Personalment estic d’acord amb aquesta teoria i crec que és molt més coherent que la d’Aristòtil i la de Thomas Hobbes. Des del inici dels temps l’home ha viscut pràcticament sol i ha pogut sobreviure sense cap mena de dificultat. L’home prehistòric de les cavernes vivia conjuntament amb un grup molt reduït dels seus semblants, com defensa la teoria, amb aquest nombre de persones al voltant seu, ell va anar sobrevivint i aquests van resultar positius i beneficiosos per a ell, ja que estava recolzat en molts aspectes fonamentals per a aquella època, com és per exemple la caça, i gràcies a que no estava sol va poder actuar en grup i adaptar-se millor a les circumstàncies per poder sobreviure. Però que hagués passat si no hagués estat acompanyat, que des del inici no hagués tingut a ningú al seu costat ? Pràcticament el mateix. L’home no necessita a ningú més per viure, és autosuficient i independent. Clar que no s’hagués relacionat amb ningú i no s’hagués pogut desenvolupar intel·lectualment ni socialment, però aquí estem parlant sobre viure, i per fer això únicament necessita menjar, beguda i un sostre on refugiar-se del fred, i això la societat no li proporciona. Per tant no necessitem viure en comunitat per viure.Seguint en el marc històric podem observar com aquest home primitiu era innocent i benèvol, no tenia coneixement sobre moltes coses i l’únic que pretenia era aconseguir el necessari per sobreviure, sense cap pretensió més. Mirant més endavant cap a l’època dels romans la situació canvia radicalment. L’aparició dels grans imperis desperta l’àpat dels governants del moment que formen grans exercits amb la finalitat i l’objectiu d’apropiar-se d’aquells terrenys que no són seus per demostrar així el seu poder. A més també entren en joc aspectes com la submissió dels més febles davant els forts, i també l’esclavitud. També cal destacar una certa jerarquia de poder on un cap fort que regnava per sobre de les altres persones i tenia un poder superior a la resta, això és molt semblant als dies actuals on nosaltres mateixos tenim un monarca que regna sobre nosaltres i també una sèrie de persones que estam per damunt nostre, però la diferència envers aquella època és que els governants romans miraven únicament pel seu benefici propi i destacava d’ells un egoisme molt gran despertat pels béns i la propietat privada.
Arrel d’aquí s’han anat succeint durant tota la història els típics caps ambiciosos i avars que han mirat únicament pel seu benefici propi, i que per aconseguir-ho no han tingut cap mena d’escrúpols amb ningú. Exemples en són, des del personatge bíblic Judas Iscariot, deixeble de Jesús que mogut per l’avarícia ven al seu mestre a canvi d’un sac de diners, fins a dictadors molt propers a la nostre època, concretament el segle XX, com Adolf Hitler, Augusto Pinochet i Benito Mussolini.
I no únicament els governants són els únics en la història que han estat corromputs, si no que la plaga també s’ha estès pels carrers i ha afectat al ciutadà quotidià, no cal mirar més enllà del que podem observar cada dia al sortir al carrer. Un cas entre molts són els bancs. A la teoria, suposades entitats financeres que la seva funció és subministrar préstecs a la gent que els demana per tal d’ajudar-los econòmicament, i en un futur aquestes persones els retornaran els diners amb uns petits interessos com a mostra de compensació. A la pràctica, uns corbs carronyers que només miren per a ells mateixos i pensen en fer diners, no concedeixen préstecs a quasi ningú i exclusivament ho fan a aquelles persones que saben amb total seguretat que els retornaran tots els diners i amb els interessos, sense comptar que no pararan fins a xuclar-te tota la sang i et deixin escurat, es clar. Altres casos més greus són els polítics, les suposades persones que han d’intentar que el nostre país prosperi i facilitar-nos les coses per tal de que nosaltres els ciutadans puguem viure més tranquil·lament i amb més comoditats, sabent que aquelles persones escollides per nosaltres mateixos estaran treballant per tal d’aconseguir aquests objectius tan meravellosos. Posteriorment ens adonem que aquest món tan meravellós i perfecte en el que ens creiem que vivíem no existeix, ja que avui en dia l’únic que fan aquests, és mirar pels seus propis interessos personals, discutint entre ells en lloc de dialogar per sortir endavant i endeutant-nos a nosaltres que estem fins a l’aigua al coll, i després és quan surten a les noticies molts casos de corrupció política, fruit de la seva avarícia i egoisme propi que fa que la seva única meta sigui tenir les butxaques ben plenes de diners i un bon xalet en la Moraleja.Per tant podem arribar a la conclusió de que la única cosa que resulta perjudicial per a nosaltres no és res més que nosaltres mateixos. Si convisquéssim sols podríem romandre tranquils i tindríem una vida senzilla i plaent, potser si que no ens relacionaríem amb cap persona però el no comptar amb ningú ens faria centrar-nos en la nostra vida, diuen que l’ignorant viu feliç en la seva ignorància, doncs nosaltres al desconèixer que és el contacte i la relació amb els altres no ho trobaríem pas a faltar. I en el cas de que convisquéssim únicament amb un grup reduït de persones tot resultaria positiu per a nosaltres, ja que es treballaria conjuntament i cooperativament per tal de prosperar i no hi hauria superioritat ni discriminacions de cap tipus. Malauradament la realitat no és aquesta i cal que ens adaptem al que passa actualment a la nostra contaminadora i nociva societat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario