Aquest fragment pertany a l’extracte del Tractat de la naturalesa humana, del filòsof escocès David Hume (1711-1776 Edimburg), qui basa la seva filosofia en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i en aquest text en particular realitza una crítica a la idea de substància, i parla sobre l’ànima i la ment.
Hume inicia el text parlant sobre la l’ànima, aquest concepte que durant tants anys vara tenir una gran importància en la filosofia grega, medieval i racionalista, tot i que la concep com quelcom ben diferent: segons el seu parer, aquesta no és res més que una col·lecció d’idees simples, un sistema o successió de percepcions diferents que la ment, a qui el filòsof atorga una gran importància, uneix i separa. Totes aquestes idees o percepcions són unides per la ment però manquen de simplicitat i identitat perfecte; no les podem concebre com un tot, com una unitat, sinó com un conjunt, una pluralitat.
Seguint amb el text apareix el nom del filòsof racionalista Descartes, qui vara evocar que el pensament és l’essència de la ment, proposició que Hume desmenteix considerant-la del tot inintel·ligible, atès que tot el que existeix és particular, així com totes les idees que captem de l’experiència a través dels sentits i que formen les nostres ments. D’aquesta manera les idees més fermes, fortes i veritables, també es deriven de l’experiència, la qual es converteix en el criteri de validesa, vàlid del coneixement; no parlem d’un coneixement cert sinó més aviat probable, atès a la impossibilitat d’accedir a aquest en el món sensible, l’únic existent.
Un altre concepte que apareix en el text tot i que no directament són les idees innates. Hume diu “Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen”, d’aquesta manera dóna a entendre que els sentits capten les coses, i la nostra ment elabora i processa les idees derivades de l’experiència, però les forma, no les conté prèviament en cap moment; les idees no pertanyen a aquesta, sinó que són elaborades en ella. Així Hume s’oposa a la concepció tradicional defensada entre d’altres per Plató, Sant Agustí i Descartes, els qui consideraven l’existència de les idees innates.
Finalment Hume arriba al punt més àlgid de la seva crítica a la idea de la substància i diu que no en tenim cap d’idea d’aquesta, atès que perquè una idea pugui ser considerada vàlida ha de derivar-se d’una impressió originària, i de substància no en tenim cap, ni material ni espiritual; la substància és quelcom equivalentment definible com l’ànima: un conjunt de qualitats i percepcions particulars, però que en cap moment constitueixen una essència, sinó que la ment associa idees i forma la substància pròpiament dita, però no existent. En el text Hume posa d’exemple un préssec.
David Hume, empirista escocès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important. El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen aquests poden ser falsos. A més, parla d'un ésser absolut, Déu, i de la evidència de l'existència del “jo”. Aquest pensament es totalment contrari al de Hume, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que dels sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes. A més, segons Hume, el “jo” cartesià no és més que un conjunt de percepcions que la imaginació uneix; si la impressió del jo fos sempre idèntica hauria d’haver-hi sempre les mateixes percepcions, però no és així, estem sotmesos a canvi, som víctimes del pas inevitable del temps, i d’aquesta manera mai podrem conèixer realment el que som. També es contrari en el fet que Hume intenta explicar el coneixement, i en general tota la seva filosofia, sense haver de justificar-se a través d'un ésser absolut com ho fa Descartes (entre d'altres), que atorga a Déu tot el poder.
Per acabar d’entre les dues teories de la substància, de David Hume i René Descartes, considero que la que té un major pes en mi, i per tant la considero més vertadera i probable, és la del filòsof empirista anglès. D’entrada no sóc molt partidari de la filosofia racionalista i totes les proposicions d’aquesta envers el coneixement, la realitat, la substància, la ment, etc considero que de món tan sols n’hi ha un, en el que el temps transcorre i les persones no hi podem fer res; accedir al coneixement vertader escapa a les nostres capacitats, a la capacitat humana, és quelcom propi de déus i nosaltres som simples mortals. No hi ha cap necessita d’inventar un lógos ni un món intel·ligible, tot i que el concepte del “jo” és molt més proper a nosaltres l’enfocament que Descartes fa d’ell el considero massa exarcebat; no podem basar-ho tot en el “jo” en nosaltres, és una mostra massa exagerada d’egoisme i subjectivisme, un error més de la filosofia occidental i el mal ús que en fa aquesta del llenguatge. Per tant la postura de Hume la identifico amb la més probable de que sigui certa: el temps passa, res no roman, i si seguim amb la seva teoria filosòfica de la substància aquesta únicament és un conjunt de qualitats, percepcions i atributs, el tot és una pluralitat, el resultat d’una suma, i la persona que varem ser anys enrere és el conjunt d’unes determinades percepcions donades en un moment i unes condicions particulars, les quals no poden ser de cap manera les mateixes que en el moment actual. Així, sí que som la mateixa persona però no el mateix “jo”, la mateixa essència, la mateixa substància. Està bé pensar i reflexionar per nosaltres mateixos, però de vegades cal tocar de peus a terra i ser realistes, identificant-nos d’aquesta manera amb el nostre amic Hume.
