Aquest text pertany a un fragment del llibre VII de la Metafísica d’Aristòtil, i parla principalment l’ésser, entès com a substància. Aristòtil comença introduint el concepte de l’universal unit necessàriament a l’ésser concret, ja que segons afirma cada substància constitueix un ésser complet en la seva unitat, equiparable a l’ésser de Parmènides però enlloc d’un sol, cada individu en constitueix un. El filòsof parteix d’una visió antropocèntrica de la realitat, per a ell l’ésser esdevé el centre i tot gira en relació a ell, les coses que li passen a aquest les anomena accidents, i no podrien existir sense la substància, mantenen, per tant, una relació de dependència amb ella. Podríem considerar la substància com a subjecte de tot, però que alhora no és predicat de res. A continuació Aristòtil parla sobre els dos principis els quals formen les substàncies individuals, que són la matèria i la forma. Segons va dir la matèria és amorfa i inerta, i allò amb que està feta una cosa, mentre que la forma és allò que fa que una cosa sigui el que és, i determina consegüentment la matèria, convertint-se en la seva essència. Algunes persones poden considerar que el principi que constitueix quelcom és la matèria amb que està formada, altres poden considerar que és la forma que la configura, però com podem observar el filòsof tenia ben clar que ambdues son inseparables, l’una no pot ser sense l’altre. Finalment conclou la seva tesi aplicant aquesta teoria a un cas particular, el d’una estàtua de bronze, sent la matèria el bronze, la forma l’aparença que presenta, i la figura en si el compost dels dos, que configuren la unitat de l’ésser i la seva totalitat.
