han estat veient fins arribar al punt que consideren que allò que observen és real, sense tenir en compte que són simples projeccions d’imatges de la autèntica realitat.

Tot seguit el filòsof estableix una relació de versemblança entre l’interior de la caverna i el món sensible de les coses particulars i concretes, i també relaciona el foc que il·lumina la cova i el sol, és a dir l’astre principal del sistema solar. D’aquesta manera Plató expressa que els éssers humans a través de la realitat en la que vivim, no podem arribar a percebre ni l’autèntica veracitat ni la totalitat de les coses, ja que aquestes únicament són ombres, reflexes, del que són realment, i pertanyen al món intel·ligible, que esdevindria l’exterior de la caverna on la llum encegadora equivaldria al bé. El bé representa la meta a aconseguir, l’última fita a la qual s’ha d’arribar, i que esdevé la base de tot en ambdós mons.

Seguint l’exemple de la bellesa, a l’interior de la caverna tan sols podrien percebre quelcom bell així com les persones ho percebem a través dels sentit en la nostra realitat material, però a l’exterior de la caverna, és a dir a la realitat universal, eterna, immutable i necessària pròpia del món intel·ligible, hi és present la vertadera idea de bellesa, la entitat extra mental que té existència objectiva. Per tant aquí es pot evidenciar la diferència entre els dos mons proposats per Plató i la incapacitat de l’ésser humà per accedir al de les idees.

Plató també compara el camí des de l’interior de la caverna amb l’ascens de l’ànima humana, un tema que és molt present a la teoria platònica, sobretot dins de l’àmbit dels aspectes antropològics.

Finalment podem concloure que les persones no som res més que simples presoners d’aquest món, en el qual no podem arribar a percebre l’autenticitat dels conceptes i de les coses, ja que pertany a un àmbit molt més complex que el material i tangible. Tot i que si algú pogués aconseguir alliberar-se de les cadenes que el mantenen presoner i pogués sortir de la caverna i veure el món exterior, que passaria ? Es tornaria boig amb la autèntica realitat acostumat ja a les ombres d’aquesta, assoliria el vertader i pur coneixement ? La complexitat de les coses és molt gran i davant d’aquests fenòmens la increïble ment dels éssers humans esdevé insignificant.

Activitat 33. La tesi de Gòrgias de Leontinos

Aquest fragment de Gòrgias de Leontinos és exposat per Sext Empíric a la seva obra “Contra els matemàtics”, i fa referència a la primera tesis que desenvolupa el filòsof sobre el no-ésser. Segons afirma si quelcom existeix hauria o bé ser etern o no ser-ho. En el cas de que fos etern hauria de ser infinit, i si fos infinit no podria estar en res. Però el que no està en res no existeix. D’altra banda si no fos etern hauria hagut de començar a ser (hauria d’haver nascut, estat creat d’alguna manera), però per començar a ser, abans hauria de no ser, el que resulta impossible, ja que el no res no és, i del no res no en pot sortir res, ni pot engendrar quelcom. Així, ni és etern ni té origen, i per tant no és. Com a conclusió podem deduir que res no existeix.

Activitat 32. Una altra manera d'entendre als sofistes

Un paisatge de paraules

Naturalesa

Es tracta d’una realitat independent de la voluntat humana, que posseeix les seves pròpies lleis i funcionaments independents.

Llei

És un producte dels humans realitzat amb la finalitat d’establir certes pautes i principis per a poder mantenir una millor convivència i vida. Resulta quelcom sense el qual les persones no podríem viure ja que és la base de l’organització humana i ens proporcionen l’equilibri i l’harmonia.

Tècnica

És el mitjà a través dels quals els homes poden crear productes i artefactes d’acord amb les seves necessitats i per cobrir la insuficiència de la naturalesa humana. Davant de les mancances de les persones en determinades situacions i àmbits, aquestes mateixes són capaces d’originar quelcom que els permeti solucionar els seus problemes davant la vida i d’aquesta manera protegir-se.

Ciutat

És l’espai en el qual els homes desenvolupen la seva vida i es relacionen entre ells. Aquests individus senten la necessitat de viure en harmonia i equilibri, i a partir d’aquesta convivència podran pensar i concentrar-se en la tècnica, la naturalesa i les altres realitats que preocupen als sofistes, però partint de la ciutat com a base.

Llenguatge, raó, pensament

El llenguatge és el mitjà de comunicació entre els homes i alhora defineix la personalitat, la manera de raonar (lógos) i la manera d’actuar de les persones. Les paraules exterioritzen els sentiments i el món interior de cadascú de nosaltres mostrant com som realment (honrats, falsos, etc). Hi ha d’haver coherència entre el que es diu i el que es fa.

Educació

És una de les bases en les relacions entre els homes, i el llenguatge juga el paper de ser el que permet la comunicació entre ells, expressant el que hi ha a la ment i en el interior de cada home. A través del llenguatge es pot controlar, dominar i influenciar a l’altre.

Veritat

També es pot expressar a través de les paraules i depenent de com s’utilitza el contingut d’aquesta veritat determinarà el tipus de relació que els homes vulguin tenir entre ells, beneficioses o perjudicials. La veritat vista com una fita a aconseguir en la vida fa que l’home triï els mitjans per aconseguir-la.

Activitat 31. Comparació entre Empèdocles i Anaxàgores

Els dos filòsofs van viure durant el segle V a.c i pertanyen al grup dels presocràtics pluralistes, és a dir que defensen l’existència de més d’un principi. Tot i que van desenvolupar les seves tesis filosòfiques per separat sense adonar-se van posar en comú diversos punts que són presents en ambdues teories, encara que també hi ha molts altres punts en els quals no s’hi assemblen gens. Per a poder comparar els dos filòsofs primer de tot veurem de manera resumida els pilars sobre els quals es recolzen les seves teories:

• Empèdocles: Segons ell són quatre els elements que formen el principi de tot el que existeix (aire, terra, foc i aigua). La multiplicitat dels éssers de la naturalesa s’explica gràcies a la mescla i a la separació d’aquests elements, que sempre romanen per molt que les coses canviïn. Són els principis d’amor i odi els motors del món, l’origen d’allò que uneix o desuneix la naturalesa, de manera que el primer uneix i el segon separa.

• Anaxàgores: Segons ell tots els éssers es componen d’unes llavors que va anomenar homeomeries, i allò que defineix a un ésser determinat són les homeomeries que predominen en ell. Aquestes homeomeries són eternes i immutables, qualitativament diferents, poden dividir-se infinitivament, ... però hi ha una cosa que no tenen, moviment. És per això que necessiten un element extern que afavoreixi que aquestes llavors comencin a barrejar-se, i aquest és el nous.

Un cop estudiades les teories d’ambdós filòsofs podem observar com tots dos parteixen de la base de que no hi ha únicament un principi, sinó més d’un (pluralistes). Tot i que mentre que Empèdocles manté que els principis són els quatre elements, Anaxàgores parteix de les homeomeries com a principis, per tant les seves teories ja segueixen camins diferents, però mantenen la mateixa idea. A més tots dos afirmen que els principis, siguin quins siguin, s’uneixen i se separen, i d’aquesta manera donen lloc al naixement de les coses o a la desaparició d’aquestes. També una de les característiques que ambdós filòsofs incorporen en les seves teories és l’eternitat i la immutabilitat, de manera que tant els quatre elements com la infinitat d’homeomeries romandran per sempre i mai es modificaran, ho faran els éssers derivats i sorgits a partir d’aquests, però els principis no. Un altre aspecte en el qual es diferencien ells dos filòsofs és el punt de vista que tenen sobre els principis, així com Empèdocles va explicar la constitució dels éssers des del punt de vista quantitatiu (els quatre elements), Anaxàgores ho farà a través de l’aspecte qualitatiu, en el sentit de que no són quatre les partícules constitutives, sinó infinitats. Finalment cal destacar que ambdós filòsofs són autors d’unes teories molt respectables i dignes d’admiració, i la característica més comuna que tenen aquests dos homes és l’anhel per cercar l’autèntica veritat sobre el principi de les coses, tema que ni dos mil anys més tard encara som capaços de descobrir.

Activitat 30. Comentari del fragment de Parmènides

Aquest text de Parmènides d’Elea resum perfectament els pilars bàsics de la seva teoria filosòfica, que tracten principalment sobre l’ésser.

El filòsof defensa que només hi ha una qüestió clara i indubtable que podem afirmar sense cap por d’errar: l’ésser és. Parmènides es refereix a aquest ésser com al tot, o sigui a l’Univers en general, el món existent i el conjunt de les coses reals físiques, en el qual els humans no som res més que simples ens, coses individuals. Parmènides qualifica a l’ésser d’únic, immòbil i sense fi, en el sentit de que aquest no canvia mai, sinó que són els seus integrants els que es van modificant al llarg del temps, però el tot sempre es manté fixa i immutable. També parla sobre l’origen de l’ésser el qual no en té, ja que perquè sorgeixi quelcom ha d’aparèixer d’algun lloc, i del no-res no en pot sortir res. Per tant, segons ell, resulta impossible que l’ésser hagi estat creat i d’aquesta manera se’l qualifica d’etern, no té naixement ni fi, sempre ha estat i sempre serà. Resulta lògic deduir que el no-ésser no pot ser ésser ni pot ser pensat, ja que pertany al no-res, no té cap manera de crear-se d’un lloc que no hi és, el qual no té forma. Així com l’ésser tampoc pot passar a no-ésser perquè d’allò que ja existeix, que té una composició i una matèria corpòria, no pot passar a quelcom que resulta impossible d’imaginar ni que no existeixi. Finalment podem concloure que Parmènides tenia en ment una visió molt global i immutable de la realitat, la qual no canvia mai. L’ésser no canvia, ha estat i serà sempre el mateix, som nosaltres els ens els que estem sotmesos a transformacions contínues, però cap d’aquestes farà que l’ésser arribi a desaparèixer fins i tot encara que la raça humana i la Terra desapareguin, perquè com hem dit anteriorment, de l’ésser no és pot passar al no-ésser, i a l’inversa.

Activitat 29. Els textos d'Heràclit

Aquests textos d’Heràclit d’Efes parlen sobre la seva teoria respecte a l’existència d’un “lógos” universal, el canvi perpetu en totes les coses i la lluita dels contraris, és a dir les tesis bàsiques sobre les quals es fonamenta la seva filosofia.

Segons diu el filòsof tot flueix, tot està sotmès a canvi, i la mesura que regula aquests és l’anomentat “lógos”, és a dir, la raó. Els homes, defensa, són uns ignorants, els anomena inexperts, ja que desconeixen completament la seva existència i realitzen la seva vida diària sense cap mena de preocupacions, tot i estar sempre present aquest “lógos” permanentment. Partint de la seva idea del canvi afirma que totes les coses en són una, és a dir que tot neix i acaba en un lloc, i aquest és la naturalesa, que es troba contínuament en un canvi perpetu. Això es deu al que ell anomena unitat de contraris, o sigui que aquesta natura és el lloc on els contraris s’oposen permanentment portant a terme una relació de simbiosi en la qual es necessiten mútuament i no poden viure l’un sense l’altre. Aquesta lluita contínua està simbolitzada pel foc (“arkhé”) que segons Heràclit és el principi de totes les coses ja que sempre ha romàs en la naturalesa des del inici dels temps. Finalment acaba dient que és gràcies a l’oposició dels contraris que s’aconsegueix una “physis” (natura) harmonitzada, ja que mitjançant la lluita contínua les forces i les coses s’equilibren mútuament i d’aquesta manera és possible l’existència d’una raó universal que regula els canvis successius que tenen lloc a les coses, i permeten així que totes les persones inexpertes puguin tenir una vida plàcida i tranquila.

Activitat 28. El fragment d'Anaximandre

Aquest fragment pertany a Anaximandre de Milet i tracta fonamentalment sobre l’ápeiron, el terme que ell utilitzava per referir-se al principi i l’element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.

Anaximandre va seguir els passos del seu mestre Tales de Milet, intentant descobrir quin és l’origen de les coses, però va anar molt més enllà. Mentre que aquest últim defensava l’aigua com a principi de tot, el seu deixeble estava convençut que hi havia un altre món, una altra realitat en la qual naixien totes les coses i posteriorment morien. Com a éssers humans que som formem part d’un cicle vital que comença amb el nostre naixement i culmina amb la mort, això és un fet inamovible i contra el qual no hi podem fer res. Anaximandre entenia quelcom com una mena de càstig per part d’aquest món o realitat originària, que ens atorga el privilegi de la vida i ens el treu mitjançant una eina poderosíssima anomenada temps.

Comença un nou curs !

Activitat 27. Dilemes morals de la pàgina 206

Dilema 1

-Què ha de fer la mare d’en Lluís: firmar el justificant o no ? Des del punt de vista moral no, ja que així no li fa cap bé al seu fill de cara al futur i s’està enganyant més que a l’escola a ella mateixa. Encara que si en Lluís ja s’hi ha acostumat i és l’única manera que té d’aprovar ho haurà de seguir fent per necessitat, però no hauria de fer-ho.
-És correcte mentir per protegir a algú ? Si d’aquesta manera li fas el bé sí, en aquest cas no.
Què és abans: protegir un fill perquè no pateixi o que un fill no cometi una injustícia encara que pateixi ? La primera opció sempre serà la prioritària però en el cas, com hem dit abans, de que d’aquesta manera se li procuri el bé.
-El fi “aprovar” justifica tots els mitjans ? No. Sí que és cert que aprovar és la meta a aconseguir però si el camí per esdevenir l’èxit suposa mentires, enganys, immoralitats, etc mai podrà justificar-se des del punt de vista ètic.
-La intenció de la mare d’en Lluís és bona ? Sí, ella només és una mare que es preocupa i vol veure al seu fill feliç i obtenint bones notes, encara que s’equivoca de mitjans.
-Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d’allò que fem siguin perjudicials ? I a la inversa ? Clar que sí, nosaltres podem dur a terme determinades accions amb tota la bona fe però això no vol dir que aquestes siguin correctes ni adequades, encara que per a nosaltres sí.
-Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d’en Lluís adquirir aquest costum ? A ser una persona consentida que no troba dificultats a la vida pel moment i a l’hora de la veritat entrarà dins d’un món que de fàcil no en té res, i veurà com és l’autèntica realitat, per tant s’entrebancarà amb la gran pedra que és la dificultat de la vida i lògicament caurà.
-Quines conseqüències pot tenir per a en Lluís que la seva mare el protegeixi sempre ? La resposta rau a la pregunta anterior, més o menys és el mateix cas.
-És comparable la conducta d’en Lluís a “copiar en els exàmens” ? Què és millor aprovar amb trampes o suspendre amb trampes ? Sí, ja que no està tenint una actitud moralment correcte i està enganyant a l’escola, als seus coneixements i a ell mateix, en ambdós casos l’actitud no és adient ni ètica i no s’ha de fer. La persona que ho realitza pensarà que és millor la primera opció, encara que no és així, ja que d’aquesta manera es confiarà i ho seguirà fent, encara que una bona entrebancada a temps pot servir per fer-li reflexionar i veure el autèntic camí que ha de seguir.
-Si tots els alumnes fessin com en Lluís, què passaria ? Què tots creixeríem amb uns valors i una personalitat depriment i molt pèssima i el futur que ens depararia la sort seria molt trist.

Dilema 2

-Què ha de fer l’Alfons ? Per què ? Hauria d’intentar trobar una fenia que li permeti dormir per les nits per no tenir remordiments a la consciència però que a la vegada permeti subsistir a la seva família. Encara que en els temps que corren difícil ja és trobar una feina.
-L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat ? Per què ? Moralment sí que hauria de pensar en la prosperitat de la humanitat, encara que com en un futur ell no hi serà per veure el panorama ni podrà gaudir-ne dels privilegis de la situació, millor que s’esmeri a tenir una bona feina on pugui guanyar el necessari per tirar endavant una família, que és la seva preocupació principal i en un temps present.
-Tenim obligacions amb les generacions futures ? Sí, hauríem d’intentar que heretin un món millor del que nosaltres ens hem trobat i en unes condicions més prosperes que a nosaltres ens agradaria tenir.

-Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència ? Per què ? No ja que cadascú té els seus propis recursos per sobreviure i són necessaris en cada moment per contribuir a la prosperitat de cada país, regió, territori, etc

-Com es pot resoldre el conflicte entre els drets dels pobles a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els “pulmons” de la terra ? S’ha d’intentar trobar un equilibri entre ambdues posicions, de manera que els pobles puguin sobreviure alhora que la terra conserva la seva “figura”
-De qui són responsabilitat els problemes mediambientals ? Dels governs ? Dels individus ? Per què ? De tots i cadascun dels habitants d’aquest planeta, ja que tots vivim en ell i ens aprofitem dels seus recursos, el seu espai i d’ell mateix per sobreviure, per tant qualsevol persona que rebi un favor del seu planeta, ha de donar alguna cosa a canvi, el mínim un respecte cap a ell i el medi ambient.
-Què hi diria un utilitarista ? Que en l’Alfons hauria de deixar la feina, ja que des de la seva postura s’ha d’intentar proporcionar la màxima felicitat per al major nombre de persones.

Activitat 26. La llibertat interior, font de felicitat

Aquest text pertany a un extracte del llibre “Manual” o “Enquiridió” del filòsof grec Epictet.

L’autor parla sobre dos tipus determinats de coses que ens podem trobar en el nostre dia a dia i la nostra vida, les que es troben sota el nostre poder de decisió, és a dir les que nosaltres podem escollir com fer-les, i aquelles altres coses que es troben lluny del nostre abast, de la nostra voluntat de que siguin o succeeixi com nosaltres volem.

Epictet argumenta que no ens hem de deixar confondre ni deixar-nos endur per aquestes coses que són alienes a la voluntat humana, ja que si considerem aquestes com a quelcom que ens farà lliures, amb les quals podrem gaudir i que regiran la nostra vida, l’únic que aconseguirem serà estar sotmesos a un cúmul de sentiments negatius i perjudicials per a nosaltres i tots els que ens envolten. En canvi afirma que si ens deixem seduir per aquestes coses que es troben dins de la nostra voluntat, de les quals nosaltres som els únics amos i responsables, aleshores podrem restar en pau amb nosaltres mateixos i amb totes les nostres actuacions, ja que durem a terme allò que realment ens satisfà i ens fa feliços.

Activitat 25. Comparació entre Aristòtil i Epicur

Aristòtil

Va ser un filòsof grec. És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística.

Va escriure els primers tractats sistemàtics d'ètica, en els quals exposa allò que explica el comportament moral de les persones.

La seva teoria ètica defensa que el fi últim de l'ésser humà, la qual cosa explica el seu comportament moral, és aconseguir la felicitat. (felicitat és eudaimonía en grec, d'aquí el terme eudemonisme per referir-se a la seva ètica).

Aristòtil sosté que tots els éssers humans desitgen, per naturalesa, ser feliços, però és evident que pocs ho aconsegueixen. La principal raó és que prenen decisions equivocades i confonen la felicitat amb l'ambició personal, la riquesa o el prestigi.

Per no equivocar-se, Aristòtil creu que cal fer ús de la raó i no triar l'opció més beneficiosa a primera vista, sinó la més prudent, la que se situa en el terme mitjà entre l'excés i el defecte. ... Així, la persona prudent decideix, sense covardia ni temeritat, la qual cosa és millor per al conjunt de la seva vida i no el que li convé en el moment.

Epicur

Va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

Una altra de les aportacions de l'ètica grega és l'hedonisme d'Epicur.

Aquesta teoria defensa que el fi últim de l'ésser humà és aconseguir la felicitat entesa com plaer. (plaure és hedoné en grec, d'aquí el terme hedonisme per referir-se a aquesta ètica).

Per a Epicur, el comportament de l'ésser humà s'explica en la recerca del plaer i l'evitació del dolor. No obstant això, Epicur no es refereix només a plaers i dolors corporals, sinó també espirituals.

El màxim de plaer per a Epicur es troba en:

-La tranquil·litat d'esperit, una vegada satisfetes totes les necessitats.
-L'absència de preocupacions i de sofriments. Es tracta d'aconseguir que la malaltia, la destinació o la mort ja no ens preocupin.

Activitat 24. Definicions Tema 9

-Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar.
-Virtut: hàbits de comportament que ens predisposen a obrar bé.
-Amoral: que actua automàticament i, per tant, no és amo dels seus actes ni n’és responsable.
-Consciència moral: capacitat de captar els principis pels quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.
-Responsabilitat: capacitat d’éssers lliures i conscients d’optar i tenir el coneixement moral necessari per ser amo dels seus actes.
-Llibertat externa: manca de coacció externa.
-Lliure albir: capacitat de triar entre diferents accions.
-Condicionament: Influència que rebem però que no ens impedeix ser lliures.
-Destí: sèrie d'esdeveniments del futur que no es poden alterar, que estan ja fixats per endavant per forces que escapen al control humà i que per tant la conducta no és lliure sinó predestinada.
-Estoïcisme: posició filosòfica que manté que el futur està escrit, i tot el que passa ha de passar, per tant no ens hem de deixar emportar per l’exterior, hem de ser impertorbables.
-Principi de causalitat: Origen del determinisme físic. Tot efecte té una causa i tota causa té un efecte.
-Determinisme genètic: Per part dels corrents sociobiològics que veuen en la dotació genètica de cadascun de nosaltres les causes de totes les nostres actuacions.
-Indeterminisme: Posició filosòfica que defensa que no estem determinats, és a dir som lliures.
-Racionalitat econòmica: tipus de racionalitat que sempre elegeix maximitzant beneficis i minimitzant costos.
-Autonomia moral: Capacitat d’una persona de prendre decisions per un mateix sense deixar-se influenciar pels altres.
-Nivell preconvencional: la persona té per just allò que satisfà els seus interessos. Es respecten les normes només per les conseqüències que pot comportar vulnerar-les.
-Nivell convencional: la persona considera just allò que concorda amb les lleis pròpies de la societat, i se sent membre d’una comunitat de la qual reconeix i admet les normes, les regles i els principis.
-Nivell postconvencional: les persones distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals. Són persones autònomes i el seu comportament es regeix pels principis que la seva pròpia consciència reconeix com a universalment vinculants.
-Lògica de l’atenció: Llenguatge femení. La maduresa és desenvolupar un sentit de compassió i de la responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.

Activitat 23. Cançons sobre la llibertat

La primera cançó, titulada “Revolución” de ZPU, es basa en una crítica que realitza el cantant envers la societat i la realitat circumdant que ens engloba, i realitza una crida en recuperació dels valors i els drets i llibertats que hauríem els éssers humans socials, i a més manté que les persones som les úniques capaces de canviar el panorama que predomina actualment. La segona cançó, titulada “Mil vidas” de Nach, tracta no pas d’una llibertat tan externa i física com ho fa la primera, si no que se centra en una llibertat interna del propi autor, que manifesta la brevetat de la vida humana i la seva existència i per això desitjaria ser més gran, metafòricament parlant, i disposar de tot el temps del món possible per viure i estar present en molts dels esdeveniments que esmenta en la cançó, i també per tots aquells que estan per passar però que vol protagonitzar.

Activitat 22. Comentari de text pàgina 183 i biogràfia de Sèneca

Aquest text pertany a una adaptació de Luci Anneu Sèneca de la seva obra De la vida bienaventurada i tracta principalment de la forma en que l’home ha d’afrontar la seva vida i el seu destí sense deixar-se influenciar per l’entorn i pels altres.

Primer de tot l’autor relaciona els dons que se’ns ha donat al éssers humans des del moment del nostre naixement, que no estan corromputs per les influències exteriors, amb la puresa de la naturalesa que des de sempre ha restat d’una manera igual excepte quan l’home ha entrat en contacte amb ella i ha decidit modificar-la.

Segons Sèneca l’home no ha de rendir-se davant les temptacions i les influències dels elements externs que l’envolten. S’ha de mantenir fidel als seus principis i ser l’amo de les seves pròpies decisions, ja que només ell pot construir el camí que vol seguir per arribar a les fites que s’hagi proposat aconseguir. D’aquesta manera podem dir que l’home ha de tenir una fortalesa interior perquè no es vegi afectada la seva integritat mental i la seva capacitat de raonar i així elaborar el seu propi destí.

Resum de la biogràfia

Filòsof estoic i escriptor llatí. Va néixer a Còrdova, fill de L. A. Sèneca el Rètor, encara que va viure a Roma en les corts imperials de Calígula i Claudi. Va ser preceptor i, més tard, conseller de Neró, qui va obligar-lo a suïcidar-se en acusar-lo d’haver conspirat en contra seu. A Roma va tenir com a mestres al neopitagòric Sotió i als estoics Àtal i Papiri Fabià, filòsofs eclèctics, que el van iniciar en la doctrines austeres i que, en el cas de Papiri, exerciren sobre ell una influència intel·lectual molt profunda.

És un dels representants del corrent de l’estoïcisme tardà de l’època imperial romana, encara que en la seva filosofia hi ha un fort component eclèctic, neopitagòric, neoplatònic i religiós. No obstant això, i malgrat l’absència d’autèntica novetat en els plantejaments teòrics, l’obra de Sèneca és reconeguda com una de les més representatives de l’ètica estoica a part que és considerat un dels grans escriptors llatins i els seus escrits constitueixen sempre una font de reflexió.

Però, com en tota l’ètica estoica, el seu fonament es troba en les concepcions físiques que, alhora, són de tipus teològic: el cosmos és una gran unitat penetrada pel pneuma diví que li atorga unitat, de manera que tots els éssers formem un gran cos. D’aquí deriva la necessitat de ple respecte a tots els éssers vius. D’altra banda, la física és concebuda com la font de coneixement capaç d’eliminar els temors irracionals que dominen l’home, ja que la causa d’aquests és la ignorància que la física combat.

Concep la filosofia com un consol i com un mitjà per aconseguir la plenitud del ben viure, és a dir, com a aspiració a la felicitat, caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l’esperit. En aquest sentit segueix les directrius fonamentals del ideal del savi pròpies de l’estoïcisme, com la necessitat d’aconseguir la apatia, la resignació davant l’esdevenir marcat pel destí i la providència, l’autodomini i la recerca de la veritat en un mateix.

Activitat 21. Definicions Tema 8

-Monisme materialista: teories que expliquen el psiquisme humà com una conseqüència del cervell tan desenvolupat que tenim els éssers humans.
-Fisicalisme: afirma que les activitats mentals són simples processos fisicoquímics o neurofisiològics.
-Materialisme emergentista: considera que el que és mental emergeix evolutivament del que és físic, i considera que només hi ha una substància, la matèria, amb moltes i diferents propietats fruit d’una evolució.
-Dualisme platònic: afirma que l’ésser humà està compost de cos i ànima, però que aquesta unió és un simple accident. L’ànima és immortal i immaterial, mentre que el cos és mortal i material.
-Hilemorfisme: afirma que la matèria no pot existir sense una forma determinada, el cos és la base material i l’ànima és la forma substancial de l’ésser humà.
-Dualisme interaccionista: manté que ment i cervell són dues realitats diferents, que hi ha fets que per ser explicats reclamen una ment autoconscient, i que la interacció entre el que és físic i el que és mental passa a l’escorça cerebral.
-Interaccionisme emergentista: dóna suport al monisme però també a la vegada al dualisme i s’allunya del materialisme.
-Raó teòrica: s’ocupa d’allò que no pot ser d’altra manera, és a dir aquells objectes o esdeveniments que ho són necessàriament.
-Raciovitalisme: afirma que la raó vital no és un tipus de raó comparable a les altres, sinó que és la vida com a raó. La raó és un element constitutiu de la vida, de manera que no es pot entendre la vida sense raó.
-Raó instrumental: utilització del coneixement teòric i la raó com a instrument per fabricar artefactes amb els quals dominar la naturalesa.
-Acció comunicativa: Acció orientada a la comunicació o l’entesa.
-Persona (Boeci): substància individual, és a dir que subsisteix per si mateix, de naturalesa racional, està dotat d’autoconsciència, voluntat i sociabilitat.
-Personalisme: corrent filosòfic el nucli del qual consisteix a considerar l’ésser humà com a persona, com a realitat individual i comunitària a la vegada.
-Dignitat: característica pròpia dels éssers humans, ja que som lliures i això en dóna autonomia, és a dir la capacitat de crear, amb el món de lleis naturals, un món moral.
-Existència encarnada: dir que les persones existeixen significar que estan dotades d’una interioritat que els permet sortir de si mateixes i obrir-se a les altres coses.

Power Point Teories cervell i ment

Power Point Teories cervell i ment

View more presentations from martiperiagosta.

Activitat 20. Opinió de classe sobre la teoria hilemòrfica

Personalment em sento identificat amb aquesta teoria, ja que ànima i cos sempre es troben units i mai es podrà donar el cas de trobar-les separadament, menys quan una persona mor, ja que en aquest moment el cos queda buit de l’ànima. Segons diu la teoria aquests dos principis, ànima i cos, formen part del mateix component i des del meu punt de vista ho interpreto d’es d’una perspectiva biològica, en el sentit de que la ment, l’ànima, és només una funció del cervell, pròpia dels éssers humans i que formen part del mateix recipient, és a dir, les persones.

Activitat 19. Definicions Tema 6

-Animal cultural: l’ésser humà és un animal peculiar, amb una naturalesa biològica que s’obre a l’odre cultural (al llenguatge, la tècnica, la moral, el dret, l’economia, l’art, la ciència i la religió).
-Individualisme possessiu: Cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.
-Individualisme altruista: És necessari trobar l’equilibri entre un individualisme insolidari, que no respon a la realitat humana, i un col·lectivisme que anul·li la individualitat, perquè tampoc respon al que som.
-Sociabilitat natural: L’ésser humà és un animal polític que necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.
-Contractualisme: La societat és fruit d’un acord o contracte entre els éssers humans per evitar la lluita dels uns contra els altres.
-Antropologia cultural: Estudi de l’ésser humà des del punt de vista cultural.
-Cultura: Conjunt d’artefactes, valors, actituds, coneixements,... que un determinat grup accepta com a propis.
-Subcultura: Grup de persones amb un conjunt distintiu de comportaments, idees, creences, que les diferència de la cultura dominant de la que formen part.
-Contracultura: Moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societats alternatives.
-Nous moviments socials: Intenten trobar un sentit a l’existència per diferents mitjans com ara sortides del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades..., i rebutgen el materialisme social.
-Civilització (Huntington): Progrés de la humanitat fins a un estat superior al qual es desitja i s’espera confiadament arribar.
-Etnocentrisme: Analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres.
-Racisme: Afirmació de l’existència de races superiors i races inferiors.
-Aporofòbia: Sentiment d’exclusió i d’odi al pobre, al desemparat, al que no té un bona vida i no disposa de recursos.
-Multiculturalisme: Existència de diverses cultures en un mateix territori.
-Interculturalisme: Parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
-Relativisme cultural: Proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diverses expressions culturals.
-Universalisme: Descobreix uns valors compartits entre les diverses cultures, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals.
-Civilització mundial: Societat fomentada pels mínims morals (el respecte als drets humans, la llibertat, la igualtat i la solidaritat, i l’actitud dialogant).

Activitat 18. Huntington: El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'odre mundial

Els dos textos pertanyen a l’autor Samuel P. Huntington de la seva gran obra xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l’ordre mundial.

En el primer l’autor defensa que s’acaba una era en la qual dominaven les ideologies i poques cultures occidentals en el món, i estem assistint al naixement d’una etapa en la qual les petites civilitzacions i ètnies, de manera conjunta, s’aniran posant d’acord i esdevindrà la seva consolidació i reafirmament com a cultures dignes e importants amb un paper més decisiu. Aquest fet tindrà lloc principalment a causa del creixement religiós que s’està produint arreu del món, gràcies al qual la gent podrà desenvolupar-se intel·lectualment i com a noves societats amb pensaments, costums, idees, i una forma de viure pròpia.

En el segon l’autor parla sobre una característica que tenen totes les societats i cultures, que és la universalitat. Totes les persones som éssers humans i convivim en el mateix lloc de l’univers, que és la Terra. Tots hem nascut aquí i hem crescut observant el nostre entorn i la realitat, encara que en societats i cultures diferents, degut a la ubicació en la qual ens trobem, el nostre entorn, la família,... Aquesta seria una qualitat secundària. No totes les persones podem pensar igual, però en el fons si que ho som, tots reunim les mateixes característiques i formem part de la mateixa espècie, però gràcies a que estem dotats d’intel·ligència i posseïm la facultat de la raó, podem veure la realitat i el món des de punts de vista alternatius, diferents, i podem viure la nostra vida d’una altre manera, creure en coses diferents, i ser físicament diferents. Totes aquests aspectes secundaris hi són i els hem d’acceptar, però el que ningú pot negar és que tots tenim en comú la principal i característica més important, que som éssers humans.

Activitat 17. L'aporofòbia

Aquest text pertany a un article publicat a l’ABC Cultural per Adela Cortina. Segons diu rere la cortina del racisme, la xenofòbia, i totes les actituds i pensaments que manifesten una actitud negativa i d’odi envers les persones d’altres cultures i llocs del món, es troba la base de totes aquestes, l’aporofòbia. Aquest terme fa referència a l’odi i el rancor cap a la persona pobre, aquella que no té recursos, i que per a molta gent aquest és motiu de discriminació.

L’autora posa un exemple clar on es pot evidenciar aquesta actitud: si un àrab multimilionari ve al nostre país i gasta les seves riqueses aquí, inverteix i consumeix de manera que ens aporta coses beneficioses per a tots, aleshores se’l rebrà amb els braços oberts i serà acceptat d’immediat. En canvi si el que ve aquí és un pobre negre sense feina, un gitano amb família nombrosa o qualsevol altre immigrant sense recursos en busca d’una millor vida, és quan la gent no l’accepta i el rebutja, perquè que ens pot aportar a nosaltres una persona sense res, que només fa nosa i que a sobre ens vol robar la feina en una època a sobre de crisi ? Totes aquestes actituds les realitzem a través de prejudicis i desconeixença sobre quina és la situació de la pobre persona que ve cap aquí, a Espanya, en busca d’una millora de la seva vida i en busca de noves oportunitats que al seu país no ha pogut tenir.

A més aquí, a l’altre punta dels oceans de les persones que venen, hauríem de saber valorar l’esforç que representa per a aquesta gent creuar tot el toll, ja que aquí des de l’època de Sòcrates, hem sabut valorar les semblances i les diferències d’aquesta gent, aquesta gent que ve aquí, al Mediterrani, en busca d’una nova vida que és la que té dret com a persona humana des del moment en que va nèixer.

Activitat 16. El Nacionalisme

Avui dia aquesta ideologia, sentiment, forma de cultura... que se centra en la nació, és un tema al qual se li està donant molta importància i no és per menys, sobretot quan predomina negativament en la ment i l’esperit patriòtic de la gent. Està molt bé sentir-se orgullós del teu país i defensar-lo sempre que puguis fins a uns certs límits, però cal arribar fins a les últimes conseqüències i fins al límit amb la coherència, la raó i el que es troba dins del respecte d’altres nacionalismes i cultures ?

En aquest aspecte entren en joc un grup de gent a la qual no li importen per res les altres cultures i nacions, simplement la seva és la millor i té superioritat envers totes les alienes a la seva. Aquestes persones critiquen i no respecten altres costums, races, cultures i punts de vista sobre la vida mateixa que comparteixen un altre grup determinat d’individus. Però quin fet, característica o qualitat converteix la seva cultura en superior i els dona dret a considerar inferiors les altres i atemptar verbalment contra elles ?

Sincerament cap. Tots hem nascut en el mateix planeta, formem part del mateix grup d’individus que són els éssers humans, i tots ens hem trobat en unes circumstàncies determinades alhora d’afrontar la vida i ens hem hagut d’adaptar al medi per poder sobreviure i intentar seguir endavant amb les nostres vides. La única cosa per la qual som “diferents” és perquè hem nascut en llocs i zones del mont diferents, i també perquè potser el nostre color de pell, les nostres característiques físiques, la nostra llengua i també els nostres costums no són els mateixos.

Però tots hem nascut en un món que és el mateix per a tots, i la vida ens presentarà les mateixes adversitats probablement estant en una punta del món o en una altre. Enlloc d’estar discutint i cercant conflictes físics i verbals allà on únicament hi ha un conflicte mental en una persona que no opina ni jutja amb total coneixement sobre una cultura i raça que no és la seva, el que hauríem de fer entre tots, és mirar de solucionar els vertaders problemes que hi ha en el món i que mereixen dedicar i concedir-los una importància molt més greu, que és la que realment tenen.

Activitat 15. Exercici 3 pàgina 133

Analitza el contingut de les afirmacions següent (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

-Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva (Relativisme cultural – Separació entre cultures)
-Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida (Etnocentrisme)
-És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu (Relativisme cultural – Separació entre cultures)
-Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres ! (Etnocentrisme – Racisme)
-És impossible entendre’s amb els paios ! (Etnocentrisme)
-Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres ? (Relativisme cultural – Ponts de diàleg)

Activitat 14. Exercici 2 pàgina 133

Imagina que treballes en una empresa que es dedica a fer estudis sociològics i anàlisis de població , i que t’han demanat que classifiquis els grups els grups següents, indicant si corresponen a una subcultura, una contracultura o cap de les dues:

-Grup d’immigrants que viuen en un centre d’acollida (Cap de les dues)
-Grup de skin heads (Contracultura)
-Comunitat jueva del Segrià (Subcultura)
-Grup d’acció ecologista (Contracultura)
-Poblat gitano als afores d’una ciutat (Subcultura)
-Casa regional d’Aragó a Tarragona (Cap de les dues)
-Grups de Boixos Nois, de Yomus, d’Ultrasur,... (Contracultura)
-Associació filatèlica de Taradell (Cap de les dues)

Activitat 13. La cultura com a manera de viure

Aquest text pertany a una adaptació d’Ashley Montagu de la seva obra Homo sapiens: dos millones de años sobre la tierra. L’escrit parla sobre el que l’autor entén com a cultura, que segons dona a entendre que aquesta és quelcom creat per tots els éssers humans d’una societat. És el que reflexa com som, la manera de ser, el que ens agrada, totes les coses que ens envolten, en definitiva, tot el que engloba la nostra vida diària. Per aquest motiu s’ha de cuidar molt i tenir cura del que nosaltres volem integrar a que formi part de la cultura, ja que aquesta ens representa i està estretament lligada a les nostres vides i al nostre dia a dia. A més ens serveix per progressar i aprendre, nosaltres realitzem com un intercanvi d’informació i coneixements amb la cultura, en el qual ella ens aporta coses essencials i de la qual podem obtenir moltes coses positives, però també hem de tenir cura i aportar coses beneficioses nosaltres per a ella, ja que això mateix també li succeirà a una altre persona i entre tots podem crear un bon concepte de cultura, que a tots ens aporti coses positives i ens permeti progressar conjuntament.

Activitat 12 Redacció: Teoria de Jean-Jacques Rousseau sobre la sociabilitat de l'ésser humà

Aquesta teoria defensa que per a l’ésser humà viure en societat no és pas una exigència de la naturalesa, si no que aquesta és una construcció artificial nascuda com un mal menor nascuda per fer possible una convivència precària, però inevitable. Segons l’autor, l’home és un ésser natural solitari que no necessita a la societat per viure, encara que arriba inevitablement a la seva vida i primerament resulta positiva per a ell quan es tracta d’un nombre reduït de persones, però el gran nombre d’éssers humans i la propietat i els béns privats donen fruit a l’avarícia i l’egoisme i és aleshores quan corrompen i converteixen en malvada a la persona.

Personalment estic d’acord amb aquesta teoria i crec que és molt més coherent que la d’Aristòtil i la de Thomas Hobbes. Des del inici dels temps l’home ha viscut pràcticament sol i ha pogut sobreviure sense cap mena de dificultat. L’home prehistòric de les cavernes vivia conjuntament amb un grup molt reduït dels seus semblants, com defensa la teoria, amb aquest nombre de persones al voltant seu, ell va anar sobrevivint i aquests van resultar positius i beneficiosos per a ell, ja que estava recolzat en molts aspectes fonamentals per a aquella època, com és per exemple la caça, i gràcies a que no estava sol va poder actuar en grup i adaptar-se millor a les circumstàncies per poder sobreviure. Però que hagués passat si no hagués estat acompanyat, que des del inici no hagués tingut a ningú al seu costat ? Pràcticament el mateix. L’home no necessita a ningú més per viure, és autosuficient i independent. Clar que no s’hagués relacionat amb ningú i no s’hagués pogut desenvolupar intel·lectualment ni socialment, però aquí estem parlant sobre viure, i per fer això únicament necessita menjar, beguda i un sostre on refugiar-se del fred, i això la societat no li proporciona. Per tant no necessitem viure en comunitat per viure.

Seguint en el marc històric podem observar com aquest home primitiu era innocent i benèvol, no tenia coneixement sobre moltes coses i l’únic que pretenia era aconseguir el necessari per sobreviure, sense cap pretensió més. Mirant més endavant cap a l’època dels romans la situació canvia radicalment. L’aparició dels grans imperis desperta l’àpat dels governants del moment que formen grans exercits amb la finalitat i l’objectiu d’apropiar-se d’aquells terrenys que no són seus per demostrar així el seu poder. A més també entren en joc aspectes com la submissió dels més febles davant els forts, i també l’esclavitud. També cal destacar una certa jerarquia de poder on un cap fort que regnava per sobre de les altres persones i tenia un poder superior a la resta, això és molt semblant als dies actuals on nosaltres mateixos tenim un monarca que regna sobre nosaltres i també una sèrie de persones que estam per damunt nostre, però la diferència envers aquella època és que els governants romans miraven únicament pel seu benefici propi i destacava d’ells un egoisme molt gran despertat pels béns i la propietat privada.

Arrel d’aquí s’han anat succeint durant tota la història els típics caps ambiciosos i avars que han mirat únicament pel seu benefici propi, i que per aconseguir-ho no han tingut cap mena d’escrúpols amb ningú. Exemples en són, des del personatge bíblic Judas Iscariot, deixeble de Jesús que mogut per l’avarícia ven al seu mestre a canvi d’un sac de diners, fins a dictadors molt propers a la nostre època, concretament el segle XX, com Adolf Hitler, Augusto Pinochet i Benito Mussolini.

I no únicament els governants són els únics en la història que han estat corromputs, si no que la plaga també s’ha estès pels carrers i ha afectat al ciutadà quotidià, no cal mirar més enllà del que podem observar cada dia al sortir al carrer. Un cas entre molts són els bancs. A la teoria, suposades entitats financeres que la seva funció és subministrar préstecs a la gent que els demana per tal d’ajudar-los econòmicament, i en un futur aquestes persones els retornaran els diners amb uns petits interessos com a mostra de compensació. A la pràctica, uns corbs carronyers que només miren per a ells mateixos i pensen en fer diners, no concedeixen préstecs a quasi ningú i exclusivament ho fan a aquelles persones que saben amb total seguretat que els retornaran tots els diners i amb els interessos, sense comptar que no pararan fins a xuclar-te tota la sang i et deixin escurat, es clar. Altres casos més greus són els polítics, les suposades persones que han d’intentar que el nostre país prosperi i facilitar-nos les coses per tal de que nosaltres els ciutadans puguem viure més tranquil·lament i amb més comoditats, sabent que aquelles persones escollides per nosaltres mateixos estaran treballant per tal d’aconseguir aquests objectius tan meravellosos. Posteriorment ens adonem que aquest món tan meravellós i perfecte en el que ens creiem que vivíem no existeix, ja que avui en dia l’únic que fan aquests, és mirar pels seus propis interessos personals, discutint entre ells en lloc de dialogar per sortir endavant i endeutant-nos a nosaltres que estem fins a l’aigua al coll, i després és quan surten a les noticies molts casos de corrupció política, fruit de la seva avarícia i egoisme propi que fa que la seva única meta sigui tenir les butxaques ben plenes de diners i un bon xalet en la Moraleja.

Per tant podem arribar a la conclusió de que la única cosa que resulta perjudicial per a nosaltres no és res més que nosaltres mateixos. Si convisquéssim sols podríem romandre tranquils i tindríem una vida senzilla i plaent, potser si que no ens relacionaríem amb cap persona però el no comptar amb ningú ens faria centrar-nos en la nostra vida, diuen que l’ignorant viu feliç en la seva ignorància, doncs nosaltres al desconèixer que és el contacte i la relació amb els altres no ho trobaríem pas a faltar. I en el cas de que convisquéssim únicament amb un grup reduït de persones tot resultaria positiu per a nosaltres, ja que es treballaria conjuntament i cooperativament per tal de prosperar i no hi hauria superioritat ni discriminacions de cap tipus. Malauradament la realitat no és aquesta i cal que ens adaptem al que passa actualment a la nostra contaminadora i nociva societat.