Activitat 42. Comparació entre la teoria de Sant Anselm i la de Sant Tomàs

Tots dos autors defensen a través de les seves respectives teories l’existència de Déu, aquest ésser superior creador de totes les coses existents i sobre el qual es fonamenta l’Univers i la vida.

• Sant Anselm estableix una definició del creador, diu que és l’ésser més gran que el qual res no pot ser pensat. El filòsof presenta una prova racional a través de la qual intenta demostrar l’existència de Déu, i parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte el qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat. L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.

• Sant Tomàs proposa uns arguments basats en la via física i el caràcter d’indubtabilitat dels seus raonaments. Es tracten de les cinc proves de l’existència de Déu:

1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.

2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de manera que cal una primera causa eficient: Déu.

3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.

4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.

5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

Per tant podem veure com ambdós filòsofs creients consideren Déu com l’ésser suprem, per damunt del qual no hi ha res, creador de totes les coses. Així Sant Anselm ho defensa a través d’un raonament lògic i deductiu, més basat en suposicions, com la idea suprema per damunt de la qual no es pot imaginar ni pensar en res més; i Sant Tomàs també estableix com l’altre una definició de Déu més assimilable al primer motor immòbil d’Aristòtil i també a una creació del món ex nihilo, ja que creu que Déu es val de les idees de la seva ment en l’acte de la creació.

A més Sant Tomàs rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en la coherència lògica i més demostrable empíricament dels seus raonaments.

Finalment cal afegir que personalment em decanto i crec més certa la teoria de Sant Tomàs, ja que parteixo de la idea que és més cert allò que és més fàcil de demostrat, i mentre que Sant Anselm únicament diu paraules i no demostra res, Sant Tomàs indaga molt més en la filosofia teològica i dóna més arguments i proves per demostrar que Déu és real, que el “cap” existeix i és la causa i origen de tot.

Enllaç a un vídeo on parlen de Sant Tomàs i la seva teoria (és només la primera de les tres parts de que es compon el vídeo)

http://www.youtube.com/watch?v=HNyJfrOQXvA

Activitat 41. La irresoluble qüestió del mal

Aquest text pertany l’obra titulada Confessions, de Sant Agustí, on narra la seva autobiografia i la conversió al cristianisme, i concretament el text parla sobre el tema del mal, un tema que va turmentar al propi filòsof durant molt de temps.

Primer de tot Sant Agustí parla sobre la concepció del mal que ell tenia al principi, quan formava part de la secta dels maniqueus, els quals consideraven que hi havia dos principis: bé i mal, i la mateixa concepció que la gran majoria dels creients tenen. El defineix com quelcom propi, com una substància corpòria, la qual associa al color negre, deforme, corrupte, és a dir que és malvada, tot el contrari a la bellesa i la perfecció; i a més com considera que Déu és incapaç de crear res dolent, perquè tot el que és creat prové del seu intel·lecte, i aquest és bo i perfecte, creu que el mal existeix per si mateix, independentment de Déu, i esdevé el seu opositor, l’ésser antagònic al creador.

Seguint aquesta teoria San Agustí inicialment, quan ingressava en els files maniqueistes, considerava que l’ésser diví era finit i no omnipotent, ja que el mal s’hi oposava a ell, a més com es mostrava partidari de creure que Déu era impossible que hagués creat res dolent, preferia pensar que aquest era producte de Déu, una part seva, a la qual li assignava forma i composició pròpia, com seria el Dimoni.

D’aquesta manera el filòsof es planteja contínuament l’origen del mal, davant la impossibilitat de que Déu que és bo, així com tot el que crea, hagués creat quelcom que pogués pertorbar l’harmonia, la pau i la perfecció de la seva obra divina. Podem definir aquesta creació com: una creació en què la criatura rep el que és propi de l’ésser en la mesura en què pot participar-hi, i és per tant una bona creació, perfecta i pura, on el mal no té cabuda.

Seguint aquestes reflexions Sant Agustí arriba a la conclusió de que resulta impossible que Déu fos creador de res dolent, per tant el problema residia en la matèria, aquella amb la qual l’ésser diví va crear tot l’Univers, d’aquesta manera la matèria és imperfecte. Així el filòsof es planteja el motiu pel qual Déu no va modelar aquesta matèria sense deixar-hi cap mena de rastre d’imperfecció, la qual és en termes reals la llibertat. La llibertat és allò que fa imperfecte la matèria, a l’home. Déu va crear a l’home lliure, li dona l’oportunitat d’escollir el seu propi destí, tot i que el creador ja sap per la seva omnipotència l’acció que durà a terme el seu bastard, però dota a la persona d’aquest gran bé i tan preuat que és la capacitat d’elecció, a partir de la qual és el propi home qui comet els errors, són les decisions que prenen les persones, el mal ús de la llibertat, l’origen del mal moral en el món, i no de Déu, qui és per definició pròpia perfecte, és un deu.

Podem comparar la teoria de Sant Agustí amb la teoria de Plató sobre la dualitat de mons, a partir de la qual aquest últim considerava que hi havia dos realitats, una de sensible (coses) i una altra d’intel·ligible (idees). Plató considerava que l’origen del món sensible era l’altre, l’intel·ligible, i que un principi intel·ligent anomenat Demiürg, prenia com a model les idees, ordenava la matèria i configurava el món sensible. Tot i que aquest món sensible era imperfecte per la matèria, i passa quelcom semblant amb el món creat per Déu, que és imperfecte per la llibertat, la capacitat d’elecció, la qual esdevé el turment de l’ésser humà, la causa tota de la desgràcia al món.

A més segons Plató la matèria sempre ha existit, ja que parteix de la teoria de Parmènides en que afirma que del no-res no pot sortir res, per tant la matèria sempre ha existit, i aquesta és ordenada per l’artesà; en canvi segons Sant Agustí la matèria també és creada per Déu, i és aquest qui decideix que sigui imperfecte. Encara que en ambdues teories hi ha una idea suprema, màxima, en la qual es troba la unitat de l’ésser i la resta d’idees, valors, atributs, i en el cas de Plató és la idea de bé, i en el cas de Sant Agustí és Déu, el creador, l’ésser suprem i omnipotent que vetlla per tots nosaltres.