Activitat 45. L'exemple del tros de cera

Aquest text correspon a un fragment de les Meditacions metafísiques,II de René Descartes, i tracta principalment sobre la impossibilitat de conèixer els cossos mitjançant la percepció sensible, atès que s’han de conèixer mitjançant una inspecció de l’esperit o enteniment.

Descartes coneix amb claredat i distinció la seva naturalesa com a subjecte pensant (“penso, després existeixo”). A continuació la preocupació del filòsof serà sortir d'aquest coneixement immediat de la seva existència, per dirigir-se cap a la realitat exterior a ell. Aleshores es pregunta: Com podem conèixer? Com podem afirmar altres existències? Per respondre a això Descartes examina acuradament diferents possibilitats de conèixer mitjançant l'exemple del tros de cera.

En primer lloc es refereix als sentits, dient que no podem confiar en el que ells ens mostren perquè les qualitats sensibles o accidentals dels objectes (color, sabor, aromes, etc.) estan subjectes al canvi, però són supèrflues ja que encara que aquestes varien no afecten el que l'objecte és, la seva essència, en aquest cas “ser” la cera.

En segon lloc Descartes es refereix a la imaginació que ens permet conèixer la cera com a cos físic extens; però tot i així mai podríem imaginar tot el canvi que l'extensió (longitud, amplària, i profunditat) i la figura podrien tenir. D'aquesta manera conclou dient que no podem conèixer la cera pels sentits o imaginació sinó gràcies a l’enteniment que ens permet tenir la idea de la cera.

Diem llavors que tenim una idea clara i diferent que “som”, però és important destacar que l'existència d'idees en el nostre pensament no és prova de l'existència de les coses que elles representen fora de la nostra. Així trobem el que ell anomena idees innates; una d'elles serà la idea de si mateix que mitjançant aquest exemple ha estat reforçada (idea de substància pensant finita = res cogitans) i la idea dels cossos (idea de substància extensa finita = res extensa).

Un altre filòsof molt semblant a Descartes és Plató, qui ja va parlar en el seu moment sobre la impossibilitat de conèixer l’essència de les coses per mitjà dels sentits. Plató va determinar que el coneixement sensible no és un coneixement fiable, i Descartes comparteix aquesta opinió, tot i que mentre aquest últim se centra en un únic món, el primer va realitzar un dualisme ontològic entre dues realitat, afirmant que en el sensible no, però en el món de les idees si que és possible conèixer les essències.

Activitat 44. Una altra formulació del cogito

Aquest fragment pertany a l’obra titulada Meditacions metafísiques, de René Descartes, i tracta fonamentalment sobre el caràcter d’indubtabilitat de l’existència del “jo”. Podem situar aquest text en el moment en que Descartes a través del seu dubte metòdic ja ha dubtat de tot: dels sentits, de la realitat i de les veritats matemàtiques; per tant de la única cosa de la que li queda dubtar és del fet que ell dubta, que ell es qüestiona conceptes, realitats, experiències, etc.

El filòsof inicia el fragment plantejant si a més de tot allò, de totes les coses de les quals ha dubtat, hi ha quelcom de naturalesa diferent, de la qual no es pugui dubtar baix cap concepte, atès que pel seu caràcter ha d’existir necessàriament. Aleshores es planteja si tot allò que ell és, tot allò que pensa, que reflexiona, en definitiva tots els seus atributs, no han estat dipositats al seu cos per obra d’algú altre; en aquest cas Déu, un Déu creador que esdevé garantia de la veritat i es converteix en unitat. Però Descartes diu que tampoc és necessari que allò que ell és hagi estat creat per Déu, que també és possible que el filòsof sigui la seva pròpia causa; fet que més endavant demostrarà que és impossible que Déu sigui la causa de l’home, ja que una substància infinita no pot ser la causa d’una finita. D’aquesta manera que és ell ? que som les persones ? Perquè alguna cosa hem de ser per necessitat, i el filòsof ho resolt posteriorment dient que l’home és una substància pensant: pensa, per tant, existeix.

A través del seu dubte metòdic ja ha demostrat que no existeixen els coneixements provinents dels sentits, no existeix el cel, ni la terra, ni la realitat, no existeixen fins i tot les veritats matemàtiques; ha demostrat que res no existeix, a excepció d’una cosa: ell. Si l’home ha dubtat de tot, s’ha persuadit i adonat finalment que res no existeix, ell ha estat present en tot aquest procés, essent el subjecte de totes les accions, el protagonista d’aquesta aventura d’indagació i de dubte que ha passat per diferents fases. Per tant, i consegüentment de tot això l’home ha d’existir indubtablement.

Tot seguit introdueix la hipòtesi del geni maligne, present en la seva tesi sobre les veritats matemàtiques, evocant que hi ha un ésser que empra tota la seva força per enganyar-lo, confondre’l i que no se n’adoni de la veritat, la qual és representada per Déu, el creador sincer que mai ens enganyaria, essent aquest geni maligne enganyador una espècie de diable, i representant així l’antítesi entre el rei del cel i el rei del infern. No obstant, que aquest geni maligne intenti enganyar a l’home resulta quelcom positiu, perquè prova que està intentant enganyar-lo, pertorbant la seva pau a través de tretes; i si actua sobre ell vol dir que existeix. Així altra vegada podem observar com indubtablement l’home ha d’existir.

Finalment, i després d’haver sintetitzat totes aquestes proposicions, Descartes demostra com la seva hipòtesi de l’home com a substància pensant i existent és certa.

En el text podem observar com Descartes es planteja si tot allò que ell és, que pensa i es qüestiona, és a dir el seu coneixement, ha estat dipositat en el seu esperit per Déu o qualsevol altre poder, i això es pot comparar amb la concepció del coneixement com a il·luminació plantejada per Sant Agustí. El filòsof medieval considera que l’home posseeix al seu interior una sèrie de veritats innates, les quals han estat dipositades virtualment en la nostra memòria i actualitzades en la seva contemplació pel Verb, en qui existeixen eternament aquestes veritats. D’aquesta manera el coneixement per a Agustí d’Hipona és una acció de Déu en nosaltres i una mostra de la seva presència interior com a Mestre il·luminant que ens ensenya la veritat i ens remet a Ell.

Activitat 43. Distinció entre el somni i la vigília

El fragment objecte d’estudi pertany a l’obra Meditacions metafísiques de Descartes i tracta principalment del dubte de la realitat, és a dir, de la dificultat de distingir el somni i la vigília; la possibilitat que les coses fossin imaginàries.

Primer de tot Descartes inicia el fragment reconeixent que tot allò que el filòsof ha après fins al moment parteix dels sentits, des de les coses més simples fins als conceptes que semblen més viables, segurs i vertaders. No obstant, aquests sentits ens enganyen, i només que ho facin una vegada ja és molt probable que ho tornin a fer en altra ocasió, per tant s’ha de dubtar d’ells. És el que el filòsof anomena dubte dels sentits: s’ha de dubtar d’aquells coneixement que parteixen dels sentits, perquè ens enganyen; no ens en podem refiar d’allò que ens enganya de vegades, i els sentits ho fan, per tant el coneixement sensible esdevé un coneixement de coses probables, no fermes.

Tot seguit el filòsof continua dient que tot i que no ens en podem refiar dels sentits, hi ha idees, coses, de les quals no podem dubtar malgrat les percebem a través d’aquests sentits enganyadors. Aquí és on apareix la figura del “jo”, l’eix central de la filosofia cartesiana; Descartes diu que ell existeix, i que no pot dubtar de la seva existència, tot i que si que pot dubtar que tot el que l’envolta sigui no més que un mer somni. Que ell està assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb un paper a les mans i envoltat d’altres coses producte de la natura, no es pot dubtar ? El filòsof diu que sí; ell pensa, i si pensa consegüentment existeix, però la natura que l’envolta és la realitat o un somni ?

Per seguir parlant d’aquest tema posa un exemple: Descartes no dóna crèdit al observar com estant desperts molts homes viuen d’acord amb un somni, creient-se el que no són, enganyats amb les seves pròpies mentires, fent d’ells mateixos un personatge vivent fictici fruit de la seva follia; quelcom semblant al que fa Descartes quan somia, s’imagina a ell mateix en unes altres circumstàncies, un altre entorn, una altra vida, tot el que és propi d’un somni irreal, malgrat que en el somni tot sembla ben real. D’aquesta manera hi ha homes que desperts somien i altres que somiant creuen que estan desperts, i davant d’aquest conflicte ni el propi Descartes sap distingir amb nitidesa ni té cap mena de proba que li doni la resposta; així que davant de la impossibilitat de distingir ell somni de la vigília, s’ha de dubtar de la pròpia realitat.

Uns altres filòsofs que compartien aquesta visió de la realitat, i es mostraven partidaris de no refiar-se’n de res, eren els escèptics. Segons deien no podem conèixer les coses en si, ja que la sensació només te a veure amb l’aparença; no es pot dir que això és sinó que això em sembla. No ens en podem refiar de la raó perquè els seus coneixements es basen en les sensacions; tot el que és exterior a la persona és indiferent i sovint ens hem de decantar per allò més probable però no pas per això cert, davant la impossibilitat d’arribar a l’essència de les coses. Els escèptics s’abstenen de tot judici, no creuen que res que els envolta sigui real, dubten de tot, i aquí és on coincideixen amb el pensament de Descartes i el seu dubte metòdic.

Activitat 42. Comparació entre la teoria de Sant Anselm i la de Sant Tomàs

Tots dos autors defensen a través de les seves respectives teories l’existència de Déu, aquest ésser superior creador de totes les coses existents i sobre el qual es fonamenta l’Univers i la vida.

• Sant Anselm estableix una definició del creador, diu que és l’ésser més gran que el qual res no pot ser pensat. El filòsof presenta una prova racional a través de la qual intenta demostrar l’existència de Déu, i parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte el qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat. L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.

• Sant Tomàs proposa uns arguments basats en la via física i el caràcter d’indubtabilitat dels seus raonaments. Es tracten de les cinc proves de l’existència de Déu:

1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.

2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de manera que cal una primera causa eficient: Déu.

3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.

4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.

5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

Per tant podem veure com ambdós filòsofs creients consideren Déu com l’ésser suprem, per damunt del qual no hi ha res, creador de totes les coses. Així Sant Anselm ho defensa a través d’un raonament lògic i deductiu, més basat en suposicions, com la idea suprema per damunt de la qual no es pot imaginar ni pensar en res més; i Sant Tomàs també estableix com l’altre una definició de Déu més assimilable al primer motor immòbil d’Aristòtil i també a una creació del món ex nihilo, ja que creu que Déu es val de les idees de la seva ment en l’acte de la creació.

A més Sant Tomàs rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en la coherència lògica i més demostrable empíricament dels seus raonaments.

Finalment cal afegir que personalment em decanto i crec més certa la teoria de Sant Tomàs, ja que parteixo de la idea que és més cert allò que és més fàcil de demostrat, i mentre que Sant Anselm únicament diu paraules i no demostra res, Sant Tomàs indaga molt més en la filosofia teològica i dóna més arguments i proves per demostrar que Déu és real, que el “cap” existeix i és la causa i origen de tot.

Enllaç a un vídeo on parlen de Sant Tomàs i la seva teoria (és només la primera de les tres parts de que es compon el vídeo)

http://www.youtube.com/watch?v=HNyJfrOQXvA

Activitat 41. La irresoluble qüestió del mal

Aquest text pertany l’obra titulada Confessions, de Sant Agustí, on narra la seva autobiografia i la conversió al cristianisme, i concretament el text parla sobre el tema del mal, un tema que va turmentar al propi filòsof durant molt de temps.

Primer de tot Sant Agustí parla sobre la concepció del mal que ell tenia al principi, quan formava part de la secta dels maniqueus, els quals consideraven que hi havia dos principis: bé i mal, i la mateixa concepció que la gran majoria dels creients tenen. El defineix com quelcom propi, com una substància corpòria, la qual associa al color negre, deforme, corrupte, és a dir que és malvada, tot el contrari a la bellesa i la perfecció; i a més com considera que Déu és incapaç de crear res dolent, perquè tot el que és creat prové del seu intel·lecte, i aquest és bo i perfecte, creu que el mal existeix per si mateix, independentment de Déu, i esdevé el seu opositor, l’ésser antagònic al creador.

Seguint aquesta teoria San Agustí inicialment, quan ingressava en els files maniqueistes, considerava que l’ésser diví era finit i no omnipotent, ja que el mal s’hi oposava a ell, a més com es mostrava partidari de creure que Déu era impossible que hagués creat res dolent, preferia pensar que aquest era producte de Déu, una part seva, a la qual li assignava forma i composició pròpia, com seria el Dimoni.

D’aquesta manera el filòsof es planteja contínuament l’origen del mal, davant la impossibilitat de que Déu que és bo, així com tot el que crea, hagués creat quelcom que pogués pertorbar l’harmonia, la pau i la perfecció de la seva obra divina. Podem definir aquesta creació com: una creació en què la criatura rep el que és propi de l’ésser en la mesura en què pot participar-hi, i és per tant una bona creació, perfecta i pura, on el mal no té cabuda.

Seguint aquestes reflexions Sant Agustí arriba a la conclusió de que resulta impossible que Déu fos creador de res dolent, per tant el problema residia en la matèria, aquella amb la qual l’ésser diví va crear tot l’Univers, d’aquesta manera la matèria és imperfecte. Així el filòsof es planteja el motiu pel qual Déu no va modelar aquesta matèria sense deixar-hi cap mena de rastre d’imperfecció, la qual és en termes reals la llibertat. La llibertat és allò que fa imperfecte la matèria, a l’home. Déu va crear a l’home lliure, li dona l’oportunitat d’escollir el seu propi destí, tot i que el creador ja sap per la seva omnipotència l’acció que durà a terme el seu bastard, però dota a la persona d’aquest gran bé i tan preuat que és la capacitat d’elecció, a partir de la qual és el propi home qui comet els errors, són les decisions que prenen les persones, el mal ús de la llibertat, l’origen del mal moral en el món, i no de Déu, qui és per definició pròpia perfecte, és un deu.

Podem comparar la teoria de Sant Agustí amb la teoria de Plató sobre la dualitat de mons, a partir de la qual aquest últim considerava que hi havia dos realitats, una de sensible (coses) i una altra d’intel·ligible (idees). Plató considerava que l’origen del món sensible era l’altre, l’intel·ligible, i que un principi intel·ligent anomenat Demiürg, prenia com a model les idees, ordenava la matèria i configurava el món sensible. Tot i que aquest món sensible era imperfecte per la matèria, i passa quelcom semblant amb el món creat per Déu, que és imperfecte per la llibertat, la capacitat d’elecció, la qual esdevé el turment de l’ésser humà, la causa tota de la desgràcia al món.

A més segons Plató la matèria sempre ha existit, ja que parteix de la teoria de Parmènides en que afirma que del no-res no pot sortir res, per tant la matèria sempre ha existit, i aquesta és ordenada per l’artesà; en canvi segons Sant Agustí la matèria també és creada per Déu, i és aquest qui decideix que sigui imperfecte. Encara que en ambdues teories hi ha una idea suprema, màxima, en la qual es troba la unitat de l’ésser i la resta d’idees, valors, atributs, i en el cas de Plató és la idea de bé, i en el cas de Sant Agustí és Déu, el creador, l’ésser suprem i omnipotent que vetlla per tots nosaltres.

Activitat 40. Els paràmetres de la teoria hilemòrfica d'Aristòtil

Aquest text pertany a un fragment del llibre VII de la Metafísica d’Aristòtil, i parla principalment l’ésser, entès com a substància.

Aristòtil comença introduint el concepte de l’universal unit necessàriament a l’ésser concret, ja que segons afirma cada substància constitueix un ésser complet en la seva unitat, equiparable a l’ésser de Parmènides però enlloc d’un sol, cada individu en constitueix un. El filòsof parteix d’una visió antropocèntrica de la realitat, per a ell l’ésser esdevé el centre i tot gira en relació a ell, les coses que li passen a aquest les anomena accidents, i no podrien existir sense la substància, mantenen, per tant, una relació de dependència amb ella. Podríem considerar la substància com a subjecte de tot, però que alhora no és predicat de res. A continuació Aristòtil parla sobre els dos principis els quals formen les substàncies individuals, que són la matèria i la forma. Segons va dir la matèria és amorfa i inerta, i allò amb que està feta una cosa, mentre que la forma és allò que fa que una cosa sigui el que és, i determina consegüentment la matèria, convertint-se en la seva essència. Algunes persones poden considerar que el principi que constitueix quelcom és la matèria amb que està formada, altres poden considerar que és la forma que la configura, però com podem observar el filòsof tenia ben clar que ambdues son inseparables, l’una no pot ser sense l’altre. Finalment conclou la seva tesi aplicant aquesta teoria a un cas particular, el d’una estàtua de bronze, sent la matèria el bronze, la forma l’aparença que presenta, i la figura en si el compost dels dos, que configuren la unitat de l’ésser i la seva totalitat.

Activitat 39. La temprança en la societat

Aquest fragment pertany al llibre IV de la República de Plató, escrit durant la seva etapa de maduresa, i tracta principalment de la virtut de la temprança, corresponent a la part concupiscible de l’ànima.

Plató diferencia la virtut de la temprança de les altres dues que són el valor i la saviesa, i que pertanyen a la part irascible i la part racional de l’ànima respectivament. Segons diu, aquestes últimes es troben ubicades en els seus llocs corresponents dins l’estat ideal dissenyat pel filòsof, i els hi atorguen, als individus als quals els hi pertoca, uns trets i unes característiques específiques. Però diferencia la temprança com un valor més generalitzat, que és present per tota la ciutat, tot l’estat, i que afecta a tots i cadascun dels individus que la habiten, independentment dels seus atributs d’intel·ligència, força, riquesa, etc. Per tant podem dir que la temprança es la virtut harmònica, que impulsa a tots els habitants, governants i governats, a posar-se d’acord per establir i regular les pautes per a la convivència i les funcions de cadascú, amb la finalitat d’aconseguir l’equilibri dins la societat.

Podem relacionar la concepció de l’estat ideal de Plató amb el pensament del teòleg i escriptor anglès Tomás Moro, qui va dissenyar, a la seva obra Utopia, una comunitat fictícia amb ideals filosòfics i polítics, entre d’altres, diferents de les comunitats contemporànies de la seva època.