Activitat 52. Crítica al principi de causalitat

Aquest fragment pertany a l’extracte sobre el Tractat de la naturalesa humana, del filòsof escocès David Hume (1711-1776 Edimburg), qui ell mateix cataloga la seva filosofia com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l’acció humana, és senzilla i clara; i en aquest text en particular fa una referència a la crítica del principi de causalitat, defensant que la relació entre causa i efecte es basa en l’experiència i és impredictible.

En el text, Hume cita a Adam, ésser el qual si que té coneixement però el que no té és experiència prèvia, és a dir, no té passat. Hume diu: “la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme, que el curs ha d’estar d’acord amb el passat”. El que pretén dir l’autor és que no hi ha cap fonament per suposar que en el futur de les mateixes causes se’n vagin a derivar els mateixos efectes; esperem en el futur efectes semblants al passat, hi ha així una esperança de futur ja que l’ésser humà és un animal de costums, d’hàbits.

Seguint amb el text diu: “afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat”, d’aquesta manera evoca que l’experiència no ens mostra que una determinada causa produeixi un determinat efecte, sinó que uns fets s’esdevenen en una conjunció constant. No hi ha certesa absoluta sobre res, només hi ha probabilitat de que quelcom succeeixi. Així continua: “estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat”. La teoria de Hume diu que el costum no produeix un coneixement sinó només creença, és una part sensitiva de l’ésser humà. Pel que fa a aquesta teoria el filòsof creu que no té cap fonament racional, es basa en l’hàbit o costum; el costum no forma part de la raó sinó de l’aspecte sensitiu de la naturalesa humana, és guia dels nostres actes.

Finalment el filòsof arriba a la conclusió que no podem estar segurs de res del que succeirà en el futur, només podem creure que succeirà tal i com ho ha fet fins ara, però res no impedeix que el que s’esdevé avui no ho faci demà. No obstant, Hume no és considerat un escèptic absolut, radical, sinó moderat, atès que almenys parla i creu en les creences.

La principal diferència entre Hume i autors com Plató, Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino és que Hume considera que la manera més fiable de conèixer la realitat és per mitjà de les impressions donades pels sentits mentre que Plató, Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino creuen que el camí a la veritat és la raó.

Una altra diferència important amb Aristòtil és la teoria potència-acte, atès que Hume creu que els conceptes de causa i efecte estan condicionats pel costum que en fer alguna cosa ocorri sempre el mateix però res ens assegura que això vagi a ser sempre així, per tant no podem assegurar que alguna cosa sigui la causa d'una altra, afegint a això que no posseïm cap tipus d'impressió de la causa simplement percebem dos fets diferents que relacionem en les nostres ments.

Amb aquest raonament ensorra la creença de Sant Tomàs d'Aquino que Déu existeix associant-ho amb la causa motora (Déu com a causa primera de la resta de causes i que és causa de si mateix).

També discrepa amb Descartes en l'ús de la raó com a mètode per arribar a la veritat per mitjà del dubte que porta a Descartes al raonament “Penso després existeixo”, al contrari que Hume que opina que el que ens porta a creure que existeixim és que percebem i que així i tot no podem estar segurs de la nostra existència ja que no tenim percepcions directes del “jo”.

Activitat 51. Anàlisi de la causalitat

Aquest fragment pertany al Tractat de la naturalesa humana, obra més important del filòsof escocès David Hume, qui va néixer al 1711 i va morir al 1776 a Edimburg. La seva filosofia està catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l'acció humana, i és senzilla i clara.

El text tracta fonamentalment sobre el tema de les qüestions de fet, un dels dos objectes de la investigació humana que Hume distingeix. Aquestes qüestions de fet no han de ser necessàries i el coneixement que ens proporcionen depèn de l'experiència sensible, per això és un coneixement probable, atès que no en podem estar segurs del tot. Entre aquestes qüestions de fet hi ha una relació de causa i efecte, és a dir, una és la causa i una altra l'efecte que se’n deriva; perquè es produeixi aquesta relació entre dues qüestions de fet, han de succeir tres circumstàncies: la contigüitat, la prioritat i la conjunció constant.

Hume diu: La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. Podem separar i unir idees com vulguem però s’ha de seguir uns principis o lleis per les quals la ment passa d’una idea a una altra. Aquesta contigüitat provoca que la causa pot tenir infinits efectes sense contradicció.

La causa i l'efecte han d'estar connectades necessàriament al temps i a l'espai, o sigui, que han de coincidir en el mateix moment i en el mateix espai, ja que si la causa no es trobés en el mateix lloc i al mateix temps que l'efecte, aquest últim no seria possible de cap manera. A més, la causa sempre ha de ser anterior a l'efecte, ja que té prioritat. Finalment, perquè es produeixi una relació de causa-efecte entre diverses qüestions de fet, aquesta relació que hem esmentat ha de tenir lloc sempre.

El pensament de Hume el podem comparar amb la teoria de la relació causa i efecte d'altres filòsofs: Plató, el filòsof grec del segle IV a.C., va relacionar les idees i les coses sensibles de la seva concepció dualista del món com a causes i efectes. Ell deia que les idees eren les causes de les coses, i per tant, les coses els efectes de les idees, ja que les coses eren simples còpies imperfectes de les idees. Al contrari que Hume, Plató creia que aquesta relació causa-efecte sempre era la mateixa. El filòsof escocès argumenta que existeix aquesta relació, però només en les condicions que exposa al text. Una altra diferència és que Hume fa aquest tipus de relació entre dos qüestions de fet, és a dir, entre dues coses que estan considerades del mateix tipus, i en canvi Plató parla de la relació de causa i efecte entre diferents substàncies: les idees i les coses.

Activitat 50. La identitat personal

Aquest fragment pertany a l’extracte del Tractat de la naturalesa humana, del filòsof escocès David Hume (1711-1776 Edimburg), qui basa la seva filosofia en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i en aquest text en particular realitza una crítica a la idea de substància, i parla sobre l’ànima i la ment.

Hume inicia el text parlant sobre la l’ànima, aquest concepte que durant tants anys vara tenir una gran importància en la filosofia grega, medieval i racionalista, tot i que la concep com quelcom ben diferent: segons el seu parer, aquesta no és res més que una col·lecció d’idees simples, un sistema o successió de percepcions diferents que la ment, a qui el filòsof atorga una gran importància, uneix i separa. Totes aquestes idees o percepcions són unides per la ment però manquen de simplicitat i identitat perfecte; no les podem concebre com un tot, com una unitat, sinó com un conjunt, una pluralitat.

Seguint amb el text apareix el nom del filòsof racionalista Descartes, qui vara evocar que el pensament és l’essència de la ment, proposició que Hume desmenteix considerant-la del tot inintel·ligible, atès que tot el que existeix és particular, així com totes les idees que captem de l’experiència a través dels sentits i que formen les nostres ments. D’aquesta manera les idees més fermes, fortes i veritables, també es deriven de l’experiència, la qual es converteix en el criteri de validesa, vàlid del coneixement; no parlem d’un coneixement cert sinó més aviat probable, atès a la impossibilitat d’accedir a aquest en el món sensible, l’únic existent.

Un altre concepte que apareix en el text tot i que no directament són les idees innates. Hume diu “Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen”, d’aquesta manera dóna a entendre que els sentits capten les coses, i la nostra ment elabora i processa les idees derivades de l’experiència, però les forma, no les conté prèviament en cap moment; les idees no pertanyen a aquesta, sinó que són elaborades en ella. Així Hume s’oposa a la concepció tradicional defensada entre d’altres per Plató, Sant Agustí i Descartes, els qui consideraven l’existència de les idees innates.

Finalment Hume arriba al punt més àlgid de la seva crítica a la idea de la substància i diu que no en tenim cap d’idea d’aquesta, atès que perquè una idea pugui ser considerada vàlida ha de derivar-se d’una impressió originària, i de substància no en tenim cap, ni material ni espiritual; la substància és quelcom equivalentment definible com l’ànima: un conjunt de qualitats i percepcions particulars, però que en cap moment constitueixen una essència, sinó que la ment associa idees i forma la substància pròpiament dita, però no existent. En el text Hume posa d’exemple un préssec.

David Hume, empirista escocès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important. El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen aquests poden ser falsos. A més, parla d'un ésser absolut, Déu, i de la evidència de l'existència del “jo”. Aquest pensament es totalment contrari al de Hume, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que dels sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes. A més, segons Hume, el “jo” cartesià no és més que un conjunt de percepcions que la imaginació uneix; si la impressió del jo fos sempre idèntica hauria d’haver-hi sempre les mateixes percepcions, però no és així, estem sotmesos a canvi, som víctimes del pas inevitable del temps, i d’aquesta manera mai podrem conèixer realment el que som. També es contrari en el fet que Hume intenta explicar el coneixement, i en general tota la seva filosofia, sense haver de justificar-se a través d'un ésser absolut com ho fa Descartes (entre d'altres), que atorga a Déu tot el poder.

Per acabar d’entre les dues teories de la substància, de David Hume i René Descartes, considero que la que té un major pes en mi, i per tant la considero més vertadera i probable, és la del filòsof empirista anglès. D’entrada no sóc molt partidari de la filosofia racionalista i totes les proposicions d’aquesta envers el coneixement, la realitat, la substància, la ment, etc considero que de món tan sols n’hi ha un, en el que el temps transcorre i les persones no hi podem fer res; accedir al coneixement vertader escapa a les nostres capacitats, a la capacitat humana, és quelcom propi de déus i nosaltres som simples mortals. No hi ha cap necessita d’inventar un lógos ni un món intel·ligible, tot i que el concepte del “jo” és molt més proper a nosaltres l’enfocament que Descartes fa d’ell el considero massa exarcebat; no podem basar-ho tot en el “jo” en nosaltres, és una mostra massa exagerada d’egoisme i subjectivisme, un error més de la filosofia occidental i el mal ús que en fa aquesta del llenguatge. Per tant la postura de Hume la identifico amb la més probable de que sigui certa: el temps passa, res no roman, i si seguim amb la seva teoria filosòfica de la substància aquesta únicament és un conjunt de qualitats, percepcions i atributs, el tot és una pluralitat, el resultat d’una suma, i la persona que varem ser anys enrere és el conjunt d’unes determinades percepcions donades en un moment i unes condicions particulars, les quals no poden ser de cap manera les mateixes que en el moment actual. Així, sí que som la mateixa persona però no el mateix “jo”, la mateixa essència, la mateixa substància. Està bé pensar i reflexionar per nosaltres mateixos, però de vegades cal tocar de peus a terra i ser realistes, identificant-nos d’aquesta manera amb el nostre amic Hume.

Activitat 49. Impressions i idees

Aquest text pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i es pot resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.

El fragment objecte d’estudi en qüestió pertany a la seva obra titulada Investigació sobre l’enteniment humà, i tracta fonamentalment sobre la distinció que realitza l’autor respecte els dos continguts o percepcions de la ment: les idees i les impressions.

Primer de tot Hume aclareix que aquesta divisió és fàcilment distingible pels graus de força i de vivesa en que les percepcions arriben a la nostra ment. Les impressions són les més fortes i les més intenses, ja que estan relacionades directament amb l'experiència present, amb els sentits; Hume diu que són les més importants. En canvi, les idees, més dèbils i amb menys intensitat, són còpies o imatges febles de les impressions, les quals s’esdevenen quan pensem i raonem. Per tant, hi ha una relació de reflex entre els dos tipus de percepcions: les impressions són la causa de les idees o les idees són les còpies de les impressions.

David Hume, empirista anglès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important. El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen els sentits poden ser falsos. A més, parla d'un ésser absolut, Déu, i de la evidència de l'existència del “jo”. Aquest pensament es totalment contrari al de Hume, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que dels sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes. També es contrari en el fet que Hume intenta explicar el coneixement, i en general tota la seva filosofia, sense haver de justificar-se a través d'un ésser absolut com ho fa Descartes (entre d'altres), que otorga a Déu tot el poder.

El text també es pot comparar amb la filosofia platònica, també contraria. Plató defensava que hi havia dos mons, l'intel·ligible i el sensible, al qual pertanyien les idees i les coses respectivament. La relació entre les idees i les coses també era de reflex, com la de Hume entre les impressions i les idees, però en aquest cas, Plató explica que les coses sensibles són còpies imperfectes de les idees. Per tant, tant Plató com Hume defensen una relació de reflex, de mirall, entre les sensacions i les idees, els sentits i l'enteniment, però per a Plató la base són les idees i per Hume són les sensacions o impressions.

Activitat 48. Sigues filòsof, però enmig de tota la teva filosofia continua sent un home

Com a filosofia entenem l’estudi d’una gran varietat de problemes fonamentals sobre qüestions com l’existència, el coneixement, la veritat, la moral, la ment, el llenguatge... Per tant es concep com quelcom beneficiós per a la persona, que desenvolupa la seva capacitat per pensar, reflexionar i extreure les seves pròpies conclusions sobre assumptes bàsics de l’ésser humà; però resulta positiu fins a quina mesura ?

L’autor de la frase del títol, David Hume, vara ser un filòsof empirista i gran crític del prototip de filòsofs oposats a ell, és a dir els racionalistes, els qui vivien la seva ciència indagant i renegant dels sentits, construint realitats ultramundanes i oblidant que per sobre de tot, apart d’éssers racionalistes som éssers sociables i actius, que els uns depenem dels altres per a ser feliços i sobretot per viure. Hume fa una crida a la coherència i a la cordura: la realitat no és, esdevé; és un enigma indesxifrable, qualsevol intent de conèixer-la està destinat al fracàs, és inaccessible al coneixement humà, la podem experimentar però mai conèixer-la.

D’aquesta manera tothom és lliure de pensar el que vulgui dins de la seva ment però s’ha de tenir sentit comú i basar-se en el que veiem, l’experiència i tot allò que se’n derivi, no cal inventar-se cap logos, jo, idees innates ni cap món intel·ligible, mai podrem demostrat que tots aquests conceptes siguin vertaders, però en canvi si que podem acceptar la realitat que se’ns presenta, la realitat sensible i mundana, aprofitar-la, gaudir-la i viure-la com el que som per sobre de tot: homes i dones.

APM Top 10 Filòsofs

Activitat 47. Presentació Carta a Meneceu