Activitat 22. Comentari de text pàgina 183 i biogràfia de Sèneca

Aquest text pertany a una adaptació de Luci Anneu Sèneca de la seva obra De la vida bienaventurada i tracta principalment de la forma en que l’home ha d’afrontar la seva vida i el seu destí sense deixar-se influenciar per l’entorn i pels altres.

Primer de tot l’autor relaciona els dons que se’ns ha donat al éssers humans des del moment del nostre naixement, que no estan corromputs per les influències exteriors, amb la puresa de la naturalesa que des de sempre ha restat d’una manera igual excepte quan l’home ha entrat en contacte amb ella i ha decidit modificar-la.

Segons Sèneca l’home no ha de rendir-se davant les temptacions i les influències dels elements externs que l’envolten. S’ha de mantenir fidel als seus principis i ser l’amo de les seves pròpies decisions, ja que només ell pot construir el camí que vol seguir per arribar a les fites que s’hagi proposat aconseguir. D’aquesta manera podem dir que l’home ha de tenir una fortalesa interior perquè no es vegi afectada la seva integritat mental i la seva capacitat de raonar i així elaborar el seu propi destí.

Resum de la biogràfia

Filòsof estoic i escriptor llatí. Va néixer a Còrdova, fill de L. A. Sèneca el Rètor, encara que va viure a Roma en les corts imperials de Calígula i Claudi. Va ser preceptor i, més tard, conseller de Neró, qui va obligar-lo a suïcidar-se en acusar-lo d’haver conspirat en contra seu. A Roma va tenir com a mestres al neopitagòric Sotió i als estoics Àtal i Papiri Fabià, filòsofs eclèctics, que el van iniciar en la doctrines austeres i que, en el cas de Papiri, exerciren sobre ell una influència intel·lectual molt profunda.

És un dels representants del corrent de l’estoïcisme tardà de l’època imperial romana, encara que en la seva filosofia hi ha un fort component eclèctic, neopitagòric, neoplatònic i religiós. No obstant això, i malgrat l’absència d’autèntica novetat en els plantejaments teòrics, l’obra de Sèneca és reconeguda com una de les més representatives de l’ètica estoica a part que és considerat un dels grans escriptors llatins i els seus escrits constitueixen sempre una font de reflexió.

Però, com en tota l’ètica estoica, el seu fonament es troba en les concepcions físiques que, alhora, són de tipus teològic: el cosmos és una gran unitat penetrada pel pneuma diví que li atorga unitat, de manera que tots els éssers formem un gran cos. D’aquí deriva la necessitat de ple respecte a tots els éssers vius. D’altra banda, la física és concebuda com la font de coneixement capaç d’eliminar els temors irracionals que dominen l’home, ja que la causa d’aquests és la ignorància que la física combat.

Concep la filosofia com un consol i com un mitjà per aconseguir la plenitud del ben viure, és a dir, com a aspiració a la felicitat, caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l’esperit. En aquest sentit segueix les directrius fonamentals del ideal del savi pròpies de l’estoïcisme, com la necessitat d’aconseguir la apatia, la resignació davant l’esdevenir marcat pel destí i la providència, l’autodomini i la recerca de la veritat en un mateix.