Activitat 38. Les parts de l'ànima i la seva relació amb l'Estat

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra titulada República, i parla sobre un dels principis de les persones que és l’ànima, les seves parts, i la relació que guarden aquestes amb unes determinades virtuts. Podem dividir el text en tres parts a partir de les tres intervencions que realitza Sòcrates.

Plató parteix de la idea que l’ànima es troba dividida en tres parts: la part racional, la part irascible i la part concupiscible, i cadascuna d’aquestes està correlacionada amb una virtut a través de la qual podem assolir el màxim bé per a l’ésser humà, que és la felicitat. La saviesa o prudència està unida a la part racional, el valor està unit a la part irascible, i la temprança està unida a la part concupiscible. Per tant per a cada part de l’ànima hi ha una virtut corresponent, sumant un total de tres virtuts. Tot i que hi ha una quarta virtut que harmonitza i equilibra les altres tres, i aquesta és la justícia.

En la primera intervenció Plató, mitjançant la figura de Sòcrates, fa referència principalment a la virtut de la justícia, esmentant que únicament les persones seran justes quan cadascuna de les parts que la componen, és a dir les parts de l’ànima, realitzin la tasca que li pertoca, adaptant-se així als límits que estableix el filòsof.

En la segona intervenció Plató introdueix ja elements de la seva teoria política sobre l’estat perfecte, vinculant estretament les parts de l’ànima amb els càrrecs exercits per les persones dins la societat. Mitjançant una pregunta indirecta el filòsof evoca l’estructuració que ha de mantenir la societat i la seva relació amb l’ànima, en que la part racional és la que ha de governar, a causa de la seva saviesa, prudència i previsió que utilitzarà per guiar i adoctrinar a la ciutadania i buscar el bé comú. Per tant relaciona la figura del governant amb els filòsof, que és l’únic que ha estat en contacte amb les idees i el coneixement, i està preparat per governar. Així mateix és la part irascible la que esdevindrà l’aliada de la racional i representa als súbdits que estan al servei i disposició del governant, o sigui als guerrers.

En la tercera i última intervenció de Sòcrates, el filòsof es refereix a les dues parts esmentades anteriorment com les més properes al coneixement, a la veritat i a les idees, i com estan instruïdes en el bon camí han d’imposar-se a l’última part que és la concupiscible, representada per la major part de la població, persones ignorants que es mouen principalment per la set d’egoisme i avarícia dels béns personals. També diu que s’ha de vigilar cuidadosament i controlar a aquesta part concupiscible, encarnada per la gran majoria de ciutadans, és a dir els governats, per tal d’evitar que hi hagin possibles revoltes, canvis en el govern, tots impulsats pels desitjos de riquesa, plaers i béns personals. Finalment Plató acaba dient que aquesta part concupiscible no pot regnar de cap de les maneres, ja que en el poder exerciria una esclavització i repressió sobre els altres, donaria lloc a formes de govern inapropiades, i es desviaria del principal objectiu que és assegurar i aconseguir el bé comú a la societat. Per tant únicament el filòsof que és qui realment està preparat per a aquesta funció és qui ha de governar i de qui és vertaderament el càrrec de cap d’estat, un estat orientat cap a la perfecció.

Podem relacionar la teoria de plató sobre l’ànima amb la teoria pitagòrica d’aquesta mateixa , que defensava també la seva existència i immortalitat i que va esdevenir una gran influència per a Plató.

Activitat 37. El coneixement racional

Aquest text de Plató pertany a la seva obra titulada Cràtil, escrita en la etapa de maduresa de l’autor, i fa referència al coneixement i la seva existència.

Plató diu que resulta impossible que fins i tot el coneixement existeixi, ja que totes les coses canvien contínuament, adoptant noves formes i conceptes, per tant el que avui és d’una manera demà canvia i ho és d’una altra. Per tant a causa d’aquest canvi perpetu en les coses ni tan sols el coneixement existeix, no podem captar el coneixement en sí. Tot i que aquesta concepció que evoca el filòsof pertany al món sensible de les coses concretes, la còpia realitzada pel Demiürg a partir de l’altre món, l’intel·ligible de les idees. Al igual que en aquest món sensible resulta impossible arribar al coneixement, captar la bellesa i les vertaderes qualitats de les coses, és en el món intel·ligible on romanen les idees en sí i on es troba l’essència dels objectes copiats, i és en aquell món on sí que podríem arribar a assolir el coneixement, degut a la seva perdurabilitat i eternitat.

Aquesta concepció de Plató es pot relacionar perfectament amb la teoria d’Heràclit d’Efes, qui sostenia que totes les coses canvien i flueixen, és a dir que res no roman. Segons evocava el filòsof, tots aquests canvis estan regulats pel lógos, que esdevé la raó universal, la mesura dels canvis. Per tant ambdós filòsofs es mostren partidaris de defensar el canvi i el flux de les coses, tot i que Heràclit únicament feia referència al món sensible i Plató esmenta que existeix un altre món on les idees romanen sempre igual, i és en allà on existeix el coneixement.

Activitat 36. Ciència (episteme) i opinió (doxa)

Aquest text pertany a un fragment del llibre V de l’obra de Plató titulada República, escrita durant la seva etapa de maduresa, i que principalment fa referència als dos graus del coneixement sobre els quals es fonamenta la seva teoria d’aquest.

Plató parteix de la teoria en la qual el coneixement es basa en dos conceptes elementals, l’opinió i la ciència, és a dir que hi ha dos graus del coneixement. El primer es basa en les coses particulars, els objectes sensibles i per tant no esdevindrà un coneixement fiable ja que manca d’objectivitat i validesa universal, mentre que el segon es basa en les idees i resultarà el foment i la base del coneixement.

En aquest context, i tal com diu el text, és el personatge del filòsof qui és capaç d’assolir el coneixement de les idees a través de la ciència, i qui arriba a la vertadera essència de les coses, per tant per la seva saviesa pura podem dir que la seva forma de conèixer és el saber. Plató diu que les persones normals i corrents no són capaces de realitzar tals fites, ja que únicament poden percebre les coses en la seva aparença, partint d’opinions subjectives, i per tant la seva forma de conèixer serà l’opinió. Sí que és cert que els humans observen bellesa i qualitats positives en les coses ja que els objectes sensibles que capten són una còpia i imitació de la seva corresponent idea del món intel·ligible, però que el do i la capacitat de veure les coses en la seva autèntica essència, veure les idees tal com són, això únicament els filòsofs ho poden realitzar, dels quals n’hi ha ben pocs. La tasca d’aquest serà, per tant, educar i guiar a la resta d’éssers humans que viuen, com diu, dormint i són ignorants, i per mitjà de l’adoctrinament podran passar de l’opinió a la ciència, podran despertar finalment i veure la veracitat de les coses i assolit d’aquesta manera el món intel·ligible.

Tot i que presentant una teoria diferent, Heràclit va esmentar en la seva filosofia un tret que caracteritza als homes i que Plató en aquest fragment també ho evoca, la ignorància dels homes. El filòsof d’Efes va esmentar que els homes esdevenien ignorants ja que realitzaven la seva vida diària preocupant-se únicament pels aspectes que els envoltaven, sense adonar-se de l’existència del lógos, per tant tan sols tenien en compte els objectes i elements sensibles del seu voltant. Plató també adopta una actitud crítica davant els homes i així mateix els anomena ignorants, ja que no poden conèixer les coses tal com són realment, no poden arribar a la seva essència i necessiten l’ajuda d’un personatge savi que els adoctrini i els condueixi cap al coneixement vertader, és a dir el de les idees.

També podem relacionar la figura del filòsof guiador i adoctrinador que Plató esmenta en el text amb el propi Sòcrates, ja que aquest fonamenta tota la seva filosofia en el diàleg, que és el mitjà a través del qual el filòsof ha d’educar a les persones per conduir-les cap al món de les idees, utilitza per tant la dialèctica. A més també podem relacionar amb aquest context la ironia socràtica ja que aquests homes que són incapaços de captar les coses en la seva essència i arribar a la veritat, per tant el filòsof els haurà de convèncer de la seva ignorància perquè se n’adonin que són limitats i puguin començar a aprendre. El mateix Sòcrates va anar descobrint progressivament la veritat que els altres porten al seu interior, va donar llum a les idees, intentant despertar coneixements que ja tenen en el seu interior les persones partint del punt 0 o ignorància.

Sòcrates evoca que les persones tenen els coneixements en el seu interior però els han d’anar despertant, i això es pot relacionar amb el record o reminiscència de Plató, segons el qual les persones compostes d’ànima, posseïm en el nostre interior tots els coneixements, ja que l’ànima abans de caure en el món sensible ha vist i ha entrat en contacte amb les idees. Quan aquesta ànima entra en els homes s’oblida de totes les idees, tot i que aquestes es troben latents, i esdevenen idees innates de les persones que es poden anar recordant mitjançat el record o la reminiscència. Per tant les persones podem assolir de nou el coneixement a través del contacte amb les coses o bé, a través de la dialèctica, que en aquest cas seria amb el filòsof adoctrinador de Plató.

Activitat 35. El Demiürg com a causa ordenadora del món

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra coneguda com a Timeu i fa referència al Demiürg o artesà, el terme amb el qual el filòsof designava al principi d’ordre que conté la causa del món.

Per entendre millor el que Plató ens pretén comunicar a través d’aquest fragment, cal esmentar breument les idees de la seva teoria, segons la qual afirma que existeix una dualitat de móns. Un és el món sensible, el de les coses particulars i concretes, mentre que l’altre és el món intel·ligible, al qual pertanyen les idees. Per tant separa les coses tangibles de les imperceptibles. Partint d’aquesta teoria diu que tots i cadascun dels objectes del món sensible tenen la seva corresponent idea en el món intel·ligible, i també diu que les coses participen de les idees, però alhora aquestes hi són presents a les coses com un paradigma al qual volen arribar.

Seguint el text i segons diu el filòsof, tot el que neix ho fa per un motiu, és impulsat per una causa que dona lloc a la seva existència i l’explica. Aquesta no és res més que la idea de la cosa en sí, és a dir que la causa del naixement de quelcom és la seva idea corresponent en el món intel·ligible, a la qual pretenen arribar. En aquest context Plató introdueix el concepte de l’artesà o Demiürg, que segons ell és el principi que ordena la matèria, la qual afirma que ha estat sempre present, ja que l’és no pot sortir del no res, influència clara de la teoria de Parmènides. Aquest Demiürg que és intel·ligent, pren d’exemple i de model les idees que pertanyen al món intel·ligible, modela i dona forma a la matèria, i finalment configura el món sensible. Per tant aquesta teoria també ens comunica quin és l’origen del món sensible, format pel Demiürg.

Cal destacar que Plató diu que el Demiürg es concentra i utilitza de model el món de les idees, que és bell, etern i immutable, i és gràcies a això que esdevé perfecte. Però si pel contrari utilitzés un model sotmès al naixement, és a dir que ha estat engendrat, que és tangible i està sotmès a les lleis físiques pròpies del món sensible, aleshores la seva obra, el seu resultat, no seria bell, perquè el model que ha utilitzat per a formar quelcom no és perfecte.

A continuació en el fragment, el filòsof explica a través d’hipèrboles com el Demiürg, un principi d’ordre dotat d’una enorme intel·ligència, ha escollit el món intel·ligible de model per les seves excel·lents qualitats per a donar lloc a l’altre món, el sensible, creat per la més perfecta i bona de les causes, l’artesà.

Finalment Plató conclou dient que aquest món sensible configurat pel Demiürg amb molta cura i destresa, és una còpia idèntica del món intel·ligible. Tot i que cal destacar que és possible que l’artesà hagi intentat recrear en un món el que hi ha a l’altre, però la diferència és que en el sensible les idees estan representades a través de coses concretes, i per molt que hi participin d’ella no són la idea, per tant esdevenen quelcom propi.

Activitat 34. Comentari del fragment del mite de la caverna

Aquests textos de Plató pertanyen a la seva obra coneguda com a República, i es troben dins de llibre VII. Es tracta principalment d’un diàleg entre Sòcrates i Glaucó, i fa referència al mite de la caverna i la significació que té aquest amb la dualitat de mons que defensa el filòsof: el sensible (coses) i l’intel·ligible (idees).

Plató ens exposa un cas en el que uns individus es troben presoners a l’interior d’una caverna. A l’entrada hi brilla una forta llum enlluernadora, i a l’interior de la caverna hi ha un foc que il·lumina l’estança. Aquests homes estan lligats de cap a peus i únicament poden mirar cap a la paret, on veuen reflectides, gràcies al foc, unes ombres de diferents tipus d’homes transportant objectes fets amb tota mena de materials. Per als presoners aquelles imatges d’ombres que perceben són l’autentica realitat, ja que tota la vida les han estat veient fins arribar al punt que consideren que allò que observen és real, sense tenir en compte que són simples projeccions d’imatges de la autèntica realitat.

Tot seguit el filòsof estableix una relació de versemblança entre l’interior de la caverna i el món sensible de les coses particulars i concretes, i també relaciona el foc que il·lumina la cova i el sol, és a dir l’astre principal del sistema solar. D’aquesta manera Plató expressa que els éssers humans a través de la realitat en la que vivim, no podem arribar a percebre ni l’autèntica veracitat ni la totalitat de les coses, ja que aquestes únicament són ombres, reflexes, del que són realment, i pertanyen al món intel·ligible, que esdevindria l’exterior de la caverna on la llum encegadora equivaldria al bé. El bé representa la meta a aconseguir, l’última fita a la qual s’ha d’arribar, i que esdevé la base de tot en ambdós mons.

Seguint l’exemple de la bellesa, a l’interior de la caverna tan sols podrien percebre quelcom bell així com les persones ho percebem a través dels sentit en la nostra realitat material, però a l’exterior de la caverna, és a dir a la realitat universal, eterna, immutable i necessària pròpia del món intel·ligible, hi és present la vertadera idea de bellesa, la entitat extra mental que té existència objectiva. Per tant aquí es pot evidenciar la diferència entre els dos mons proposats per Plató i la incapacitat de l’ésser humà per accedir al de les idees.

Plató també compara el camí des de l’interior de la caverna amb l’ascens de l’ànima humana, un tema que és molt present a la teoria platònica, sobretot dins de l’àmbit dels aspectes antropològics.

Finalment podem concloure que les persones no som res més que simples presoners d’aquest món, en el qual no podem arribar a percebre l’autenticitat dels conceptes i de les coses, ja que pertany a un àmbit molt més complex que el material i tangible. Tot i que si algú pogués aconseguir alliberar-se de les cadenes que el mantenen presoner i pogués sortir de la caverna i veure el món exterior, que passaria ? Es tornaria boig amb la autèntica realitat acostumat ja a les ombres d’aquesta, assoliria el vertader i pur coneixement ? La complexitat de les coses és molt gran i davant d’aquests fenòmens la increïble ment dels éssers humans esdevé insignificant.

Activitat 33. La tesi de Gòrgias de Leontinos

Aquest fragment de Gòrgias de Leontinos és exposat per Sext Empíric a la seva obra “Contra els matemàtics”, i fa referència a la primera tesis que desenvolupa el filòsof sobre el no-ésser. Segons afirma si quelcom existeix hauria o bé ser etern o no ser-ho. En el cas de que fos etern hauria de ser infinit, i si fos infinit no podria estar en res. Però el que no està en res no existeix. D’altra banda si no fos etern hauria hagut de començar a ser (hauria d’haver nascut, estat creat d’alguna manera), però per començar a ser, abans hauria de no ser, el que resulta impossible, ja que el no res no és, i del no res no en pot sortir res, ni pot engendrar quelcom. Així, ni és etern ni té origen, i per tant no és. Com a conclusió podem deduir que res no existeix.

Activitat 32. Una altra manera d'entendre als sofistes

Un paisatge de paraules

Naturalesa

Es tracta d’una realitat independent de la voluntat humana, que posseeix les seves pròpies lleis i funcionaments independents.

Llei

És un producte dels humans realitzat amb la finalitat d’establir certes pautes i principis per a poder mantenir una millor convivència i vida. Resulta quelcom sense el qual les persones no podríem viure ja que és la base de l’organització humana i ens proporcionen l’equilibri i l’harmonia.

Tècnica

És el mitjà a través dels quals els homes poden crear productes i artefactes d’acord amb les seves necessitats i per cobrir la insuficiència de la naturalesa humana. Davant de les mancances de les persones en determinades situacions i àmbits, aquestes mateixes són capaces d’originar quelcom que els permeti solucionar els seus problemes davant la vida i d’aquesta manera protegir-se.

Ciutat

És l’espai en el qual els homes desenvolupen la seva vida i es relacionen entre ells. Aquests individus senten la necessitat de viure en harmonia i equilibri, i a partir d’aquesta convivència podran pensar i concentrar-se en la tècnica, la naturalesa i les altres realitats que preocupen als sofistes, però partint de la ciutat com a base.

Llenguatge, raó, pensament

El llenguatge és el mitjà de comunicació entre els homes i alhora defineix la personalitat, la manera de raonar (lógos) i la manera d’actuar de les persones. Les paraules exterioritzen els sentiments i el món interior de cadascú de nosaltres mostrant com som realment (honrats, falsos, etc). Hi ha d’haver coherència entre el que es diu i el que es fa.

Educació

És una de les bases en les relacions entre els homes, i el llenguatge juga el paper de ser el que permet la comunicació entre ells, expressant el que hi ha a la ment i en el interior de cada home. A través del llenguatge es pot controlar, dominar i influenciar a l’altre.

Veritat

També es pot expressar a través de les paraules i depenent de com s’utilitza el contingut d’aquesta veritat determinarà el tipus de relació que els homes vulguin tenir entre ells, beneficioses o perjudicials. La veritat vista com una fita a aconseguir en la vida fa que l’home triï els mitjans per aconseguir-la.

Activitat 31. Comparació entre Empèdocles i Anaxàgores

Els dos filòsofs van viure durant el segle V a.c i pertanyen al grup dels presocràtics pluralistes, és a dir que defensen l’existència de més d’un principi. Tot i que van desenvolupar les seves tesis filosòfiques per separat sense adonar-se van posar en comú diversos punts que són presents en ambdues teories, encara que també hi ha molts altres punts en els quals no s’hi assemblen gens. Per a poder comparar els dos filòsofs primer de tot veurem de manera resumida els pilars sobre els quals es recolzen les seves teories:

• Empèdocles: Segons ell són quatre els elements que formen el principi de tot el que existeix (aire, terra, foc i aigua). La multiplicitat dels éssers de la naturalesa s’explica gràcies a la mescla i a la separació d’aquests elements, que sempre romanen per molt que les coses canviïn. Són els principis d’amor i odi els motors del món, l’origen d’allò que uneix o desuneix la naturalesa, de manera que el primer uneix i el segon separa.

• Anaxàgores: Segons ell tots els éssers es componen d’unes llavors que va anomenar homeomeries, i allò que defineix a un ésser determinat són les homeomeries que predominen en ell. Aquestes homeomeries són eternes i immutables, qualitativament diferents, poden dividir-se infinitivament, ... però hi ha una cosa que no tenen, moviment. És per això que necessiten un element extern que afavoreixi que aquestes llavors comencin a barrejar-se, i aquest és el nous.

Un cop estudiades les teories d’ambdós filòsofs podem observar com tots dos parteixen de la base de que no hi ha únicament un principi, sinó més d’un (pluralistes). Tot i que mentre que Empèdocles manté que els principis són els quatre elements, Anaxàgores parteix de les homeomeries com a principis, per tant les seves teories ja segueixen camins diferents, però mantenen la mateixa idea. A més tots dos afirmen que els principis, siguin quins siguin, s’uneixen i se separen, i d’aquesta manera donen lloc al naixement de les coses o a la desaparició d’aquestes. També una de les característiques que ambdós filòsofs incorporen en les seves teories és l’eternitat i la immutabilitat, de manera que tant els quatre elements com la infinitat d’homeomeries romandran per sempre i mai es modificaran, ho faran els éssers derivats i sorgits a partir d’aquests, però els principis no. Un altre aspecte en el qual es diferencien ells dos filòsofs és el punt de vista que tenen sobre els principis, així com Empèdocles va explicar la constitució dels éssers des del punt de vista quantitatiu (els quatre elements), Anaxàgores ho farà a través de l’aspecte qualitatiu, en el sentit de que no són quatre les partícules constitutives, sinó infinitats. Finalment cal destacar que ambdós filòsofs són autors d’unes teories molt respectables i dignes d’admiració, i la característica més comuna que tenen aquests dos homes és l’anhel per cercar l’autèntica veritat sobre el principi de les coses, tema que ni dos mil anys més tard encara som capaços de descobrir.