Activitat 30. Comentari del fragment de Parmènides

Aquest text de Parmènides d’Elea resum perfectament els pilars bàsics de la seva teoria filosòfica, que tracten principalment sobre l’ésser.

El filòsof defensa que només hi ha una qüestió clara i indubtable que podem afirmar sense cap por d’errar: l’ésser és. Parmènides es refereix a aquest ésser com al tot, o sigui a l’Univers en general, el món existent i el conjunt de les coses reals físiques, en el qual els humans no som res més que simples ens, coses individuals. Parmènides qualifica a l’ésser d’únic, immòbil i sense fi, en el sentit de que aquest no canvia mai, sinó que són els seus integrants els que es van modificant al llarg del temps, però el tot sempre es manté fixa i immutable. També parla sobre l’origen de l’ésser el qual no en té, ja que perquè sorgeixi quelcom ha d’aparèixer d’algun lloc, i del no-res no en pot sortir res. Per tant, segons ell, resulta impossible que l’ésser hagi estat creat i d’aquesta manera se’l qualifica d’etern, no té naixement ni fi, sempre ha estat i sempre serà. Resulta lògic deduir que el no-ésser no pot ser ésser ni pot ser pensat, ja que pertany al no-res, no té cap manera de crear-se d’un lloc que no hi és, el qual no té forma. Així com l’ésser tampoc pot passar a no-ésser perquè d’allò que ja existeix, que té una composició i una matèria corpòria, no pot passar a quelcom que resulta impossible d’imaginar ni que no existeixi. Finalment podem concloure que Parmènides tenia en ment una visió molt global i immutable de la realitat, la qual no canvia mai. L’ésser no canvia, ha estat i serà sempre el mateix, som nosaltres els ens els que estem sotmesos a transformacions contínues, però cap d’aquestes farà que l’ésser arribi a desaparèixer fins i tot encara que la raça humana i la Terra desapareguin, perquè com hem dit anteriorment, de l’ésser no és pot passar al no-ésser, i a l’inversa.

Activitat 29. Els textos d'Heràclit

Aquests textos d’Heràclit d’Efes parlen sobre la seva teoria respecte a l’existència d’un “lógos” universal, el canvi perpetu en totes les coses i la lluita dels contraris, és a dir les tesis bàsiques sobre les quals es fonamenta la seva filosofia.

Segons diu el filòsof tot flueix, tot està sotmès a canvi, i la mesura que regula aquests és l’anomentat “lógos”, és a dir, la raó. Els homes, defensa, són uns ignorants, els anomena inexperts, ja que desconeixen completament la seva existència i realitzen la seva vida diària sense cap mena de preocupacions, tot i estar sempre present aquest “lógos” permanentment. Partint de la seva idea del canvi afirma que totes les coses en són una, és a dir que tot neix i acaba en un lloc, i aquest és la naturalesa, que es troba contínuament en un canvi perpetu. Això es deu al que ell anomena unitat de contraris, o sigui que aquesta natura és el lloc on els contraris s’oposen permanentment portant a terme una relació de simbiosi en la qual es necessiten mútuament i no poden viure l’un sense l’altre. Aquesta lluita contínua està simbolitzada pel foc (“arkhé”) que segons Heràclit és el principi de totes les coses ja que sempre ha romàs en la naturalesa des del inici dels temps. Finalment acaba dient que és gràcies a l’oposició dels contraris que s’aconsegueix una “physis” (natura) harmonitzada, ja que mitjançant la lluita contínua les forces i les coses s’equilibren mútuament i d’aquesta manera és possible l’existència d’una raó universal que regula els canvis successius que tenen lloc a les coses, i permeten així que totes les persones inexpertes puguin tenir una vida plàcida i tranquila.

Activitat 28. El fragment d'Anaximandre

Aquest fragment pertany a Anaximandre de Milet i tracta fonamentalment sobre l’ápeiron, el terme que ell utilitzava per referir-se al principi i l’element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.

Anaximandre va seguir els passos del seu mestre Tales de Milet, intentant descobrir quin és l’origen de les coses, però va anar molt més enllà. Mentre que aquest últim defensava l’aigua com a principi de tot, el seu deixeble estava convençut que hi havia un altre món, una altra realitat en la qual naixien totes les coses i posteriorment morien. Com a éssers humans que som formem part d’un cicle vital que comença amb el nostre naixement i culmina amb la mort, això és un fet inamovible i contra el qual no hi podem fer res. Anaximandre entenia quelcom com una mena de càstig per part d’aquest món o realitat originària, que ens atorga el privilegi de la vida i ens el treu mitjançant una eina poderosíssima anomenada temps.

Comença un nou curs !