Activitat 7. El problema de la filosofia contemporània de Xavier Zubiri

Idees Principals

-L’home es deixa portar pel que passa en el seu dia a dia al seu voltant.
-Es preocupa només pel que passa a fora d’ell.
-Només veu els problemes externs.
-Té una vida en forma d’espiral, neix, creix i mor, res del que l’envolta és etern.
-Si es parés a pensar i reflexionar sobre el que hi ha al seu interior s’adonaria de que hi ha moltes qüestions sobre les que no té les respostes ni sap on trobar-les.
-Aleshores s’adonaria de que li falten moltes respostes que l’ajudessin a aclarir aquests interrogants.
-Sap que aquests dubtes van més enllà de les coses purament externes i físiques, sinó que són molt més profundes.


Títol

L’essència interior de l’home


Preguntes Doc.12

-Per què l’existència de l’home actual és centrífuga i penúltima ? Quines conseqüències té per a nosaltres ?

Perquè la seva vida és com una espiral, sempre té el mateix procediment i no fa res per canviar-ho. Només es preocupa d’aspectes externs i no es centra en buscar i reflexionar en les coses més importants.

-Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix ? Enumera les preguntes que t’has fet o et fas en aquests moments de soledat.

Sí. Que passarà quan em mori ? Serà com quan estic dormint que no m’adono de res, però amb la diferència que serà etern ? Hi ha vida a altres planetes ? Com va aparèixer la vida ? És cert que ens reencarnem ?


Comentari obert

Aquest fragment pertany a una adaptació de Xavier Zubiri d’un llibre titulat Naturaleza, Historia, Dios. L’autor va tocar molts temes al llarg de tota la seva vida, però en aquest text parla sobre el principal problema de la filosofia contemporània, que no és més que el propi pensament humà. L’home és un ésser que viu el dia a dia sense més preocupacions que tot el que l’envolta, prefereix concentrar-se en si mateix i els problemes quotidians. D’aquesta manera la seva vida passa ràpidament i és com una espiral continua, neix, creix, passen els anys i finalment mor. I això és el que li preocupa de veritat, que tot un dia s’acabarà, res ni ningú no és etern i això és l’amenaça de la vida contemporània. Però si per un moment l’home parés a pensar, a reflexionar, i mirar dins seu, s’adonaria que per dintre està completament buit. No sap res sobre qüestions essencials de la seva vida, sobre el món, la realitat, l’Univers,... Totes aquestes qüestions i dubtes pertanyen a un món i un territori més enllà de la realitat, del que és merament físic, sinó que pertany al món del pensament humà, de la intel·ligència de les persones i les seves capacitats. Depèn de cada persona donar un pas endavant i mirar en el seu interior per tal de conèixer una mica més de si mateix o seguir amb la seva buida i exterior vida, que tard o d’hora s’acabarà acabant com tot el que l’envolta.

Zubiri realitza una crítica de l’actitud de l’home envers el que l’envolta i la crisi que provoca la ment d’aquest cap a la filosofia contemporània. Primer comença introduint l’assumpte parlant de la fixació de l’home respecte les coses físiques que l’envolten i afecten el seu dia a dia, segueix imaginant el que passaria si l’home s’aturés a reflexionar sobre el seu interior i les qüestions que l’omplirien el buit que té, i finalment fa una breu conclusió sobre el fragment.
Personalment crec que Zubiri té molta raó, totes les persones estem sempre mirant tot els aspectes físics, materials i no parem a mirar el nostre interior, a satisfer els dubtes que segurament tots ens hem plantejat algun cop. Molta gent arriba a aquesta conclusió i se’n va a algun lloc per reflexionar i trobar-se interiorment, com els monjos que se’n van al Tibet, o simplement una persona que se’n va a passar uns dies al camp per reflexionar sobre un tema que li preocupa, però almenys desconecta del dia a dia quotidià i es pren un temps per a ella mateixa.