Activitat 45. L'exemple del tros de cera

Aquest text correspon a un fragment de les Meditacions metafísiques,II de René Descartes, i tracta principalment sobre la impossibilitat de conèixer els cossos mitjançant la percepció sensible, atès que s’han de conèixer mitjançant una inspecció de l’esperit o enteniment.

Descartes coneix amb claredat i distinció la seva naturalesa com a subjecte pensant (“penso, després existeixo”). A continuació la preocupació del filòsof serà sortir d'aquest coneixement immediat de la seva existència, per dirigir-se cap a la realitat exterior a ell. Aleshores es pregunta: Com podem conèixer? Com podem afirmar altres existències? Per respondre a això Descartes examina acuradament diferents possibilitats de conèixer mitjançant l'exemple del tros de cera.

En primer lloc es refereix als sentits, dient que no podem confiar en el que ells ens mostren perquè les qualitats sensibles o accidentals dels objectes (color, sabor, aromes, etc.) estan subjectes al canvi, però són supèrflues ja que encara que aquestes varien no afecten el que l'objecte és, la seva essència, en aquest cas “ser” la cera.

En segon lloc Descartes es refereix a la imaginació que ens permet conèixer la cera com a cos físic extens; però tot i així mai podríem imaginar tot el canvi que l'extensió (longitud, amplària, i profunditat) i la figura podrien tenir. D'aquesta manera conclou dient que no podem conèixer la cera pels sentits o imaginació sinó gràcies a l’enteniment que ens permet tenir la idea de la cera.

Diem llavors que tenim una idea clara i diferent que “som”, però és important destacar que l'existència d'idees en el nostre pensament no és prova de l'existència de les coses que elles representen fora de la nostra. Així trobem el que ell anomena idees innates; una d'elles serà la idea de si mateix que mitjançant aquest exemple ha estat reforçada (idea de substància pensant finita = res cogitans) i la idea dels cossos (idea de substància extensa finita = res extensa).

Un altre filòsof molt semblant a Descartes és Plató, qui ja va parlar en el seu moment sobre la impossibilitat de conèixer l’essència de les coses per mitjà dels sentits. Plató va determinar que el coneixement sensible no és un coneixement fiable, i Descartes comparteix aquesta opinió, tot i que mentre aquest últim se centra en un únic món, el primer va realitzar un dualisme ontològic entre dues realitat, afirmant que en el sensible no, però en el món de les idees si que és possible conèixer les essències.

Activitat 44. Una altra formulació del cogito

Aquest fragment pertany a l’obra titulada Meditacions metafísiques, de René Descartes, i tracta fonamentalment sobre el caràcter d’indubtabilitat de l’existència del “jo”. Podem situar aquest text en el moment en que Descartes a través del seu dubte metòdic ja ha dubtat de tot: dels sentits, de la realitat i de les veritats matemàtiques; per tant de la única cosa de la que li queda dubtar és del fet que ell dubta, que ell es qüestiona conceptes, realitats, experiències, etc.

El filòsof inicia el fragment plantejant si a més de tot allò, de totes les coses de les quals ha dubtat, hi ha quelcom de naturalesa diferent, de la qual no es pugui dubtar baix cap concepte, atès que pel seu caràcter ha d’existir necessàriament. Aleshores es planteja si tot allò que ell és, tot allò que pensa, que reflexiona, en definitiva tots els seus atributs, no han estat dipositats al seu cos per obra d’algú altre; en aquest cas Déu, un Déu creador que esdevé garantia de la veritat i es converteix en unitat. Però Descartes diu que tampoc és necessari que allò que ell és hagi estat creat per Déu, que també és possible que el filòsof sigui la seva pròpia causa; fet que més endavant demostrarà que és impossible que Déu sigui la causa de l’home, ja que una substància infinita no pot ser la causa d’una finita. D’aquesta manera que és ell ? que som les persones ? Perquè alguna cosa hem de ser per necessitat, i el filòsof ho resolt posteriorment dient que l’home és una substància pensant: pensa, per tant, existeix.

A través del seu dubte metòdic ja ha demostrat que no existeixen els coneixements provinents dels sentits, no existeix el cel, ni la terra, ni la realitat, no existeixen fins i tot les veritats matemàtiques; ha demostrat que res no existeix, a excepció d’una cosa: ell. Si l’home ha dubtat de tot, s’ha persuadit i adonat finalment que res no existeix, ell ha estat present en tot aquest procés, essent el subjecte de totes les accions, el protagonista d’aquesta aventura d’indagació i de dubte que ha passat per diferents fases. Per tant, i consegüentment de tot això l’home ha d’existir indubtablement.

Tot seguit introdueix la hipòtesi del geni maligne, present en la seva tesi sobre les veritats matemàtiques, evocant que hi ha un ésser que empra tota la seva força per enganyar-lo, confondre’l i que no se n’adoni de la veritat, la qual és representada per Déu, el creador sincer que mai ens enganyaria, essent aquest geni maligne enganyador una espècie de diable, i representant així l’antítesi entre el rei del cel i el rei del infern. No obstant, que aquest geni maligne intenti enganyar a l’home resulta quelcom positiu, perquè prova que està intentant enganyar-lo, pertorbant la seva pau a través de tretes; i si actua sobre ell vol dir que existeix. Així altra vegada podem observar com indubtablement l’home ha d’existir.

Finalment, i després d’haver sintetitzat totes aquestes proposicions, Descartes demostra com la seva hipòtesi de l’home com a substància pensant i existent és certa.

En el text podem observar com Descartes es planteja si tot allò que ell és, que pensa i es qüestiona, és a dir el seu coneixement, ha estat dipositat en el seu esperit per Déu o qualsevol altre poder, i això es pot comparar amb la concepció del coneixement com a il·luminació plantejada per Sant Agustí. El filòsof medieval considera que l’home posseeix al seu interior una sèrie de veritats innates, les quals han estat dipositades virtualment en la nostra memòria i actualitzades en la seva contemplació pel Verb, en qui existeixen eternament aquestes veritats. D’aquesta manera el coneixement per a Agustí d’Hipona és una acció de Déu en nosaltres i una mostra de la seva presència interior com a Mestre il·luminant que ens ensenya la veritat i ens remet a Ell.

Activitat 43. Distinció entre el somni i la vigília

El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra Meditacions metafísiques de Descartes i tracta principalment del dubte de la realitat, és a dir, de la dificultat de distingir el somni i la vigília; la possibilitat que les coses fossin imaginàries.

Primer de tot Descartes inicia el fragment reconeixent que tot allò que el filòsof ha après fins al moment parteix dels sentits, des de les coses més simples fins als conceptes que semblen més viables, segurs i vertaders. No obstant, aquests sentits ens enganyen, i només que ho facin una vegada ja és molt probable que ho tornin a fer en altra ocasió, per tant s’ha de dubtar d’ells. És el que el filòsof anomena dubte dels sentits: s’ha de dubtar d’aquells coneixement que parteixen dels sentits, perquè ens enganyen; no ens en podem refiar d’allò que ens enganya de vegades, i els sentits ho fan, per tant el coneixement sensible esdevé un coneixement de coses probables, no fermes.

Tot seguit el filòsof continua dient que tot i que no ens en podem refiar dels sentits, hi ha idees, coses, de les quals no podem dubtar malgrat les percebem a través d’aquests sentits enganyadors. Aquí és on apareix la figura del “jo”, l’eix central de la filosofia cartesiana; Descartes diu que ell existeix, i que no pot dubtar de la seva existència, tot i que si que pot dubtar que tot el que l’envolta sigui no més que un mer somni. Que ell està assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb un paper a les mans i envoltat d’altres coses producte de la natura, no es pot dubtar ? El filòsof diu que sí; ell pensa, i si pensa consegüentment existeix, però la natura que l’envolta és la realitat o un somni ?

Per seguir parlant d’aquest tema posa un exemple: Descartes no dóna crèdit al observar com estant desperts molts homes viuen d’acord amb un somni, creient-se el que no són, enganyats amb les seves pròpies mentires, fent d’ells mateixos un personatge vivent fictici fruit de la seva follia; quelcom semblant al que fa Descartes quan somia, s’imagina a ell mateix en unes altres circumstàncies, un altre entorn, una altra vida, tot el que és propi d’un somni irreal, malgrat que en el somni tot sembla ben real. D’aquesta manera hi ha homes que desperts somien i altres que somiant creuen que estan desperts, i davant d’aquest conflicte ni el propi Descartes sap distingir amb nitidesa ni té cap mena de proba que li doni la resposta; així que davant de la impossibilitat de distingir ell somni de la vigília, s’ha de dubtar de la pròpia realitat.

Uns altres filòsofs que compartien aquesta visió de la realitat, i es mostraven partidaris de no refiar-se’n de res, eren els escèptics. Segons deien no podem conèixer les coses en si, ja que la sensació només te a veure amb l’aparença; no es pot dir que això és sinó que això em sembla. No ens en podem refiar de la raó perquè els seus coneixements es basen en les sensacions; tot el que és exterior a la persona és indiferent i sovint ens hem de decantar per allò més probable però no pas per això cert, davant la impossibilitat d’arribar a l’essència de les coses. Els escèptics s’abstenen de tot judici, no creuen que res que els envolta sigui real, dubten de tot, i aquí és on coincideixen amb el pensament de Descartes i el seu dubte metòdic.