Activitat 58. La felicitat segons Mill

Aquest fragment pertany a l’obra de John Stuart Mill titulada L’utilitarisme (1861), i tracta fonamentalment sobre la felicitat, aquell estat d’ànim que es produeix en la persona quan creu haver aconseguit una fita desitjada.

Abans d’iniciar l’anàlisi del fragment en qüestió, cal descriure breument la tesi del filòsof anglès. John Stuart Mill, un dels principals autors de l'utilitarisme, considera que una acció és correcta quan proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones; per això, per decidir si una acció és correcta ha de calcular la quantitat de bé o mal generada per una acció i, en funció d'aquest fet, decidir. El que té valor és el valor del benestar en la vida dels individus. Els interessos de tots els ciutadans tenen exactament el mateix pes, i per això, la felicitat s'aconsegueix millor quan la societat deixa lliures als ciutadans per perseguir el que ells pretenen com a felicitat.

La felicitat és l'única finalitat suprema per a l'ésser humà, i John Stuart Mill ho justifica considerant que l'única evidència per afirmar que alguna cosa és desitjable és que la gent la desitja. La gent desitja ser feliç i persegueix la felicitat com un autèntic objectiu de la seva vida. Tot el que desitgem ho fem sobre la consideració que ens proporciona plaer. Cal distingir entre el que desitgem, ja que ens fa feliços, del que desitgem per poder arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem felicitat, són el camí cap a la felicitat, atès que podem arribar a un major nivell de la comprensió de la felicitat a través del coneixement i l'experiència.

Davant de la concepció tradicional de la felicitat, com a idea suprema, diferent dels diferents mitjans per aconseguir-la, Mill considera que gràcies al fet que aquests mitjans ens podem proporcionar la felicitat, el desig d’assolir-los esdevindrà la pròpia cerca de la felicitat, ja que en obtenir-los estarem més propers a la felicitat final “allò que abans es desitjava com un instrument per aconseguir la felicitat, passa a ser desitjat per si mateix (...) des del moment que és desitjat per si mateix esdevé una part de la felicitat (...) la persona és feliç amb la seva mera possessió”. Mill desmenteix que la felicitat sigui una idea abstracta, sí que existeix en la mesura que assolim aquests mitjans que contenen la felicitat en si mateixos, tot i que mai podrem assolir la felicitat en termes complerts. Com diu el filòsof, és un tot concret: la felicitat com a idea general concretada en els petits detalls que perseguim per arribar a ella.

Així, John Stuart Mill considera que només el plaer és desitjable en si mateix, i que les accions seran considerades correctes o incorrectes en funció de si proporcionen la felicitat dels interessats o no. Cal assenyalar que considera la felicitat com la cerca del plaer i la fugida del dolor. No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors i plaers inferiors, i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una clara influència del pensament d'Epicur i d'Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l'ésser humà: el coneixement, i el treball intel·lectual. Per això afirmarà en la seva frase més cèlebre: "És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet".

Podem comparar la teoria de la felicitat de Mill amb la d’Epicur: La primera semblança entre ambdós filòsofs la trobem en el més bàsic dels seus sistemes ètics: en l'objectiu de l'ètica.

Segons Epicur, l'objectiu de l'ètica consisteix a aconseguir la felicitat i la manera d'aconseguir-la és buscar el que produeix plaer i evitar el que produeix dolor. Aquest mateix enfocament és adoptat per Stuart Mill quan sosté: "el plaer i l'exempció del dolor són les úniques coses desitjables com a finalitats". Per tant, d'aquesta comparació podem afirmar que les ètiques d'Epicuro i Stuart Mill es basen en un mateix concepte: la felicitat.

D’aquesta manera veiem que ens trobem davant de dos sistemes ètics amb grans semblances entre si. En efecte, tots dos equiparen la felicitat amb el plaer i el plaer amb la contemplació intel·lectual. Seria d'esperar que dues ètiques amb tantes similituds en els seus fonaments, portessin necessàriament a conclusions similars. No obstant això, cal destacar que aquests dos sistemes es dissocien i acaben donant consells diferents per a la vida pràctica. Així, a partir d'un mateix tronc inicial, s'obren dues branques: l'hedonisme egoista d'Epicur i l'universalista de Stuart Mill.

Importància del reciclatge davant les noves tecnologies

L’altre dia varem realitzar a classe una enquesta sobre l’ús dels dispositius mòbils i les noves tecnologies. Em pregunto que n’opinen les persones que apareixen en el vídeo...

Activitat 57. L'espai i el temps

El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra del filòsof danès Justus Hartnack titulada Breve historia de la filosofia, i tracta sobre quines són les dues condicions necessàries i fonamentals que s’han de donar per a poder captar les impressions sensibles de l’experiència: l’espai i el temps.

En el text, Hartnack, únicament parla sobre l’espai, però diu que tot el que esmenta sobre aquest s’aplica d’igual manera al temps. L’autor parteix d’una distinció fonamental i lògica entre totes les coses sensibles que es troben en l’espai i l’espai pròpiament dit. Resulta impossible intuir quelcom sensible sense que estigui ubicat en algun lloc, per tant necessàriament l’espai ha d’existir; tot i que resulta impossible ubicar l’espai en algun lloc, atès que aquest equival al tot, a la globalitat, l’espai no pot superar els seus propis límits.

No obstant, Hartnack diu que no és gràcies a l’experiència que ho sabem això, que resulta indispensable que els objectes estiguin ubicats en l’espai per a poder existir i perquè les persones els puguem percebre; no és un coneixement après a través de l’experiència, no la necessitem per aprendre que tot el que existeix és perquè es troba en algun lloc i en algun moment determinat, sinó que es tracta d’una proposició que ja la tenim els subjectes cognoscents prèviament.

Per aquest motiu Hartnack evoca a Kant en el seu text, perquè és equiparable a un element a priori, que no necessita de l’experiència per a poder existir: totes les persones sabem que per què quelcom existeixi s’ha de trobar en un determinat lloc, però recuperant la distinció que realitza el filòsof al inici del text, el concepte d’espai en si mateix ha de ser necessari, i també esdevé universal, atès que tothom coneix aquesta necessitat. Nosaltres no podem conèixer l’espai en si mateix, no és comparable a una taula o un bolígraf que es percep sensiblement, en cap moment veurem un espai en si mateix pel carrer; això és degut a que l’espai mateix esdevé una condició fonamental per a tota experiència. És necessària però imperceptible, així com també ho és el temps.

Podem comparar la teoria filosòfica que evoca Hartnack, la del filòsof alemany Kant, amb la del francès racionalista René Descartes:

Un primer punt en comú és la primacia del subjecte de coneixement en la realitat. Per a Descartes és el “cogito”, el jo penso, el principi indubtable a partir del qual poder deduir tota la realitat, l'única realitat de la qual no puc dubtar una vegada que he aplicat el dubte metòdic. Kant, de la mateixa manera, posa el subjecte de coneixement com a punt de partida de la reflexió filosòfica en el seu gir copernicanokantià: solament puc saber què puc conèixer sabent el que el subjecte posa prèviament en el coneixement. Així en els dos autors el subjecte té primacia ontològica. La investigació del real parteix del jo.

Kant i Descartes poden ser considerats idealistes. De la mateixa manera que per a Kant només puc conèixer les coses en la mesura que són fenòmens, per a Descartes solament puc conèixer les coses en la mesura que són continguts del pensament.

Però, a diferència de Descartes, una valoració positiva de l'experiència per part de Kant fa que per al filòsof alemany les entitats de les quals parla la metafísica no puguin ser considerades coses reals, sinó meres idees. Si per a  Descartes la idea de substància és una idea innata que es refereix a alguna cosa real (Déu, cossos i ànimes) per a Kant és només una categoria de l'enteniment que té una funcionalitat a l'hora d'establir determinats judicis sobre la realitat. Per a Kant la categoria de substància ens permet conèixer sempre i quan serveixi per a unificar el que proporciona l'experiència sensible. És per tant una categoria de l'enteniment, i no quelcom realment existent com pensava Descartes.