Aquest fragment pertany a una adaptació d’Immanuel Kant d’un llibre titulat Crítica de la raó pura. Kant es caracteritza per ser un autor força complicat i rebuscat alhora d’expressar les seves idees, tal com es pot observar en molts dels seus textos i la seva obra, però en aquest text particular es podria dir que utilitza un llenguatge molt més entenedor i s’expressa amb molta més claredat.L’autor parla sobre els tres graus de coneixement que hi ha: l’opinió, la creença i el saber. Afirmar una cosa com a certa no és més que un fet del nostre enteniment i pot basar-se en esdeveniments objectius i/o també subjectius, ja que la pròpia persona elabora en la seva ment un pensament, un anàlisi sobre la qüestió. Aleshores quan aquest pensament serveix i el poden aconseguir tenir altres persones a partir del treball del seu enteniment i la seva raó, aconsegueix un grau superior d’objectivitat i passa a denominar-se convicció. No és el mateix la persuasió, en la qual només tu, una única persona creu i té la seguretat d’una qüestió determinada i busca convèncer als altres per tal que s’uneixin a la seva causa amb la finalitat de que pensin igual que ella.
Per tant una convicció si que es pot transmetre als altres ja que es possible que les demès persones acabin assolint un pensament o una forma de veure una determinada qüestió, d’una forma semblant o igual a la que hi ha a la teva ment. No és el cas de la persuasió, que pot ser valida per a un mateix però no s’ha d’intentar transmetre als altres ja que cadascú té el seu propi pensament, que és únic i exclusiu, encara que a vegades pot coincidir amb el d’altres persones.
Arribant a l’epicentre del text podem trobar com hi ha tres nivells alhora de tenir una cosa com a certa tant en l’àmbit del pensament i l’anàlisi subjectiu, com en l’àmbit objectiu i la convicció. Primerament l’opinió és un estat d’opinió en la qual la persona, el subjecte, té com a certa una cosa però sap que no té arguments per convèncer a altres persones i ella mateixa no n’està del tot segura. Després si aquesta opinió adquireix un nivell de subjectivitat suficient, en el qual el subjecte està totalment convençut i té absoluta seguritat, passa a denominar-se creença. I finalment si a aquest convenciment personal del subjecte se li afegeix que té motius, arguments per a convèncer a altres subjectes d’es d’un punt de vista objectiu, aleshores rep el nom de saber.
Com a conclusió Kant extreu que la suficiència subjectiva, la que posseeix un mateix, s’anomena convicció, i la que és objectiva i obté el recolzament de totes les demès persones, s’anomena certesa, ja que aconsegueix el reconeixement de moltes altres ments i com té un caràcter d’àmbit general es considera que és cert quasi absolutament al 100%.
Zubiri realitza una crítica de l’actitud de l’home envers el que l’envolta i la crisi que provoca la ment d’aquest cap a la filosofia contemporània. Primer comença introduint l’assumpte parlant de la fixació de l’home respecte les coses físiques que l’envolten i afecten el seu dia a dia, segueix imaginant el que passaria si l’home s’aturés a reflexionar sobre el seu interior i les qüestions que l’omplirien el buit que té, i finalment fa una breu conclusió sobre el fragment.
