Activitat 33. La tesi de Gòrgias de Leontinos

Aquest fragment de Gòrgias de Leontinos és exposat per Sext Empíric a la seva obra “Contra els matemàtics”, i fa referència a la primera tesis que desenvolupa el filòsof sobre el no-ésser. Segons afirma si quelcom existeix hauria o bé ser etern o no ser-ho. En el cas de que fos etern hauria de ser infinit, i si fos infinit no podria estar en res. Però el que no està en res no existeix. D’altra banda si no fos etern hauria hagut de començar a ser (hauria d’haver nascut, estat creat d’alguna manera), però per començar a ser, abans hauria de no ser, el que resulta impossible, ja que el no res no és, i del no res no en pot sortir res, ni pot engendrar quelcom. Així, ni és etern ni té origen, i per tant no és. Com a conclusió podem deduir que res no existeix.

Activitat 32. Una altra manera d'entendre als sofistes

Un paisatge de paraules

Naturalesa

Es tracta d’una realitat independent de la voluntat humana, que posseeix les seves pròpies lleis i funcionaments independents.

Llei

És un producte dels humans realitzat amb la finalitat d’establir certes pautes i principis per a poder mantenir una millor convivència i vida. Resulta quelcom sense el qual les persones no podríem viure ja que és la base de l’organització humana i ens proporcionen l’equilibri i l’harmonia.

Tècnica

És el mitjà a través dels quals els homes poden crear productes i artefactes d’acord amb les seves necessitats i per cobrir la insuficiència de la naturalesa humana. Davant de les mancances de les persones en determinades situacions i àmbits, aquestes mateixes són capaces d’originar quelcom que els permeti solucionar els seus problemes davant la vida i d’aquesta manera protegir-se.

Ciutat

És l’espai en el qual els homes desenvolupen la seva vida i es relacionen entre ells. Aquests individus senten la necessitat de viure en harmonia i equilibri, i a partir d’aquesta convivència podran pensar i concentrar-se en la tècnica, la naturalesa i les altres realitats que preocupen als sofistes, però partint de la ciutat com a base.

Llenguatge, raó, pensament

El llenguatge és el mitjà de comunicació entre els homes i alhora defineix la personalitat, la manera de raonar (lógos) i la manera d’actuar de les persones. Les paraules exterioritzen els sentiments i el món interior de cadascú de nosaltres mostrant com som realment (honrats, falsos, etc). Hi ha d’haver coherència entre el que es diu i el que es fa.

Educació

És una de les bases en les relacions entre els homes, i el llenguatge juga el paper de ser el que permet la comunicació entre ells, expressant el que hi ha a la ment i en el interior de cada home. A través del llenguatge es pot controlar, dominar i influenciar a l’altre.

Veritat

També es pot expressar a través de les paraules i depenent de com s’utilitza el contingut d’aquesta veritat determinarà el tipus de relació que els homes vulguin tenir entre ells, beneficioses o perjudicials. La veritat vista com una fita a aconseguir en la vida fa que l’home triï els mitjans per aconseguir-la.

Activitat 31. Comparació entre Empèdocles i Anaxàgores

Els dos filòsofs van viure durant el segle V a.c i pertanyen al grup dels presocràtics pluralistes, és a dir que defensen l’existència de més d’un principi. Tot i que van desenvolupar les seves tesis filosòfiques per separat sense adonar-se van posar en comú diversos punts que són presents en ambdues teories, encara que també hi ha molts altres punts en els quals no s’hi assemblen gens. Per a poder comparar els dos filòsofs primer de tot veurem de manera resumida els pilars sobre els quals es recolzen les seves teories:

• Empèdocles: Segons ell són quatre els elements que formen el principi de tot el que existeix (aire, terra, foc i aigua). La multiplicitat dels éssers de la naturalesa s’explica gràcies a la mescla i a la separació d’aquests elements, que sempre romanen per molt que les coses canviïn. Són els principis d’amor i odi els motors del món, l’origen d’allò que uneix o desuneix la naturalesa, de manera que el primer uneix i el segon separa.

• Anaxàgores: Segons ell tots els éssers es componen d’unes llavors que va anomenar homeomeries, i allò que defineix a un ésser determinat són les homeomeries que predominen en ell. Aquestes homeomeries són eternes i immutables, qualitativament diferents, poden dividir-se infinitivament, ... però hi ha una cosa que no tenen, moviment. És per això que necessiten un element extern que afavoreixi que aquestes llavors comencin a barrejar-se, i aquest és el nous.

Un cop estudiades les teories d’ambdós filòsofs podem observar com tots dos parteixen de la base de que no hi ha únicament un principi, sinó més d’un (pluralistes). Tot i que mentre que Empèdocles manté que els principis són els quatre elements, Anaxàgores parteix de les homeomeries com a principis, per tant les seves teories ja segueixen camins diferents, però mantenen la mateixa idea. A més tots dos afirmen que els principis, siguin quins siguin, s’uneixen i se separen, i d’aquesta manera donen lloc al naixement de les coses o a la desaparició d’aquestes. També una de les característiques que ambdós filòsofs incorporen en les seves teories és l’eternitat i la immutabilitat, de manera que tant els quatre elements com la infinitat d’homeomeries romandran per sempre i mai es modificaran, ho faran els éssers derivats i sorgits a partir d’aquests, però els principis no. Un altre aspecte en el qual es diferencien ells dos filòsofs és el punt de vista que tenen sobre els principis, així com Empèdocles va explicar la constitució dels éssers des del punt de vista quantitatiu (els quatre elements), Anaxàgores ho farà a través de l’aspecte qualitatiu, en el sentit de que no són quatre les partícules constitutives, sinó infinitats. Finalment cal destacar que ambdós filòsofs són autors d’unes teories molt respectables i dignes d’admiració, i la característica més comuna que tenen aquests dos homes és l’anhel per cercar l’autèntica veritat sobre el principi de les coses, tema que ni dos mil anys més tard encara som capaços de descobrir.

Activitat 30. Comentari del fragment de Parmènides

Aquest text de Parmènides d’Elea resum perfectament els pilars bàsics de la seva teoria filosòfica, que tracten principalment sobre l’ésser.

El filòsof defensa que només hi ha una qüestió clara i indubtable que podem afirmar sense cap por d’errar: l’ésser és. Parmènides es refereix a aquest ésser com al tot, o sigui a l’Univers en general, el món existent i el conjunt de les coses reals físiques, en el qual els humans no som res més que simples ens, coses individuals. Parmènides qualifica a l’ésser d’únic, immòbil i sense fi, en el sentit de que aquest no canvia mai, sinó que són els seus integrants els que es van modificant al llarg del temps, però el tot sempre es manté fixa i immutable. També parla sobre l’origen de l’ésser el qual no en té, ja que perquè sorgeixi quelcom ha d’aparèixer d’algun lloc, i del no-res no en pot sortir res. Per tant, segons ell, resulta impossible que l’ésser hagi estat creat i d’aquesta manera se’l qualifica d’etern, no té naixement ni fi, sempre ha estat i sempre serà. Resulta lògic deduir que el no-ésser no pot ser ésser ni pot ser pensat, ja que pertany al no-res, no té cap manera de crear-se d’un lloc que no hi és, el qual no té forma. Així com l’ésser tampoc pot passar a no-ésser perquè d’allò que ja existeix, que té una composició i una matèria corpòria, no pot passar a quelcom que resulta impossible d’imaginar ni que no existeixi. Finalment podem concloure que Parmènides tenia en ment una visió molt global i immutable de la realitat, la qual no canvia mai. L’ésser no canvia, ha estat i serà sempre el mateix, som nosaltres els ens els que estem sotmesos a transformacions contínues, però cap d’aquestes farà que l’ésser arribi a desaparèixer fins i tot encara que la raça humana i la Terra desapareguin, perquè com hem dit anteriorment, de l’ésser no és pot passar al no-ésser, i a l’inversa.

Activitat 29. Els textos d'Heràclit

Aquests textos d’Heràclit d’Efes parlen sobre la seva teoria respecte a l’existència d’un “lógos” universal, el canvi perpetu en totes les coses i la lluita dels contraris, és a dir les tesis bàsiques sobre les quals es fonamenta la seva filosofia.

Segons diu el filòsof tot flueix, tot està sotmès a canvi, i la mesura que regula aquests és l’anomentat “lógos”, és a dir, la raó. Els homes, defensa, són uns ignorants, els anomena inexperts, ja que desconeixen completament la seva existència i realitzen la seva vida diària sense cap mena de preocupacions, tot i estar sempre present aquest “lógos” permanentment. Partint de la seva idea del canvi afirma que totes les coses en són una, és a dir que tot neix i acaba en un lloc, i aquest és la naturalesa, que es troba contínuament en un canvi perpetu. Això es deu al que ell anomena unitat de contraris, o sigui que aquesta natura és el lloc on els contraris s’oposen permanentment portant a terme una relació de simbiosi en la qual es necessiten mútuament i no poden viure l’un sense l’altre. Aquesta lluita contínua està simbolitzada pel foc (“arkhé”) que segons Heràclit és el principi de totes les coses ja que sempre ha romàs en la naturalesa des del inici dels temps. Finalment acaba dient que és gràcies a l’oposició dels contraris que s’aconsegueix una “physis” (natura) harmonitzada, ja que mitjançant la lluita contínua les forces i les coses s’equilibren mútuament i d’aquesta manera és possible l’existència d’una raó universal que regula els canvis successius que tenen lloc a les coses, i permeten així que totes les persones inexpertes puguin tenir una vida plàcida i tranquila.

Activitat 28. El fragment d'Anaximandre

Aquest fragment pertany a Anaximandre de Milet i tracta fonamentalment sobre l’ápeiron, el terme que ell utilitzava per referir-se al principi i l’element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.

Anaximandre va seguir els passos del seu mestre Tales de Milet, intentant descobrir quin és l’origen de les coses, però va anar molt més enllà. Mentre que aquest últim defensava l’aigua com a principi de tot, el seu deixeble estava convençut que hi havia un altre món, una altra realitat en la qual naixien totes les coses i posteriorment morien. Com a éssers humans que som formem part d’un cicle vital que comença amb el nostre naixement i culmina amb la mort, això és un fet inamovible i contra el qual no hi podem fer res. Anaximandre entenia quelcom com una mena de càstig per part d’aquest món o realitat originària, que ens atorga el privilegi de la vida i ens el treu mitjançant una eina poderosíssima anomenada temps.

Comença un nou curs !